Ho veiem com un conflicte modern i sense un precedent proper. Des de fa poc, s’està observant com un conflicte que podria derivar en una crisi greu. He vist les darreres Diades, però he de confessar que des del meu país es creia que la cosa s’acabaria evaporant. Els darrers mesos han demostrat que és una cosa més seriosa.

Per a l’Argentina, Espanya és molt important, i hi ha molts dels nostres lectors que ho segueixen. És un tema viu i, quan sorgeix una notícia forta, interessa força. Als webs resulta comprovable. No és una notícia de cada dia, perquè molts lectors es perden amb els detalls, però sí que els esdeveniments importants ens sobten. De fet, em demanen articles i cròniques sovint. En els últims dies, però, sempre hi ha notícies dignes de menció i he viatjat a Barcelona sovint. Durant els anys anteriors, semblava que la cosa avançava un pas i en feia tres enrere. Ara la sensació és que el conflicte s’està movent amb força. Es percep la incertesa que passarà alguna cosa i que passarà aviat. D’aquí a quinze dies passaran coses importants i totes les opcions estan obertes.

Sí, fa una setmana hi va haver un editorial duríssim contra el procés català. Alguns dels meus informadors independentistes estaven indignats. L’editorial reflectia més l’opinió del que podria pensar el govern d’Espanya; és a dir, era crític contra el govern català. Tampoc és un tema que estigui sortint cada dia ni que tingui unes directrius i una cobertura específiques, però el diari va prendre posició a favor de l’Estat.

La majoria dels països estan adoptant aquesta posició: un afer intern d’Espanya en el qual no ens hem de ficar, però ningú sap on acabarà la cosa. El govern actual de l’Argentina té molt bones relacions amb el d’Espanya i estic segur que, si Madrid demanés suport, li’n donarien. De moment no han tingut aquesta necessitat, però tot canvia amb rapidesa. De fet, Junqueras va ser a Buenos Aires i no es va viure cap situació conflictiva. Del que sí que estic segur és que l’escenari canvia i veurem en quina situació estem d’aquí a quinze dies si hi ha la possibilitat que es produeixi la votació i si el Parlament català fa una declaració de sobirania. Em sembla natural que sigui així, perquè és un conflicte en evolució i no ens podem tancar a nous escenaris.

És el principal punt feble del referèndum, i Junqueras pretenia transformar la tendència. El que li interessa és una mobilització àmplia. Amb una participació del 80% de l’electorat i guanyant un 53% versus un 47%, serà difícil fer-hi objeccions. El problema és aquí: necessiten el vot del no perquè atorgui identitat al sí. El hàndicap serà una participació escassa.

Efectivament. Les mesures de bloqueig dels últims dies són diferents de l’actitud més passiva observada fins ara. L’anunci de Montoro d’intervenir els comptes també és un canvi d’estratègia important.

Em fa la impressió que es podrà votar; el que no tinc tan clar és si s’aconseguirà que sigui una votació àmplia i fàcilment verificable. Si es fa en un poble i en un altre no, o poc a les ciutats grans, el referèndum no tindrà garanties. El partit es jugarà en aquestes circumstàncies. Tot queda en funció que l’1 d’octubre hi hagi urnes al carrer i moltíssima gent votant. Em costa fer un pronòstic, perquè està tot enrarit, començant pel fet que ningú sàpiga on són les urnes ni què passarà quan es descobreixin. En algun moment, algú haurà de fer-les sortir. Si no hi són, no es podrà votar. La imatge de la policia confiscant urnes serà delicada.

Perquè les coses canviïn, hauran de canviar els dos governs. No crec que Rajoy estigui en situació de negociar cap acord que pugui constituir una majoria a Catalunya, ni tampoc que Junts pel Sí pugui ser l’interlocutor per arribar a un acord, ni que sigui per pactar un referèndum d’autodeterminació. L’actual és una mesa impossible, tot i que costa imaginar que un govern espanyol accepti obrir aquesta porta. Només amb dos milions de vots i una participació escassa, tampoc crec que el govern català pugui arribar a una situació sostenible. Sembla que el tancament actual dinamitarà els dos governs. Crec que, en un termini no gaire llarg, el govern espanyol haurà d’acceptar grans concessions d’autogovern per a Catalunya per tal de continuar units.