Podem entendre que els inversors són com buscadors de tresors. Tots esperen trobar l’actiu que els permeti incrementar el seu patrimoni. N’hi ha que confien a estar en tot moment atents a allò que passa als mercats, amb les empreses, en el terreny polític... Cada dia, cada setmana o cada mes intenten avançar-se i predir com es comportaran els mercats i tracten de treure partit de les seves habilitats endevinatòries. Altres, en canvi, estan disposats a invertir esforços i temps en expedicions i travessies més llargues i sovint costoses per trobar l’anhelat tresor. Aquest darrer és el cas, sense cap mena de dubte, dels que es basen en el value investing o inversió en valor.

Es tracta d’una filosofia d’inversió que, bàsicament, busca empreses les accions de les quals presenten un descompte respecte al valor al seu valor intrínsec, és a dir, respecte al preu que un inversor considera que hauria de tenir. Es tracta, per tant, d’un concepte subjectiu però que inclou tots els aspectes del negoci, tant els factors tangibles com intangibles.

En poques paraules, la inversió en valor consisteix a comprar un actiu per menys del que en realitat val. Així, la primera dificultat per invertir amb aquesta filosofia no és altra que delimitar quin és aquest preu que es considera que hauria de valer un actiu. Aquest tipus d’inversors fa servir l’anàlisi fonamental -llegint els balanços i comptes de resultats de les companyies- i aprofundint en els aspectes qualitatius. Un cop es disposa d’aquest valor intrínsec s’ha de comparar amb el preu a què es mou aquell actiu en el mercat. Si la comparació entre un i altre deixa veure el descompte, es tracta d’una bona opció d’inversió en valor. De fet els seguidors d’aquesta filosofia consideren que els mercats només són eficients en el llarg termini i per tant, a la llarga, el preu de les accions d’una empresa coincidirà amb el seu valor intrínsec

Segons l’analista de Self Bank Felipe López-Gálvez, el marge de seguretat o diferència entre el preu de mercat i el valor intrínsec d’un actiu ha de ser d’almenys entre el 15% i el 20% perquè aquest tipus d’inversor consideri que una companyia és candidata a formar part de la seva cartera.

Ara bé, tampoc no s’ha de pensar que són merament caçadors de gangues. “No es tracta només de trobar empreses que estiguin barates, sinó també que siguin bons negocis i estiguin ben gestionades”, deixa clar Santiago Cortezo, director de Relació amb Inversors a Espanya de Cobas AM, una gestora que basa tots els seus productes en aquesta filosofia d’inversió.

En aquest sentit, l’analista de Self Bank assegura que perquè una empresa acabi de convèncer ha de tenir un negoci senzill, que s’entengui de manera fàcil i amb fluxos de caixa creixents. Segons comenta, aquesta va ser precisament la clau que va portar Warren Buffet, l’exponent més conegut del value investing, a invertir en valors tecnològics poc abans de la bombolla puntcom que va explotar a principis de la dècada del 2000. Per altra banda, la companyia ha de tenir una situació financera sòlida, amb uns nivells d’endeutament controlats. I, per últim, l’equip que gestiona l’empresa ha de ser de confiança, presentar un bon historial directiu i que generi valor per a l’accionista.

Cortezo assenyala que les claus per a un bon inversor en valor són: invertir a llarg termini (Cobas considera que això vol dir entre set i deu anys) i fer-ho amb diners que, en principi, no es necessitaran en aquest periode de temps. I és que la immediatesa no és bona amiga d’aquesta filosofia. López-Gálvez considera que, a més, ha d’aplicar l’anàlisi fonamental i descartar la tècnica, no prestar gaire atenció a les anàlisis macroeconòmiques i utilitzar de manera molt marginal els productes derivats, només per cobrir-se davant possibles caigudes. Carlos Romero, director d’Inversors Institucionals d’azValor, gestora independent que també es basa en la inversió en valors, afegeix una altra qualitat a aquest tipus d’inversor: ha de tenir paciència i evitar les trampes comunes relacionades amb el comportament humà. És a dir, no pot aferrar-se emocionalment a un valor o tenir mentalitat de manada. Ha de mantenir-se fred i seguir l’estratègia que, racionalment, s’ha marcat.

A partir d’aquestes característiques, Romero entén que el value investing presenta un avantatge principal per a aquells que segueixen els seus preceptes: l’elevada rendibilitat, especialment a llarg termini. De fet, aquesta filosofia proposa una inversió que recull un actiu de renda variable amb una rendibilitat anual a llarg termini -al voltant del 8%- superior a la resta, sigui renda fixa, divises o dipòsits. Tenint això en compte, la inversió en valor, que no es limita a replicar índexs sinó que és activa, es planteja superar la rendibilitat mitjana anual de la renda variable. A més, Romero comenta que quan, com en aquest cas, es compra alguna cosa per menys del que realment val, les probabilitats de perdre diners de forma permanent disminueixen. Més enllà d’això, enn tractar-se d’accions, que suposen una participació en un actiu real, aquest tipus d’inversió permet mantenir raonablement bé el poder adquisitiu a llarg termini i evita que la inflació l’erosioni. Per últim, la volatilitat s’entén com una font d’oportunitats i no de risc, ja que permet comprar a preus més atractius.

López-Gálvez recorda també que els gestors d’aquest tipus de fons solen ser molt transparents amb els seus clients, una cosa que aconsegueix transmetre’ls molta confiança. De fet, comenta que és habitual que aquest gestor tingui la major part del seu patrimoni invertit en el mateix fons que gestiona.

Per contra, s’ha de tenir en compte que, durant un alt percentatge del temps, el mercat no dona la raó. De fet, segons Romero, els gestors que obtenen rendiments a llarg termini per sobre del mercat, passen per períodes en els quals la rendibilitat és reduïda. En aquest sentit, el resultat a curt termini, tot i no ser un bon indicador de l’èxit a llarg termini, pot generar dubtes i inestabilitat en els partícips de vehicles basats en aquest tipus d’inversió.

Així, no és difícil d’endevinar que el value investing és adequat fonamentalment per a inversors amb horitzons temporals llargs -més de cinc anys-, que no tinguin necessitats de liquiditat a curt termini i que puguin acceptar que la seva inversió pot patir caigudes per sobre de les dels mercats en moments determinats.