Malauradament, el conjunt del món viu circumstàncies semblants i ens hi hem anat acostumant. Sens dubte una experiència així trasbalsa i canvia moltes perspectives, i es posa a prova també l’eficàcia de les teves institucions, els òrgans de govern, els treballadors públics, els ciutadans i, en aquest sentit, potser el canvi més fonamental, més enllà del dolor terrible, és la sensació que el país ha respost amb molta eficàcia. I això fa que davant la sensació de por i angoixa també hi hagi una mena d’enamorament ciutadà respecte als treballadors públics.

Que els Mossos no tenen accés a l’Europol és reconegut. Per què cal posar-se a discutir-ho si és evident? Seria millor que tinguessin aquesta informació? Em sembla que a ulls de tothom, sí. Per tant, així hauria de ser. Està bé que ho recordem, igual que sabem que la Junta de Seguretat, en no reunir-se durant vuit anys, ha implicat que hi hagi un infrafinançament de 688 milions de la nostra policia.

De manera molt sovintejada, segur que hem constatat que hi ha mitjans de comunicació que no han tingut cap inconvenient a intentar-ne parlar no pas bé.

Els fets demostren que a l’Estat sovint s’han utilitzat aquest tipus d’instruments. Ells mateixos ho han reconegut i ho han explicat, i tot fa pensar que no s’ha esgotat. Encara més, tots els que no es defineixen obertament a favor de les víctimes, quines garanties tenen que ells mateixos no han estat objecte d’aquest tipus d’atacs, d’investigacions i conspiracions? Que no s’han construït proves falses també contra ells? I amb això em puc referir a grups polítics, socials, agents econòmics, mitjans… Si no en tenen garanties, haurien de posar-se sempre al costat de les víctimes i denunciar els que han fet aquestes actuacions. I quan no ho fan, d’alguna manera, entenc que les donen per bones. S’equivoquen, i molt.

Sí. Totes les confessions religioses tenen mecanismes previstos per formar els seus ministres, funcionaris, responsables de la transmissió del coneixement o l’administració del culte. Per tant, que hi hagi formació és bo, i que hauria d’estar reglada d’alguna manera, també.

El govern ha d’estudiar la manera de regular-ho de la forma més eficaç possible i això inclou moltes opcions. Vull reivindicar aspectes molt positius que han caracteritzat la nostra societat els darrers anys.El nostre país ha fet un esforç, per exemple, perquè els centres de culte, els oratoris, estiguin com més ben repartits millor dins dels teixits urbans, i aquesta és una mesura molt adequada que afavoreix la bona integració. Ara, dins d’allò que hem fet bé, segur que hi ha coses millorables i coses que ens dolen especialment i que ens posen en una situació d’incomprensió. Com és possible que una sola persona, l’imam de Ripoll, sigui capaç de transformar tants nois joves que han estat escolaritzats, socialitzats, que jugaven a futbol...? Com pot ser que una persona sigui capaç de guanyar la partida de manera tan ràpida i tan dura, tan radical i terrible al conjunt d’actuacions que en tants altres casos s’han demostrat positives? Això ens provoca certa preocupació, certa angoixa. El govern, el conjunt d’institucions, han de ser especialment amatents. Per exemple, en l’àmbit municipal. Moltes d’aquestes entitats i grups participen en activitats culturals i socials. Que un dels criteris sigui que els seus imams compleixin algun requisit crec que és positiu. Com més intens sigui el vincle entre aquestes persones i el conjunt de la societat i l’entorn, millor. Aquí hi ha un camí a recórrer.

El que és segur és que els nostres serveis d’emergència, els hospitals i la policia van reaccionar molt ràpidament i de manera molt efectiva en un context d’enorme dificultat. Entrar en discussions de si podien haver estat determinades intervencions als mitjans mitja hora abans o després és menys interessant que la constatació que els hospitals i policies d’aquest país van veure com persones que estaven de vacances o a qui no corresponia treballar es van presentar immediatament per ajudar. Això demostra que vivim en una societat prou autoexigent i generosa.

Vull entendre i vull pensar que l’arquebisbe cardenal va fer una intervenció en un sentit catòlic, universal, les seves paraules han d’interpretar-se amb voluntat d’universalitat. Si algú les ha volgut interpretar en un sentit polític, en el sentit que feia referència a una determinada conformació de l’Estat, no es deu correspondre amb el sentit que necessàriament havia d’inspirar-les, perquè l’Església catòlica i el conjunt de les confessions religioses del món han de tenir una actitud universalista, una actitud de servei al conjunt de la humanitat, i si no fos així vol dir que no són adequades. Catòlic vol dir universal.

