Quan Donald Trump va accedir a la presidència dels Estats Units amb el seu eslògan d’America First i les seves idees proteccionistes ja sabien que la seva política comercial es tornaria més tancada del que havia estat fins ara però no podíem imaginar que això afectaria també durament les seves relacions comercials amb Canadà i Mèxic per molt que Trump hauria dit que el Tractat signat al 1992 establint l’Area de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), més conegut per la seva sigla anglesa NAFTA (North American Free Trade Area) entre els tres països era el “pitjor acord comercial de la història”.

La primera decisió comercial proteccionista de Trump va ser aturar la incorporació dels Estats Units a l’acord Transpacífic (TPP) que Estats Units havien negociat amb altres onze països de la conca del Pacífic, la segona suspendre les negociacions pel controvertit Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP) i la tercera, imposar sancions comercials a Rússia i a Xina.

Però l’última de les decisions comercials de l’administració republicanopopulista de Trump afecta dos països amb els quals els Estats Units han mantingut una relació comercial molt especial amb el tractat NAFTA: Canadà i Mèxic, ara per mesures antisubvenció i abans amb l’amenaça del mur i les expulsions de treballadors. Es dona a més la circumstància que els Estats Units van pensar a estendre aquest NAFTA amb Canadà i Mèxic -que ha funcionat des de gener de 1994- a la resta de països llatinoamericans a través de l’Acord de Lliure Canvi de les Amèriques o Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) que es va formular a la cimera de caps d’estat i govern de Miami de 1994 i que va fracassar al 2005 per l’antagonisme d’Estats Units amb la Veneçuela de Chaves i amb el Brasil de Lula.

La filosofia proteccionista s’havia aplicat fins ara de forma unilateral respecte a Rússia i respecte a Xina per raons polítiques i comercials, però malgrat que Trump ja va dir en accedir a la seva presidència, que el NAFTA s’hauria de revisar perquè les empreses americanes estaven patint molt com a conseqüència que a Mèxic funcionaven amb salaris molt baixos i amb reglamentacions mediambientals molt laxes i que Canadà donava ajudes estatals, ningú no pronosticava que es proposessin mesures unilaterals per part de l’administració americana contra Canadà.

Precisament per tractar de revisar el NAFTA en la forma volguda per l’equip Trump, Mèxic, Canadà i Estats Units van iniciar negociacions sobre ajustos a aportar al NAFTA al mes d’agost. La primera ronda va tenir lloc a Washington els dies 19 i 20 d’agost, la segona es va celebrar a Ciutat de Mèxic de l’1 al 5 de setembre i la tercera a la capital canadenca Ottawa els dies 23 a 27 de setembre i la quarta Washington de l’11 al 15 d’octubre. Mèxic i Canadà es queixen, però, que encara no coneixen les posicions de l’administració Trump sobre els aspectes més importants de la renegociació.

En aquest entorn negociador poc podia esperar-se que l’administració nord-americana decidís unilateralment una pujada d’aranzels duaners fins al 220% sobre els avions civils que afectaria directament la fàbrica canadenca Bonbardier però que ha creat un malestar molt notable no solament al Canadà sinó a Mèxic i als països que estan contribuint amb parts i peces a la fabricació d’aquest tipus d’avió de transport civil com és el cas del Regne Unit o dels mateixos Estats Units i fins i tot Mèxic, amb base a l’acusació que el govern canadenc dona a l’empresa ajudes il·legals en termes de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) que li permeten competir deslleialment amb les empreses constructores americanes. La realitat de les cadenes de valor afegit de les grans empreses fa que parlar d’independència d’un país respecte als altres sigui una utopia.