Jordi Cuixart és fill d’una murciana i d’un badaloní de tota la vida. L’una, carnissera. L’altre, treballador en una fàbrica. A casa seva, com en tantes cases catalanes, s’ha parlat català i castellà amb absoluta naturalitat. I amb absoluta naturalitat la mare un dia diu al pare: “Potser que als nens els parlem en català, no?” Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975), president d’Òmnium Cultural des del desembre del 2015, és el petit de tres germans –té dues germanes més grans–. I és un empresari d’èxit fet a si mateix. Possiblement perquè sap el que li ha costat cada pas, també sap explicar el que li ha aportat. De casa ha après la idea que “res et serà regalat”. “Tot el que vol dir l’esforç, l’exigència i la generositat ho he après de casa.” Aquest sentit de l’esforç l’aplica en el pla individual i en el pla col·lectiu, amb la consciència que, “quan sumes esforços individuals”, alguna cosa col·lectiva es belluga. “Malgrat la realitat econòmica que tenien, els pares van mirar que no ens faltés res, encara que tampoc vam viure en l’abundància; gràcies als valors que ens van inculcar, hem pogut fer el nostre propi projecte.” I ho diu amb un convenciment, una determinació i un apassionament a prova de bombes –o de TC o de guàrdies civils, haurem de dir ara–, fruit d’haver-hi pensat prou, de saber d’on ve, de saber on vol anar. De la mateixa manera, ressegueix el seu aprenentatge del catalanisme. Primer, a través de l’oncle que obre una llibreria a Santa Perpètua, Can Navarro, lloc de trobada de poetes i artistes com ara Martí i Pol, Vicenç Altaió i Isabel-Clara Simó. Després, entra en contacte amb “perpetuencs de tota la vida”, aquest catalanisme al voltant de la parròquia, l’esplai i el teatre. Per Cuixart, l’esplai “és una de les escoles de vida més bèsties”. Sempre amb l’obsessió que “els nanos coneguessin el país, la muntanya”. I, més enllà encara, entra en relació amb Sabadell i un “catalanisme més rupturista” i esquerranós, de pantalons estrets –en sol dur–; entra en contacte amb l’assemblea d’insubmisos, amb els casals independentistes i de defensa de la llengua. “Tot té certa complementarietat”, diu, com si el seu viatge per tots els cercles del catalanisme l’hagués fet tothom. I les primeres nòmines de què disposa les destina a associar-se a entitats com ara Òmnium (el 1996), les bressoles i Amnistia.

Lligada a la muntanya, hi té una colla de tota la vida en què una de les principals cares del sobiranisme cívic pot ser simplement “en Jordi”. “Parlem molt del nostre dia a dia, i molt de la fàbrica, m’agrada molt parlar-ne.” I es nota. “Amb 16 o 17 anys, ja tenia la ceba que volia fer la meva empresa.” I ho fa. Primer, comença escombrant en un taller. D’aquí, passa a comercial, a altres empreses, a viatjar arreu del món i aprendre llengües... Amb 26 anys, és gerent d’una empresa amb 200 treballadors. Cuixart és un entusiasta de l’emprenedoria i del compromís empresarial amb el país –en el seu cas, explicitat a través de la fundació FemCAT–. I el 2003, en plena crisi, engega l’empresa Aranow, que fa maquinària per a l’envàs i l’embalatge. “Vam començar pel que era menys fàcil... Això m’ho ha donat la muntanya: saps que de vegades has de fer giragonses.” I van fer, d’inici, una empresa amb una “estructura molt internacionalitzada”. Ara l’empresa té una setantena de treballadors i molts més col·laboradors i representants a l’exterior. Ja no hi pot dedicar tant de temps i se’n dol. Però se’n dol sols uns segons, perquè els reptes polítics del moment i l’abocament a Òmnium passen al davant.

Quin estiu l’espera? “No em preocupen gaire les vacances”, diu, divertit. Aprofitant actes i compromisos, passarà dies per aquí i per allà, en indrets dels Països Catalans, amb la dona i el fill –té, a més, dos afillats, d’una relació anterior–. Té plena “confiança” en la determinació del govern per fer que l’1-O sigui “vinculant”, malgrat les barreres i oposicions. “Són només unes elits les que estan anant contra el procés d’alliberament nacional; l’Estat espanyol ha renunciat a defensar els interessos de les classes populars.” I per això, assegura, el procés independentista no és “per caprici”, és per revertir “la situació econòmica dramàtica en què viuen molts ciutadans de Catalunya”. I els comuns obriran els ajuntaments l’1-O? “Cap alcalde de Catalunya negarà el dret a votar als seus conciutadans.” Creu fermament que aquest és “un tsunami democràtic molt difícil d’aturar”. Creu en les lluites socials que han portat el país a fites inimaginables. “D’aquí a uns anys, ens posarem les mans al cap que a Catalunya reivindiquéssim un dret que es reivindicava al segle XIX.” Des d’Òmnium, han encapçalat darrerament iniciatives com ara Crida per la Democràcia i Lluites Compartides. “Igual que ens hem asfaltat carrers i places, defensarem amb dents i ungles la democràcia en aquest país.” Un altre dels interrogants és si la gent està a punt per a una mobilització que s’albira més necessària que mai. En aquest aspecte, tampoc vacil·la: “Ningú té cap dret a dubtar del poble de Catalunya, un poble que ha lluitat per la seva cohesió social amb un estat en contra.” Com reaccionarà l’Estat? “No sabem la intensitat de la reacció, però històricament ens té acostumats a actuacions desproporcionades.” I, per això, torna a aquell aprenentatge d’infant: “Res no ens serà regalat, que ningú adopti posicions simplistes.”