Si hi ha una manifestació dels ciutadans de Catalunya i hi ha molts ciutadans que hi participen ho celebro. És clarament una manifestació contra el terrorisme. Que hi hagi ciutadans que a més a més s’expressin contra el tràfic d’armament a estats no democràtics que després en poden fer un mal ús, que intervenen en guerres als països del seu entorn, em sembla perfectament legítim.

Tot això serà quan toqui, en els pròxims dies, en el moment més adequat, i que el govern i la majoria parlamentària decideixi.

Vull dedicar el meu temps a fer que les coses passin, a resoldre problemes. Altra feina tenim. No vull caure en provocacions, i encara menys si són tan infantils. Hi ha gent que, fem el que fem, no els semblarà mai bé, i per tant no cal que ens hi atabalem gaire, nosaltres hem de fer la nostra feina.

Ho diu molt correctament, i per tant no puc pas corregir-lo.

Sempre hem dit que aquest tipus de decisions han de ser com més col·lectives millor, que el govern és un òrgan col·legiat que actua de manera solidària i ha de prendre el màxim de decisions possibles conjuntament.

Em semblaria perfecte que la signem tots, jo encantat de signar. No pateixi que ho podrà constatar quan pertoqui.

Al final tot és un termòmetre de tot. L’Onze de Setembre ha estat un termòmetre durant molts anys, segur que ho és ara, però hi ha molts altres elements que ho són, com ara la manifestació de dissabte passat contra el terrorisme i el tràfic d’armes. Són termòmetres que ens donen uns bons indicadors, que marquen un bon estat de salut de la nostra societat, i el que hem de fer és preservar-la i millorar-la en tots els aspectes que sigui possible.

Està tot preparat i som conscients que ens posen tantes traves com poden. Per tant, intentem superar-les i trobar la millor resposta possible.

No desmentiré pas el president.

El que hem de fer és garantir que els ciutadans tenen totes les eines que necessiten per poder expressar la seva opinió l’1-O. Em sembla que la meva resposta és clara, neta, transparent i que tothom l’ha entès.

És evident que hi haurà moltes coses que no les tindrem a favor perquè l’Estat farà tot el possible perquè no els hi tinguem o perquè les tinguem en contra.

Segur que els ciutadans tindran la informació que pertoca per les vies que pertoca i de la manera més eficient que hi hagi.

Tots som conscients que és molt complicat votar per correu perquè l’Estat no ho permet, però intentarem trobar i aplicar les millors alternatives possibles perquè es pugui corregir.

Intentem plantejar-nos totes les hipòtesis possibles, és clar. Però em sembla més destacable que una persona amb fama de ponderada s’expressi d’aquesta manera i no tingui cap escrúpol democràtic a l’hora de demanar que es retirin les urnes. La millor resposta són els fets més que les polítiques declaratives. La nostra feina és una altra: ser discrets, educats, respectuosos, evitar polèmiques innecessàries perquè no aporten res de positiu i centrar-nos en el que aporta eines i drets als ciutadans.

Ja veiem l’Estat actuar ara de mil maneres diferents, amb amenaces de tota mena. No crec que ningú s’hagi de sorprendre si l’Estat actua.

El que no hem de fer és donar carta de naturalesa a aquesta mena d’actuacions. No hem de dir que ja ens hi resignem. I fixi’s que si el president del govern espanyol insisteix en la proporcionalitat és perquè és conscient que la desproporció a ell no l’ajudaria gens. Al final, entenc que el més adequat és que nosaltres siguem ferms amb els nostres compromisos, i els fets parlen per nosaltres.

Malauradament, els partits del no prefereixen la no participació, el no exercici democràtic, no la no-independència. Nosaltres hem d’insistir al màxim perquè al final el que hi ha en joc és un exercici democràtic, el dret a vot. Els que avui boicotegen el dret no boicotegen la independència de Catalunya, sinó l’acte democràtic i, amb aquest, la democràcia. Hem de procurar que els ciutadans d’aquest país se sentin com més cridats millor a decidir amb el seu vot.

Nosaltres acatarem el mandat del nostre Parlament i dels nostres ciutadans, no podem fer cap altra cosa que no sigui això. Però una altra consideració: el mateix TC ha expressat diverses vegades que se sent incòmode i que no li agrada aquesta reforma que el govern espanyol li va imposar. És bo tenir present que s’adona que aquesta és una eina inadequada, poc justa. Centrem-nos a assenyalar les contradiccions que cometen, perquè això ens fa més forts.

