Itàlia se sent sola davant la crisi humanitària dels refugiats que arriben a Europa via mar. I realment ho està.

A mitjan juliol, va tenir l’enèsima ocasió de constatar-ho: a petició italiana, es va reunir a Varsòvia el consell de gestió del Frontex, l’agència europea que controla les fronteres. Allà, Itàlia va intentar, en va, modificar l’operació Tritó, la ineficient solució al flux migratori que la UE va posar en marxa el novembre del 2014. Itàlia voldria que els altres països obrissin els ports per acollir les persones rescatades. Només Grècia dona suport a la petició. La resposta de Frontex ha estat crear un grup de treball per estudiar-ho, que s’allargarà almenys fins al setembre –un cop s’hagin celebrat les eleccions alemanyes, el dia 24.

A diferència de la precedent, l’operació Mare Nostrum, elaborada per Itàlia amb els seus recursos i destinada a salvar vides, Tritó té la missió de protegir la frontera d’Europa de l’arribada d’immigrants. Les seves patrulles participen, de tant en tant, en operacions de socors, amb la condició que els rescatats siguin duts a ports italians. El mateix val per a la guàrdia de costes. És a dir que, al Mediterrani, les úniques embarcacions presents amb la missió de socórrer són les de les ONG.

Itàlia, davant la passivitat europea, amenaça periòdicament de tancar els seus ports, el que comportaria una matança: deixar a la deriva milers de persones. Europa se’n renta les mans. Fins i tot l’europeista Emmanuel Macron deixa de ser-ho quan es tracta de compartir el Mediterrani: per ell, les persones rescatades en aigües internacionals s’han de quedar a Itàlia. Diu que estaria disposat a acollir refugiats, però en cap cas “immigrants econòmics”.

Sembla que la resposta que la socialdemocràcia europea perfila davant l’auge de la xenofòbia és classificar els desesperats: els qui arrisquen la vida perquè fugen de la guerra tenen dret a ser salvats i acollits; els qui ho fan perquè fugen de la misèria, no. Matteo Renzi competeix amb dos blocs polítics que flirtegen amb la xenofòbia –la dreta de Silvio Berlusconi, la Lliga Nord i els neofeixistes, d’una banda, i el Moviment 5 Estrelles (M5E), de l’altra–, i ha començat a fer proclames poc favorables a l’acollida. Fa poc, la pàgina de Facebook del Partit Demòcrata va publicar un extracte del nou llibre de Matteo Renzi, Avanti: “Voldria que ens alliberéssim d’una espècie de sentiment de culpa. No tenim el deure moral d’acollir a Itàlia totes les persones que estan pitjor que nosaltres. El que tenim és el deure moral d’ajudar-los. D’ajudar-los a casa seva.” La frase ha causat un gran enrenou. L’M5E va replicar: “Ens titllen de racistes i després ens copien.” La Lliga Nord i els neofeixistes van felicitar Renzi. I l’esquerra, bona part del PD i els bisbes van desmarcar-se’n o el van titllar de dret de “leghista”. Renzi va defensar la frase, però va acomiadar el responsable de xarxes socials.

L’M5E ha iniciat, des de fa mesos, una croada contra les ONG, acusant-les d’afavorir les màfies, d’efecte crida i de guanyar-hi diners. El resultat ha estat que el govern hagi creat un codi de normes per a les ONG: se’ls prohibirà d’entrar a les aigües de Líbia excepte si hi ha “perill evident per a la vida humana al mar”. Tampoc podran trucar o enviar senyals lluminosos a les barques d’immigrants per indicar-los la ruta més segura.

Per si fos poc, organitzacions d’ultradreta italianes, alemanyes i franceses, que a Itàlia es fan dir Generazione Identitaria, han posat en marxa la tètrica iniciativa Defend Europe. Han recollit 76.000 euros en donacions i han llogat una embarcació de 40 metres d’eslora, la C-Star, que patrulla pel mar per fer recular els refugiats cap a Líbia. També volen intimidar i molestar les naus de les ONG.

Les joventuts de la Lliga Nord promouen l’acció, per “aturar la invasió dels qui es reprodueixen com conills”. Ja el mes de maig, una barca amb membres d’ultradreta va intentar dificultar les maniobres de la nau Aquarius de SOS Mediterrané prop de Catània.

Com si el Mediterrani fos només el mar d’Itàlia, les vides de les persones que el travessen desesperades continuaran depenent dels esforços de les organitzacions humanitàries, cada dia amb els braços més lligats, i de la capacitat de resistència al populisme xenòfob del govern italià. Europa, ni hi és, ni se l’espera.