Procés sobiranista
Buscant refugi en el dret internacional
La llei del referèndum pot invocar principis universals, però tot i que la Constitució els recull, no està clar que tinguin prou força jurídica
Una DUI no és il·legal al món, i depèn sobretot de l’efectivitat
La Constitució prohibeix un referèndum d’independència a Catalunya. L’afirmació ha estat discutida per un grapat d’experts, reunits molts en el Col·lectiu Praga, i pel mateix govern, que hi veien vies a explorar si hi havia voluntat política del govern espanyol, però un cop s’ha constatat sobradament que aquesta no existeix, és evident que la llei en què se sustentarà l’1-O haurà de buscar un mínim refugi jurídic per altres bandes; bàsicament, tractats, normes i principis generals del dret internacional, com ha suggerit el mateix Col·lectiu Praga. La majoria dels quals, per cert, reconeguts i fins i tot integrats en la Constitució. Quins són, però, i com de sòlids, els principis a què podria apel·lar Catalunya?
Poden tenir recor- regut jurídic per legitimar l’1-O?
Experts en dret constitucional i en dret internacional no es posen del tot d’acord en la resposta. Els primers no veuen gaire recorregut jurídic a cap dels principis universals que es puguin invocar, perquè per molt que estiguin recollits en la Constitució sempre tindran un rang inferior, i per tant són de “gran feblesa jurídica”, tot i que admeten que no hi ha gaire alternativa. En canvi, els segons veuen més escletxes on poder-se agafar.
El dret a decidir té empara en el dret internacional?
No hi apareix com a tal, i els consultats creuen que seria un error buscar un punt específic en el dret internacional que sustenti el procés català. Això sí, hi ha alguns drets civils i polítics reconeguts a la Declaració Universal dels Drets Humans que es podrien agrupar sota el paraigua del “principi democràtic” reconegut arreu, relacionats amb el dret a decidir: el dret de participació política (democràcia directa), el de la llibertat i la dignitat humanes, el de reunió i associació o el de respecte a les minories. I si l’Estat els vulnera es podrien activar diversos sistemes de protecció dels drets humans a escala internacional.
I el dret a l’auto- determinació?
No hi ha unanimitat entre els experts sobre la possible adscripció al dret a la lliure determinació dels pobles: els politòlegs tendeixen a invocar-lo i els juristes en són molt escèptics. Després que fos recollit per primer cop en la Carta de les Nacions Unides ratificada el 1951, després ha estat inclòs com a article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, i el dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, i també a la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides. Tot i que inicialment va ser pensat, i invocat, per al procés de descolonització posterior a la II Guerra Mundial, la formulació del dret és genèrica i no fa distincions; fet que per a molts obre la porta que Catalunya el pugui invocar.
Els juristes, en canvi, alerten que interpretacions posteriors de tribunals i organismes a escala inferior l’han deixat per a pobles colonials o indígenes. A més, recorden que no s’ha invocat en cap de les independències dels últims anys: ni les de l’antiga Europa de l’Est, ni, més recentment, en els processos de Kosovo i Sudan del Sud. És més: recorden que no està clar qui n’és titular, i fins i tot que hi ha pobles que sí que tenen reconegut el dret a l’autodeterminació però que encara no han aconseguit ser independents, com el Sàhara Occidental, Palestina o el Tibet. En tot cas, els juristes consultats no veuen contraproduent invocar-lo però tampoc que aporti res com a argument jurídic. “Pots invocar el que vulguis, però has de mantenir la determinació”, apunten en al·lusió a l’1-O.
Què diu la Consti- tució sobre el dret internacional?
L’article 96 apunta que els tractats internacionals “formaran part de l’ordenament intern” un cop s’hagin signat –segons els criteris fixats als articles 93 i 94– i publicat al BOE, i que només podran ser derogats o modificats segons s’indiqui en els mateixos tractats. Això vol dir que l’Estat s’obliga a seguir-los, punt que encara queda més clar en l’article 10, que assegura que “les normes referides als drets fonamentals s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats internacionals”. És a dir, que en certa manera, si la mateixa Constitució dirigeix a altres textos per interpretar aquests drets els posa al seu mateix nivell, o fins i tot per sobre.
Així no es pot fer res que la Consti- tució no permeti?
Argumenta l’unionisme que gairebé cap constitució al món recull el dret a la secessió dels seus territoris –afirmació d’entrada rebatible–, però en tot cas això no ha impedit que en el darrer segle desenes de territoris s’hagin independitzat per assolir la categoria d’estat. La catedràtica Araceli Mangas, una de les grans eminències a l’Estat en dret internacional i gens sospitosa de simpatitzar amb el sobiranisme, admetia en un article el 2014 que el fet que l’ordenament intern no la prevegi “no pot impedir” que es pugui reclamar i assolir la secessió, com va ser el cas en el passat de Suïssa, Holanda, Texas, el Pakistan, Bangladesh, Eritrea o Sudan del Sud, “per no esmentar els casos resolts de mutu acord”, postil·la. Tot plegat prova, segons els experts consultats, que és “irrellevant” com s’hagi assolit l’estatalitat: es té, o no.
Què i qui defineix un nou estat?
No ho marca el principi de legalitat sinó el d’efectivitat, és a dir, el fet de tenir un territori, població i institucions de govern amb capacitat per mantenir-hi el control efectiu i la vigència de les seves normes “amb caràcter d’estabilitat i permanència”, i d’excloure l’aplicació de normes d’altres estats. La mateixa catedràtica apunta que si l’Estat espanyol no controla una part del territori “seran els tercers estats els que tinguin interès a reconèixer el nou estat”, perquè fer-ho “no vol dir aprovar la seva creació, sinó afrontar la realitat existent i defensar els seus interessos vers el nou estat”.
És il·legal una secessió?
Òbviament ho és des del punt de vista intern, però no pas l’extern. “És mentida” que el dret internacional prohibeixi vulnerar constitucions, asseguren els experts. “El naixement d’un estat no es regeix pel dret intern, encara que el prohibeixi; la il·legalitat és només interna, allò habitual és que el territori que se separi no tingui l’autorització de l’Estat del qual es vol separar”, diu Mangas. En aquest sentit, el dictamen del 2010 del Tribunal Internacional de Justícia sobre la independència de Kosovo deixa ben clara una premissa que ja per si empara qualsevol cas com el català: una declaració unilateral no és il·legal per ella mateixa. “El Consell de Seguretat de l’ONU no ha condemnat mai una DUI per la unilateralitat, només ho ha fet perquè s’ha fet amb l’ús de la força o ha violat normes internacionals sobre drets humans”, recorden. I encara un altre fet queda claríssim en el dictamen: el principi d’integritat territorial que també invoquen moltes constitucions només s’entén amb vista a tercers països, però mai internament.
Però algú reco- neixerà una DUI?
l si l’1-O no fa cas del que diu la Co- missió de Venècia?
Certament, no podrà complir tot el codi de bones pràctiques, com el punt que diu que el referèndum s’ha de fer d’acord amb la Constitució. De fet, res estrany per als experts consultats, que recorden que l’ens està creat “per reforçar els sistemes constitucionals, i garantir que aquests es compleixen” i, per tant, només ho analitzarà des del prisma de la Constitució. Per cert, la comissió també va emetre un dictamen contrari a la reforma de la llei orgànica del TC que li permet sancionar, i el govern espanyol ja ha dit que no en seguirà cap recomanació. D’aquí que concloguin: “Si pel cas Atutxa el Tribunal d’Estrasburg ha fallat que el TC no va vetllar pels drets fonamentals, curiosament en un tema polític, què cal esperar-ne ara?”