Els ultres trenquen el blindatge alemany

S’equi­vo­quen els que pen­sen que després del 24 de setem­bre tot que­darà igual a Ale­ma­nya perquè al cap­da­vall sem­bla que hi con­ti­nuarà manant Angela Merkel com en els últims 12 anys. Els matei­xos son­de­jos que des de fa mesos donen per segura la ree­lecció de la can­ce­llera asse­nya­len com a impa­ra­ble l’arri­bada d’Alter­na­tiva per a Ale­ma­nya (AfD) al Par­la­ment fede­ral, el Bun­des­tag. Una fita que la ultra­dreta cele­brarà com a històrica. Fins ara, cap par­tit d’aquesta òrbita ha acon­se­guit tren­car el blin­datge del 5%, per­cen­tatge mínim per acon­se­guir escons, ins­tau­rat a la República Fede­ral d’Ale­ma­nya (RFA) per repel·lir els par­tits petits o extre­mis­tes. A AfD, que va néixer el 2013 com a força euro­escèptica i tras­mu­dada en xenòfoba enmig de la crisi dels refu­gi­ats, se li pro­nos­tica entre un 8% i un 12%, amb pos­si­bi­li­tats d’esde­ve­nir la ter­cera força, després del bloc con­ser­va­dor de Merkel i el Par­tit Soci­al­demòcrata (SPD) de Mar­tin Schulz. En cas que es tornés a for­mar una gran coa­lició entre les grans for­ma­ci­ons, AfD seria ales­ho­res la pri­mera força de l’opo­sició, amb el dret a la pri­mera rèplica en cada debat par­la­men­tari.

Tras­lla­da­ran la seva estratègia de la pro­vo­cació a la gran pan­ta­lla del Bun­des­tag i veu­ran mul­ti­pli­cat el seu finançament públic –que ja ha anat crei­xent en els últims anys, tenint en compte que des del 2013 han entrat en tretze dels setze par­la­ments regi­o­nals del país–. El ciu­tadà cor­rent, no votant d’aquesta for­mació, haurà d’encai­xar el càstig de saber-se con­tri­bu­ent d’un par­tit que ha cres­cut gràcies al vot xenòfob i que està des­car­tat com a soci de govern en qual­se­vol forma de coa­lició.

Res serà com fins ara en un Bun­des­tag en què les sor­ti­des de to més o menys soro­llo­ses s’havien donat als anys vui­tanta i noranta, pro­ta­go­nit­za­des per Els Verds, ara un par­tit domes­ti­cat, però que en els seus orígens havia mos­trat certa tendència a fer cas omís de les jerar­quies.

AfD no és només un par­tit que busca la pro­vo­cació o que vol fer por des del Par­la­ment. En les seves estruc­tu­res, té líders pro­pers al neo­na­zisme, i el seu can­di­dat a les gene­rals de diu­menge, el veterà Ale­xan­der Gau­land, con­ver­teix cadas­cun dels seus dis­cur­sos en un reci­tal de racisme i mani­pu­lació en què bar­reja les xifres de la delinqüència comuna i del ter­ro­risme amb l’arri­bada dels 1,3 mili­ons de refu­gi­ats que el país ha rebut des del 2015. “Ale­ma­nya no pot donar la ben­vin­guda a totes les misèries d’aquest món”, ha dit al llarg de la cam­pa­nya, a més de rei­vin­di­car el dret a hono­rar “els mèrits” dels sol­dats ale­manys en les dues guer­res mun­di­als. Un mis­satge clar, molt en la línia del revi­si­o­nisme històric ultra­dretà, que com­bina amb tocs alar­mis­tes sobre el que s’esde­vindrà si es per­met l’entrada a Ale­ma­nya a per­so­nes “de cul­tu­res ali­e­nes”, que no res­pec­ten els drets de la dona i que creen “soci­e­tats paral·leles”, al marge de les lleis i els cos­tums del país. Un còctel de mis­sat­ges amenaçadors que es repar­tei­xen entre Gau­land i la seva com­pa­nya de can­di­da­tura, Alice Wei­del, una líder que fa pocs mesos no conei­xia ningú, ni els matei­xos mili­tants, però que vol donar un vernís de moder­ni­tat al par­tit.