En Moha té només un any més que en Moussa, divuit. Tots dos tenen arrels marroquines. L’un era ahir a la plaça de Catalunya gairebé a primera fila del minut de silenci en record de les víctimes i de rebuig a l’atropellament mortal de Barcelona i a l’atac de Cambrils. L’altre és un dels sospitosos dels atemptats.“No ho entenc, no s’entén que es pugui arribar fins a aquest nivell de barbàrie; la religió és només una excusa amb què s’escuden”, denunciava en Moha, acompanyat del seu pare. “Espero que la gent entengui que no estem tots en el mateix sac”, advertia, amb el temor de reaccions d’islamofòbia.

Per arribar al mig de la plaça calia superar almenys dos controls de seguretat. La policia revisava bosses i motxilles i feia llençar els taps de les ampolles de plàstic perquè no es poguessin convertir en armes llancívoles. A mesura que s’omplia la zona, els seus inquilins habituals, els coloms, anaven pujant als arbres.Faltava mitja hora per a les dotze i totes les ombres eren plenes. La gentada era tal que van deixar de fer controls i una riuada va acabar d’inundar l’espai. I de sobte, aplaudiments: entrava un grup de persones amb roses a la mà. Eren treballadors d’una empresa de la Barceloneta, Holaluz, una comercialitzadora elèctrica alternativa: “Hem pensat entre tots que era un bon dia per mostrar normalitat, una bona manera de fer una cosa normal en un dia no normal i de demostrar que som una societat forta, que no hi ha por”, deia l’Adrià.

El minut de silenci, al punt del migdia, s’estirava. Aplaudiments, més silenci, roses alçades i crits de “no tinc por”, el lema espontani de la societat catalana per respondre a la barbàrie. La plaça de Catalunya refusava la por; Catalunya arracona la por.

Els coloms adquirien protagonisme. Amb els aplaudiments, un estol va sobrevolar la plaça, com deixats anar en senyal de pau. Els castellers de la Vila de Gràcia responien amb els valors de la pinya i aixecaven un pilar. A les pancartes es llegia “en aquesta Rambla tota la gent del món hi és benvinguda” i “mai serem esclaus de la por”. Una parella de turistes xinesos se sorprenia davant la pregunta de si tornarien mai a Barcelona. “És clar”, responien amb naturalitat.

Una família catalana, amb dues filles de 17 i 14 anys, intentava imaginar què porta un noi de la seva edat a atemptar i situava la por justament a la banda de la violència. “Por del futur, de no tenir perspectives, exclusió social”, enumerava la mare, que veia, en la capitalitat europea de Barcelona, en la massificació turística i en la projecció internacional, alguns perquès de tot plegat. “Crec que estava en el pensament de tots que algun dia ens tocaria a nosaltres”, reflexionava.

Una dona brandava una bandereta espanyola. Xiulets. “Avui no hi ha banderes”, li recriminaven. “Viva el rey”, cridaven alguns mentre el monarca espanyol començava a desfilar. “Mare de Déu!”, exclamaven pel volt.

La gernació va estirar encara més el minut de silenci, però no només temporalment sinó també físicament, i el va desplaçar cap a l’embocadura de la Rambla. La catarsi col·lectiva es va instal·lar llavors a Canaletes. Hi havia ganes d’expressar la barreja de sentiments, de buidar el pap, de mostrar l’orgull per Barcelona com a capital de pau, d’homenatjar i de protestar a parts iguals. La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, s’aturava davant de la font per dedicar un sentit record a les víctimes. Una dona ho va aprofitar per etzibar un “España unida jamás será vencida.” “Això avui no toca”, li van replicar. A terra, es veien espelmes, ossets de peluix, un full imprès amb un crespó negre sobre una senyera, una bandera del Brasil i una altra de la Unió Europea.

La munió solidària va baixar la Rambla entre visques a Barcelona, radiografiada per centenars de periodistes de mitjans de comunicació internacionals i nacionals. Com sempre, el passeig era ple de turistes, però no com un dia normal d’agost. Les samarretes, les gorres i els souvenirs d’I love BCN penjats dels quioscos prenien entitat. Els estrangers caminaven amb els locals seguint el fatídic recorregut de la furgoneta, recorrent el dolor de víctimes i familiars i plantant cara amb indignació en aquestes hores baixes. Turistes estimant Barcelona i la ciutat estimant els turistes.

A la soca d’alguns plataners s’improvisaven petits homenatges florals. L’Albert va entrar a l’església de Betlem, a la cantonada amb el carrer del Carme, però no per resar:“Hem vingut a veure si trobàvem alguna espelma per deixar-la en un escocell.” Al final va acudir a un supermercat. “Tenia les nenes molt espantades i avui no volien sortir al carrer, però les hi hem obligat”, explicava aquest barceloní havent complert els deures en matèria de dignitat. Quatre passes més enllà, una presentadora de televisió s’acostava a unes restes de sang resseca, com si allà hi hagués respostes. Al costat d’uns ciris encesos, algú havia deixat una caixa de llumins plena, pels qui vinguessin al darrere, per mantenir la flama viva.

Al final del recorregut, un mosaic humà, un mosaic d’humanitat, se sobreposava al de Joan Miró, just on la furgoneta va aturar la ruta macabra. Més aplaudiments. El minut es dissolia. La baixada a peu havia estat intensa, però de tornada cap a la plaça de Catalunya es notava més que mai que la Rambla fa pujada.