“La falta de referents allunya la dona dels òrgans de decisió”

Sí, no és cap mite. El que es cons­tata en el món de l’empresa és que mal­grat que les dones ens hem incor­po­rat mas­si­va­ment al mer­cat labo­ral i que tenim la for­mació acadèmica ade­quada -segons dades de la Cam­bra de Comerç, de l’uni­vers de lli­cen­ci­ats els 60% són dones i acos­tu­mem a tenir expe­di­ents molt bons en relació als homes- no aca­bem d’estar en els àmbits on real­ment es pre­nen les deci­si­ons econòmiques i empre­sa­ri­als. Les empre­ses sor­tim a con­trac­tar talent jove que acaba els estu­dis. De fet con­trac­tem nois i noies i fins i tot hi ha força pari­tat és en els ano­me­nats càrrecs inter­me­dis. Són càrrecs que tenen res­pon­sa­bi­li­tat però que no tenen poder de decisió real. Les dones el que hem de con­que­rir és jus­ta­ment aquests espais de direcció gene­ral, la con­se­lle­ria dele­gada, la pre­sidència. I és impor­tant que hi siguem perquè és aquí on es pre­nen les deci­si­ons i on es poden can­viar les coses.

D’entrada el fet de no tenir refe­rents ja és un gran impe­di­ment. Quan una d’aques­tes dones acaba els estu­dis i entra en una empresa i veu que als òrgans de decisió no hi ha cap dona, lla­vors és mol difícil que es digui que en uns anys jo vull estar aquí dalt. La dona s’estanca en la seva car­rera pro­fes­si­o­nal, que acos­tuma a coin­ci­dir amb els pri­mers anys de mater­ni­tat. A més, la cul­tura que tenim és molt pre­sen­cial i tenim un horari labo­ral molt extens, fet que ho fa molt com­pli­cat per a una dona si té res­pon­sa­bi­li­tats fami­li­ars. S’hau­ria de pren­dre una mesura de raci­o­na­lit­zació horària i tre­ba­llar més per objec­tius.

Hi hau­ria d’haver una jor­nada més com­pac­tada. Menys temps per dinar, no calen dues hores. Cal més fle­xi­bi­li­tat. De manera majo­ritària a les nos­tres empresa els hora­ris són massa rígids i molt exten­sius.

Les empre­ses de més èxit començaran a com­pe­tir pel talent. Entre elles trac­ta­ran de veure qui capta i qui reté els millors per­fils. Aquí hi pot haver una opor­tu­ni­tat molt bona per a les dones en el sen­tit que una empresa que vul­gui ser líder no es per­metrà el luxe de per­dre el talent femení. Fins ara les empre­ses no han fet res per cor­re­gir aquesta pèrdua de talent femení perquè din­tre de l’orga­nit­zació ja tenien per­fils que s’esta­ven postu­lant per ascen­dir jeràrqui­ca­ment. Al final no ascen­deix qui té més talent sinó qui con­ti­nua postu­lant-se.

És un tema de cul­tura. L’admi­nis­tració pública hi té molta res­pon­sa­bi­li­tat i hi pot actuar en diver­sos sen­tits. Ha de crear refe­rents i els ha de visi­bi­lit­zar. Per exem­ple, a les empre­ses públi­ques hi ha d’haver més dones al cap­da­vant. I a les ins­ti­tu­ci­ons econòmiques que reben diners públics també. Totes estan lide­ra­des per homes. Crec que hau­ria de ser una exigència de la soci­e­tat. El que rep diner públic ha de tenir sen­si­bi­li­tat de gènere perquè una obli­gació del sec­tor públic és gene­rar aquests refe­rents. Els refe­rents són molt pode­ro­sos. La res­pon­sa­bi­li­tat de l’admi­nis­tració pública és que cap dona no tin­gui el dilema de dedi­car-se de manera intensa a la seva vida pro­fes­si­o­nal o cui­dar la seva família. És un dilema que en ter­mes molt gene­rals cap home no es pla­teja perquè con­si­dera que ho pot tirar tot enda­vant.

