Dimarts a la tarda d’aquesta mateixa setmana. Em connecto a Bloomberg i veig que la major part dels mercats d’accions estan a l’alça. Fins i tot l’Ibex 35 que ahir, amb ressaca pels desgraciats fets del primer d’octubre a Catalunya, va rebre un càstig important arrossegat pels bancs, els primers valors a sentir el suor fred de la por a la incertesa i a la inestabilitat que genera la crisi catalana i espanyola.

Avui, amb aquesta alegria predominant en els darrers anys (a Estats Units des de 2009, a Europa des de Setembre 2011 i a Espanya amb més timidesa des de juny 2012) els indicadors borsaris continuaven apuntant amunt. El més representatiu índex de les grans accions europees ha crescut quasi un 80% des de l’esmentat setembre 2011, fa 6 anyets. L’S&P 500 o la mitjana Dow Jones americans molt més: un 270% des del març del 2009. A Espanya, l’Ibex 35, amb gran presència d’uns bancs amb poca credibilitat, la puja ha estat d’un 60% des del juny 2012.

Ara, després d’aquests anys d’alegries que només a Estats Units han aconseguit recuperar i superar els nivells d’abans de la crisi, comença a estendre’s una certa sensació que podríem estar tocant sostre. A aquestes altures als inversors els manca oxigen i els arriba el mal de muntanya o d’altura. Els símptomes són mal de cap i trastorn del son (preocupació pel possible canvi de cicle), nàusea i vòmits (vendes eixelebrades) i manca de gana (ja no s’inverteix més). Però estem realment a massa altura o tot és fruit psicològic de veure la por repetida dels altres?

Comencem pels indicadors bàsics més tradicionals. El preu/benefici, el PER, de les borses mundials, es troba a 18 vegades. Pràcticament en mitjana històrica. Ens indicaria que les borses, sense estar barates, tenen encara marge per pujar si els resultats de les empreses es mantenen alts i creixents i la renda fixa es manté amb escassa possibilitat de millora. I això és així. L’economia global està en tendència positiva i el mateix s’espera dels beneficis de les empreses cotitzades. Per altra banda, els tipus d’interès de les àrees econòmicament més potents del món encara trigaran a pujar consistentment i l’earning yield gap (diferencial de rendiment de la renda fixa i la variable o entre bons i accions) està per sobre del 4%, molt atractiu a favor de les accions. No sembla per tant que per aquests aspectes les borses puguin considerar-se sobrevalorades.

No podem negar, però, els riscos notables que poden accelerar el canvi de cicle borsari. El primer podria ser una acceleració en la retirada dels estímuls monetaris que ara tant ajuden les nostres economies encara molt desequilibrades, si bé els calendaris són, ara per ara, llargs. Més impredictible podria ser un xoc extern derivat de la geopolítica (potser Corea del Nord és el principal candidat) però també una alça important del preu del petroli, una crisi de crèdit a la Xina o inesperades pujades dels tipus derivades d’una inflació, ara molt controlada.

Diguem que avui les probabilitats que els índexs borsaris encara tinguin en els pròxims un o dos anys un cert recorregut cap amunt és més elevada que la que baixin les cotitzacions; però això no és ni vol ser cap predicció ni estimació, només una constatació basada en instruments molt simples (per cert, no necessàriament pitjors que els més complexos).