Tres segles, unes quantes diades multitudinàries de l’11 de setembre, una hora d’espera i desconcert esperant el discurs del president, Carles Puigdemont, i encara unes setmanes més. Aquest és el tempo que ha seguit fins ara i que encara haurà de seguir el procés que ha de portar al naixement de la República de Catalunya. Ahir, els milers de persones que van acudir al passeig de Lluís Companys per assistir a la vinguda al món d’un nou estat d’Europa es van haver de conformar a veure el cap a la criatura i poca cosa més. Si és mascle o femella, si pujarà dreta o es torçarà, no se sap. Caldrà esperar i tenir paciència, una vegada més. El president va manar calma, va demanar temps i va proposar el diàleg, i la gent ho va acabar entomant, no de molt bona gana, però tampoc amb grans mostres de desaprovació.

Eren quarts de vuit del vespre, la fosca d’aquests dies més curts de tardor ja havia pres posicions al passeig de Lluís Companys i mentre la megafonia desplegada al lloc començava a difondre les primeres paraules del discurs de la cap d’oposició, Inés Arrimadas, una gentada començava a desfilar, abandonant el lloc. Cap visca la República de Catalunya! Cap abraçada memorable, ni plor d’alegria incontenible. Cap sensació d’haver assistit a una jornada històrica i sí molta remor, molt de murmuri, molt de xiuxiueig, molta conversa entre la gent mentre s’allunyava del lloc analitzant la situació en la què el discurs de Puigdemont acabava de deixar el país. No s’havia guanyat, però tampoc s’havia perdut. Si això fos futbol, Puigdemont va portar, ahir, el país a una pròrroga i ja se sap que els temps extres, quan les forces estan esgotades, poden ser traïdors i sense intel·ligència es pot acabar perdent allò que es creia guanyat.

La concentració d’ahir va ser molt diferent de les que el món independentista ha organitzat cada 11 de setembre des del 2012, i no perquè ahir a l’Arc de Triomf es concentrés més o menys gent –l’ampli passeig central era ple de dalt a baix de molts barcelonins, però també de ciutadans vinguts d’arreu de Catalunya, bombers i pagesos amb els seus tractors–, sinó perquè, ahir, no era cap dia reivindicatiu, ni cap festa de famílies embolicades amb estelades.

En l’ambient surava un estat d’ànim carregat de gravetat, d’una tensió continguda davant la incògnita de quin seria el discurs de Puigdemont, i així es veia a les cares de tants i tants ciutadans que hi van acudir molt abans de les sis de la tarda, per agafar un bon lloc davant una de les dues pantalles gegants de televisió que havien de retransmetre la sessió parlamentària. Tothom hi assistia amb el desig que, quan tot plegat s’acabés, ho fessin transportats a una nova república, però ningú tenia la certesa que això acabés així, i les cares eren el viu reflex d’aquests dubtes.

“Estem expectants pel que dirà el President, però tenim clar que hem de marxar, encara més després del que va passar el dia 1 i els insults i les desqualificacions que ens han llançat des d’aleshores”, explicava una dona, actuant com a portaveu de dues parelles d’amics, gent a les portes de la tercera edat. La senyora parlava a tocar de l’Arc de Triomf, quan encara faltaven trenta minuts per a l’hora fixada per a l’inici de la intervenció de Puigdemont i quan la part alta del passeig de Lluís Companys era aleshores una riuada incessant de gent i més gent que feia cap al lloc.

Les pantalles de televisió i la retransmissió de les primeres imatges de dins el plenari, amb la desfilada d’Inés Arrimadas, Xavier Garcia Albiol i Miquel Iceta, van servir per animar la concurrència, que els va esbroncar convenientment. Va aplaudir rabiosament les primeres imatges del president, va entonar alguns crits d’independència, però poca cosa més. Contenció, expectació i nervis, molts nervis, com si milers de ciutadans s’haguessin aplegat per conèixer la puntuació d’un examen a què s’haguessin presentat de forma col·lectiva i ningú tingués clar si l’aprovaria.

Potser per aquesta angoixa una dona va dibuixar una ganyota d’indubtable neguit quan, en mirar el rellotge, va comprovar que faltaven només quatre minuts per les sis. Es va fer l’hora i el president no apareixia. Aleshores, va córrer la notícia que l’inici del ple s’ajornava una hora. Desconcert sobre el desconcert. Telèfons a l’orella per intentar parlar amb algú per saber què estava passant i una esbandida important de molta gent que va decidir llançar-se sobre algun dels bars que hi ha a banda i banda del passeig per anar-se a proveir d’alguna cosa de menjar, d’alguna ampolla d’aigua per beure i també de cervesa, molta cervesa.

Si algú està traient profit a aquests dies de follia ciutadana al carrer no són els grans bancs del país, sinó els llauners –gent fora la llei o, si més no, fora de les ordenances municipals–, que s’han fet farts de vendre llaunes i més llaunes de cervesa a gent abanderada, ja sigui amb l’estelada o l’espanyola. Ahir, els assedegats i els qui havien de matar una hora d’espera que es va fer molt tensa i també molt llarga van ser els partidaris de la independència.

Encara amb mola gent amb la llauna a la mà, va arribar el moment tan esperat i es va fer el silenci més absolut a l’Arc de Triomf quan la presidenta Carme Forcadell va donar la paraula a Carles Puigdemont. Passaven 13 minuts de les set de la tarda i havia arribat l’hora de la veritat. La gent dreta, escoltant amb molta atenció, alguns amb els ulls tancats per concentrar-se més en allò que estaven sentit, escoltant tots com potser mai fins ara havien parat atenció a la intervenció d’un polític, esperant també que el discurs del president arribés al moment culminant de la declaració d’independència.

Puigdemont va trigar 25 minuts a situar el seu parlament allà on esperava tota la gent concentrada. Durant aquest primer tram de la intervenció, va arrancar una allau d’aplaudiments quan va anar desgranant els arguments, però la gent es guardava l’ovació definitiva per al final. I va arribar l’instant en què el president es va comprometre a assumir el mandat del poble i, per tant, la declaració d’independència. La gent escoltava amb molta atenció. Dues noies que semblaven germanes es miraven volent dir: “Ja està? Ja hi som?” I de seguida va venir allò de deixar en suspens la declaració, “unes setmanes”, per abraçar el diàleg. Es van sentir alguns, pocs, xiulets, i les germanes i molta més gent va fer cara de no estar entenent gaire res.

La immediata desfilada de molts ciutadans així que Puigdemont va acabar va deixar al passeig Lluís Companys un regust de festa inacabada, o no començada. Ahir, definitivament, va ser dia de cervesa per fer-se passar la set en un moment aspre, i no de cava per celebrar l’adveniment de la nova criatura.