En Jordi és un activista incansable i que ara ha hagut de reduir el ritme a causa del dolor d’esquena. Però aquest jubilat de Lleida, d’Òmnium i de l’ANC des d’un bon principi, és d’aquelles persones que sempre ajuda i empeny des de l’ombra per arribar a la independència.

Com que soc jubilat, tinc temps, però també ganes, sí. Soc d’Òmnium des de fa molt temps i col·laboro amb l’ANC des del principi. I no és el 2010, com es diu, amb les protestes per la retallada de l’Estatut, sinó d’abans, amb les primeres accions i consultes.

Esperançat. S’ha de votar. El més greu per un país és que no tingui la llibertat ni de comptar-se.

Ens han amenaçat des del 2009 i no han parat de fer-ho, amb més o menys gràcia, per fer-nos por. I no ho fan perquè sigui la millor estratègia, sinó perquè no poden fer res més. Des del 2012 que haurien pogut fer alguna proposta... Ara ja no ho poden parar.

I tant. Sempre he dit que no passaria res fins que el poble és mogués, i quan s’ha implicat, amb les entitats al capdavant, és quan s’ha passat de l’Estatut i altres coses a reclamar la independència.

He estat a totes les manifestacions i actes que hem organitzat les entitats i sempre han estat multitudinàries i amb una gran resposta popular. Des del 2012 que sento dir que la gent plega, que el procés sobiranista perd energia o suports, però la realitat és una altra de molt diferent i cada vegada que es convoca la ciutadania hi ha una gran resposta. Només Òmnium Cultural ha passat de 14.000 a 70.000 socis; em sembla que amb això ja està tot dit.

Sempre s’ha dit, igual que la potència catalanista a la ciutat de Lleida era menor que en altres llocs o altres capitals, però a l’hora de la veritat el suport ha estat multitudinari, tal com es va poder demostrar en la darrera Diada, amb la manifestació més gran celebrada a Lleida.