La UEM, el nostre encaix en la prosperitat
En les anàlisis i informació sobre la Unió Econòmica i Monetària, la Unió Europea en definitiva i el projecte euro, tots ressaltem sovint molt més els importants episodis de crisi i de construcció monetària inconclusa que el fet, cada cop més indubtable, del seu èxit espectacular. Contra malastrucs de tota mena i contra l’enorme dificultat que ha estat fer renunciar a la seva moneda i a la seva sobirania monetària, supervisora, i de resolució bancària, de moment 19 països europeus, l’euro s’alça com un èxit polític i cooperatiu impensable només fa trenta anys.
Aquest 2018 podria ser un bon any per mirar amb perspectiva positiva el que ja s’ha obtingut. D’aquí a uns mesos celebrarem (alguns es condoldran) el 20è aniversari del Banc Central Europeu i a finals d’any, el mateix aniversari del Tractat de l’Eurozona i de la implantació (no física) de l’euro. Són commemoracions remarcables, però potser aprofitant els vents d’una expansió econòmica que, com poques vegades i per primera vegada des de la crisi, afecta totes les economies europees, podrien servir també per veure culminar els diversos projectes pendents per avançar en la construcció europea i en particular per completar l’edifici institucional de l’euro.
Europa està confrontant l’inici d’aquest segle XXI des d’una posició global privilegiada però amenaçada per les forces de l’envelliment, de la manca o pèrdua de competitivitat, i sobre tot pel conformisme, compatible amb forces populistes i reaccionàries per a les quals la integració europea representa totes les forces del mal que han generat l’actual debilitat relativa del continent i dels seus ciutadans al món.
Front a aquests punts de vista, que desgraciadament han guanyat posicions centrals en l’actual debat públic, és refrescant i motivador poden actualitzar l’estat dels debats, propostes i decisions amb els quals -com sempre amb dues passes endavant i una enrere- pretenem que segueixi guanyant l’europeisme i per tant l’obstinació en la continuïtat de la construcció d’Europa i en l’aprofundiment de la UEM.
Fa uns dies, la representació de la Comissió Europea a Barcelona, amb la direcció de Ferran Tarradellas, va convocar un dels seus esdeveniments Pensem Europa, precisament sobre el futur de la Unió Econòmica i Monetària. Una ocasió que, per a molts dels ponents i dels assistents, ens va permetre posar-nos al dia -al minut, diria- sobre els sòlids projectes europeus vigents per avançar en la integració.
Diatribes apocalíptiques.
Antonio de Lecea, un alt funcionari europeu experimentat i amb una visió sintètica de l’esdevenir de la Unió Europea, relatava el risc que la crisi recent va representar per a l’UEM i com es va reaccionar amb importants mesures d’urgència per recuperar l’estabilitat financera, la sostenibilitat fiscal, la competitivitat i perdonar suport a les institucions, que van frenar una davallada de l’euro però que s’han manifestat i es manifesten encara ara insuficients. Davant d’això apareixen ara les propostes per profunditzar la UEM, un cop superada la crisi i en la recuperació decidida de l’economia i el sistema financer europeus.
A partir de l’informe dels cinc presidents, passant pel Llibre Blanc sobre el futur de la UEM i la declaració de Roma a inicis de l’any passat, hem arribat ara als documents de reflexió de la Comissió sobre l’aprofundiment de la UEM i al full de ruta del passat desembre en forma de comunicació de la Comissió al Consell i al Banc Central Europeu. Unes propostes en definitiva per la unitat al voltant de l’euro, per una unió més eficient i per una millora en la rendició democràtica de comptes. Tot això a través de més Unió Financera (acabant la Unió Bancària i desplegant la Unió del Mercat de Capitals), per exemple amb la creació del Fons Monetari Europeu i el Sistema Europeu de Garantia de Dipòsits; de més unitat pressupostària, amb l’aprofundiment del Pacte d’Estabilitat i posant en marxa nous instruments; a través d’un avenç notable en la Unió Econòmica via reformes estructurals i un Ministeri d’Economia europeu; i naturalment, via una millor accountability per una millor governança de les grans institucions europees.
Enfront dels que menystenen la unitat europea, aquesta es referma com a l’únic projecte sòlid del continent i com a l’única garantia –o almenys esperança- d’un futur econòmic i financer no decadent per als ciutadans europeus.