Haurem de continuar treballant perquè aquesta llei de transitorietat, que quedarà aprovada definitivament en el cas que hi hagi una majoria a favor de la independència, s’apliqui de la millor manera possible i en els terminis més curts possibles. Ja ho sabem que el govern espanyol no vol negociar mai res.

Per sort o per desgràcia, és evident que estem integrats en un món en què les decisions molt sovint són multilaterals. Això no ens eximeix, ans al contrari, de fer allò que ens pertoca. I precisament perquè ho farem estem convençuts que com a final d’aquest procés hi haurà, segur, algunes decisions que tindran un caràcter multilateral i en què el nostre entorn acabarà col·laborant perquè les coses passin de la millor manera possible. Això equival al que passa amb els actius i els passius: al final convé a tothom que ens entenguem i que hi hagi el millor acord possible. I el no-acord acaba sent perjudicial per a tothom. Per tant, el que farem és aplicar el resultat amb el millor criteri possible, i estem segurs que l’Estat espanyol serà el primer que s’adonarà de la necessitat de respectar aquesta voluntat democràtica.

Passarà exactament el que ha passat en casos semblants en altres llocs: en la mesura que tinguem un resultat democràtic clar i que hi hagi un govern que actua en conseqüència –per això, per marcar aquest camí, és tan important que s’aprovi una llei de transitorietat– estem segurs que la comunitat internacional actuarà en conseqüència.

Aquesta és una qüestió que decidiran les majories parlamentàries de la nova república. Després hauríem de posar-nos d’acord en què entenem per un exercit: quin tipus de funcions, prioritats... Si Catalunya s’ha de plantejar tenir un exèrcit amb els mateixos cànons que la majoria d’estats occidentals o del nostre entorn (Espanya, França, Itàlia o Alemanya...) doncs potser no té sentit. Perquè per les dimensions, perquè és un estat nou, perquè té l’oportunitat de definir-se de manera diferent a les herències i inèrcies que tenen altres estats, segur que trobarà la manera de definir el millor possible la política de seguretat i cooperació, que va molt més enllà d’un exercit convencional.

Hi ha de tot. Hi ha estats sense exèrcit formal, però amb unes estructures que són semblants a les d’un exèrcit. Hi ha estats que voldrien disposar d’un exèrcit i no el tenen perquè els seus socis li van recomanar que no el tinguessin, estats que no el volien tenir però als quals els seus socis van recomanar que tinguessin... hi ha tota mena d’opcions. I sobretot un exèrcit pensat per fer què, amb quines característiques? Pensat per fer accions humanitàries en països que estiguin en situació de conflicte? Pensat per a la defensa ciutadana? Hi ha molts models.

La nostra resposta va ser molt clara. Si ells no volien aplicar aquest mecanisme, l’únic que havien de fer és tornar-nos les factures avançades corresponents a aquell mes en concret i ja ho assumíem nosaltres.

No. És que no tenia cap sentit. Tenim un pla de contingència per fer front a aquestes situacions i, si cal, el farem servir.

Estem convençuts que hi haurà un marc legal d’aplicació, i que tothom l’aplicarà com correspon. Per això fem el que fem, i per això hi haurà un referèndum el primer d’octubre.

Com a líder d’ERC em preocupa només el país i la societat catalana; al partit el preocupa el país.

Em sembla que el president Puigdemont va contestar de manera molt clara, i que celebrava molt aquesta reunió…

Estem convençuts que la millor manera d’afrontar el futur és a través de la democràcia. I, per tant, del referèndum. Com es pot imaginar, vam parlar d’això.

Jo no soc intèrpret ni el portaveu dels altres.

Que la gent defensi la democràcia sempre és convenient.

No puc parlar pels altres, només puc explicar el que nosaltres fem i el que nosaltres volem.

Segur. Nosaltres hem de garantir que els ciutadans puguin votar, i a això dediquem els esforços. Ara, és evident que com més gent participi i faciliti la participació de tothom, millor. Tothom hauria de participar i posar les màximes facilitats perquè tothom hi participi. Si algú no ho fa, jo no ho comparteixo i no hi estaré d’acord. Nosaltres treballem per aconseguir que com més ajuntaments millor tinguin l’actitud més col·laborativa possible. I si no, oi que es veurà?

Nosaltres som partidaris del referèndum i farem el que calgui perquè hi sigui. Si algú té una posició no tan clara és responsabilitat seva. Els ciutadans tindran ocasió de jutjar els que tenim una posició clara i els que no. I potser a algú li sembla millor tenir posicions no tan clares, però nosaltres som partidaris de com més claredat millor.

Nosaltres treballem perquè el referèndum hi sigui i estem convençuts que hi serà.