Trec el cap per la finestra. Quarts de vuit. Farà un bon dia. Comprovo si hi ha ambient de Diada. Massa d’hora. Passen els que porten el gos a passejar. Al quiosc de davant de casa –que és el mateix que el de la Núria Feliu–, onegen dues estelades. Bé pel quiosquer; és clar que avui l’estelada és un bon negoci.

Surto de casa i enfilo cap a l’estació de Sants. Espero trobar-hi grups que arriben a Barcelona en tren. Quarts de deu. Continuo anant massa d’hora. Només clisso una colla que té intenció d’anar a la manifestació –les samarretes els delaten–. Són de Vilanova i la Geltrú: amics. El seu pla és fer un tomb per Montjuïc. I anar a dinar. Tenen reserva al Pa i Trago del Poble-sec, un clàssic de la cuina catalana.

Com que Renfe no respon a les meves expectatives, me’n vaig a rebre els que arriben del sud amb els Ferrocarrils de la Generalitat. Pel camí, a la plaça Espanya, em trobo una xicota que ve de l’Hospitalet de Llobregat. Aprofitarà el dia. Ha quedat amb amics. A la tarda, manifestació; al matí, celebració de l’aniversari del seu xicot. Ara abordo una parella de mitjana edat. De poc m’hi ofego, en aquest abordatge. Em presento: nom i mitjà. “Puc fer-vos un parell de preguntes?” I l’home exclama: “No!” Sembla que no se li ha posat bé l’esmorzar... “No respondré a ningú”, diu encès. Comprovo que la samarreta sigui la de la Diada i no pas la d’una cursa, que se’n fan moltes. I sí, ha vingut per la manifestació. S’allunya de mi sentenciant: “Aneu amb compte amb el que escriviu a la premsa.” Em quedo glaçat, però l’ànim se’m recupera amb la Consol i l’Elisa. Mare i filla. Són de Lleida. “Cada Onze de Setembre hi som, però enguany hem aprofitat els tres dies de pont per poder visitar Barnajoya. La Consol és del sector. Des de Manresa arriben dos xicots amb l’estelada al coll. Els companys del Valldoreix, l’equip en què juguen, els tenen preparat un pla sorpresa per passar les hores prèvies a la concentració. L’Alba també ve de Manresa, acompanyada de la mare i la tieta. Faran una mica de cultura: tenen previst anar al MNAC i, després, fer un mos al Mussol de les Arenas. Això em dona peu a enfilar cap al centre comercial. Pregunto al personal del Mussol si ha vist incrementar el nombre de reserves. Em diuen que no gaire, però m’expliquen que han parlat amb col·legues de restaurants situats al voltant del passeig de Gràcia i que per tota la zona de la manifestació es preveu un dia força intens per a la restauració. Per això, la Mireia i en Ferran també han fet reserva a les Arenas, però en un japonès. Venen de Sant Vicenç dels Horts i van d’hora, no per fer turisme ni cultura, sinó “per no ensopegar amb el col·lapse del metro”. Porten un llibre i tenen previst matar l’estona a còpia de lectura.

Deixo l’entrada sud de Barcelona i m’enfilo cap al centre. La meva idea és arribar a la plaça Catalunya i seguir el recorregut dels atemptats. Són les onze del matí i al metro es comença a veure ambient. Continuo pensant que vaig d’hora. Baixo a l’estació Catalunya, i a la Rambla hi trobo color estelat, que es reforça amb el fet que a les botigues de records l’estelada és avui el producte estrella i que hi ha una munió de venedors ambulants que en venen: la bandera petita, cinc euros; la gran, deu. Al mosaic de Miró, comprovo que l’espai ha consolidat el seu caràcter icònic com a lloc de reflexió. De Banyoles han vingut dues parelles que han volgut aprofitar la visita i recordar les víctimes de l’atemptat. Després aniran a dinar tirant cap al port. “Hem pensat que és millor anar contra corrent.”

De la Rambla, a la plaça Sant Jaume. Bon dia també per aprofitar la jornada de portes obertes del Palau de la Generalitat –el Parlament també n’oferia–. Una bona cua i moltes samarretes de la Diada. Prop de la seu de la Generalitat, a la plaça de la Catedral, altres participants de la mani de la tarda s’acosten als expositors de La Setmana del Llibre en Català. Quan hi passo, l’actriu Carme Sansa està llegint el manifest El teatre, amb el referèndum. Un cop llegit, m’explica: “De manera improvisada, una colla d’actors vam decidir que ens havíem de pronunciar a favor de la consulta, votéssim sí o no.” Sansa ha cedit la paraula a Enric Major, que recita el poema El desertor, de Boris Vian, que parla del valor de la desobediència.

En aquesta fira, també hi ha la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, i el president de l’esdeveniment, Joan Sala, que fan una visita guiada al conseller de Cultura, Lluís Puig. Sala em dona peu a comentar amb el conseller la necessitat de promoure el còmic català. No té a veure amb la Diada, però sí amb la voluntat de mostrar la solidesa creativa del país. M’hi apunto.

Són les dotze tocades i continuo pel barri de la Ribera, que respira Diada. Els bars, plens; els carrers, també. Un ambient festiu que esclata en arribar al passeig de Lluís Companys, una autèntica fan zone. Joves, grans i gent de mitjana edat. Famílies, colles d’amics i companys de feina. Amunt i avall celebren les hores prèvies amb una oferta que inclou música, jocs infantils i una fira d’entitats de tota mena que treballen a favor de la llibertat: des de Cecs per la Independència fins a Motoristes Independentistes. Des del Comitè Olímpic de Catalunya, que fa campanya pel sí, fins a la Internacional Comission of European Citizens, amb el flamenc Steven Vergauwen com a secretari, que treballa per l’autodeterminació de Flandes. “Fa quatre anys que venim per la Diada. Esperem que, quan Catalunya sigui independent, ens pugui ajudar a ser-ho nosaltres.” Les parades d’Òmnium, al cent per cent. Samarretes exhaurides i moltes sol·licituds per fer-se’n soci. Bon ambient que arribava fins al parc de la Ciutadella, on l’ombra dels arbres aixoplugava molts ciutadans a l’hora de dinar. Barcelona esdevenia un gran pícnic independentista.