Una de les dificultats que es troben les persones que estan en la segona fase del programa estatal d’acollida és que han de deixar l’habitatge on han estat sis mesos, que acostuma a ser d’una entitat. Durant els sis mesos següents tenen una ajuda per habitatge. L’han de justificar i necessiten un contracte de lloguer. Persones com en James ni es plantegen un pis i quan busquen una habitació en troben moltes que també queden descartades perquè el propietari no vol fer cap contracte. Aquest veneçolà de 30 anys per fi ha trobat un pis compartit en el qual se sent còmode. Fins no fa gaire estava en un altre on el propietari dormia al menjador i així llogava totes les habitacions. “Et trobes de tot”, reconeix, mentre la tècnica d’habitatge de la fundació Bayt Al-Thaqafa , Claudia Caria, que acompanya James en el seu procés, explica dificultats com ara l’exigència de tres nòmines per firmar un lloguer a persones que en la primera fase del programa no podien treballar o bé la d’una assegurança per impagament que és tres cops superior al preu del lloguer. És evident que l’accés a l’habitatge és un drama per a molta gent.

L’habitatge, la feina i en el cas dels sol·licitants d’asil aconseguir la protecció internacional. El 2017 se’n van denegar al voltant del 67%. “Les falses expectatives no serveixen de res. Ens preparem des del primer moment per a una possible denegació”, planteja Caria. James –“Digue’m James Bond”, diu quan demana que no utilitzem el seu nom, i ho deixem en “James”– té amics als quals ja els han denegat l’estatus de refugiat. Estalvia quan pot i confia que si les coses no van bé podrà arribar als tres anys i demanar l’arrelament.

Parla bé i agraeix el suport de Bayt Al-Thaqafa i se sent còmode a Barcelona com a ciutat d’acollida. “La gent és educada i hi trobes sensibilitat humana”, diu. I hi afegeix: “Malgrat els problemes burocràtics.” Demana que expliquem que els sol·licitants d’asil tenen un document que acredita la seva situació: ni passaport ni NIE, sinó “la targeta vermella”. “Et trobes que al CAP no ho saben, que al banc no ho saben... És un desconeixement que dificulta el dia a dia”, protesta. I, al marge de documents, assegura que fa la vida d’un estranger de 30 anys a Barcelona. Un noi que estudia i fa feinetes. “No és que me n’avergonyeixi i sé que no estic fent res de dolent –diu–, però tampoc vaig dient que soc un refugiat. Acaba essent una cosa de les que surten en una conversa quan coneixes algú.”