Crec que ara hi ha més trans­parència. En alguns països les empre­ses estan obli­ga­des per llei a trans­pa­ren­tar per la mateixa cate­go­ria pro­fes­si­o­nal el que estan cobrant els homes i les dones. A igual esforç, igual remu­ne­ració.

Vaig veure la con­vo­catòria posi­tiva i crec que va ser impor­tant que es visi­bi­litzés. Jo no la vaig fer perquè vaig con­si­de­rar que tre­ba­llant encara feia més per la causa que no tre­ba­llant. Aplau­deixo la ini­ci­a­tiva i dono ple suport a les dones que van seguir la vaga.

Sí. és un sec­tor molt mas­cu­li­nit­zat, però és cert que si el com­pa­rem amb altres sec­tors no som una excepció. Malau­ra­da­ment aquest patró que hi hagin poques dones als àmbits de decisió es replica en l’àmbit acadèmic, artístic, intel·lec­tu­a­li­tat, soci­o­sa­ni­tari, etcètera. Quan no es detecta el poder real­ment la presència de les dones és molt mino­ritària. Això és el que hem de can­viar. I no hau­ria de ser una rei­vin­di­cació exclu­siva de les dones. El fet que els nos­tres fills i filles tin­guin les matei­xes opor­tu­ni­tats hau­ria de ser una pre­o­cu­pació de tota la soci­e­tat.

És així. Nosal­tres ens dedi­quem al seg­ment ofi­ci­nes, indus­trial i locals comer­ci­als, seg­ments molt lli­gats a l’evo­lució del PIB perquè al final qui con­tracta ofi­ci­nes i locals és el nos­tre tei­xit empre­sa­rial, que neces­sita espais per créixer o per loca­lit­zar-se en un altre indret. És un termòmetre molt sen­si­ble del que passa a la nos­tre eco­no­mia. La rea­li­tat és que l’eco­no­mia cata­lana està en un moment molt bo. El bon moment de les nos­tres empre­ses té un reflex a l’immo­bi­li­ari. És cert que la con­trac­tació d’ofi­ci­nes, logística i d’espais comer­ci­als està anant molt bé sobre­tot els dar­rers tres anys.

La pre­visió és bona. La for­ta­lesa de les nos­tres empre­ses és potent perquè veiem que els símpto­mes són posi­tius.

Fins ara parlàvem d’empre­ses que ocu­pen un espai immo­bi­li­ari. I ara par­lem del mer­cat d’inversió que són els pro­pi­e­ta­ris dels actius. Les palan­ques que fan que aquests fonts d’inversió inter­na­ci­o­nals es moguin és perquè veuen que el sec­tor immo­bi­li­ari en data d’avui dona una ren­di­bi­li­tat molt atrac­tiva en relació a altres alter­na­ti­ves d’inversió. També obser­ven que les dades de con­trac­tació d’espais immo­bi­li­a­ris són molt sanes, s’estan con­trac­tant molts metres qua­drats en espais comer­ci­als i això els dona molta tran­quil·litat. Ells miren el dina­misme del mer­cat, que hi és. I també que el nos­tre mer­cat, con­cre­ta­ment el de Bar­ce­lona, té uns preus interes­sants en relació a altres que estan més con­so­li­dats com ara Lon­dres o París. Nosal­tres som un mer­cat barat. I en relació a mer­cats simi­lars al nos­tre també som com­pe­ti­tius. Tenim una ràtio risc/ren­di­bi­li­tat que resulta molt atrac­tiva. I això fa que atra­guem mol­tes bor­ses de diners cap al nos­tre mer­cat.

Cert. Els fons d’inversió inter­na­ci­o­nals no miren tant àrees econòmiques com podria ser Cata­lu­nya o estats com podria ser Espa­nya, sinó que el que veuen són ciu­tats. Per a ells Sant Cugat o Cor­nellà són Bar­ce­lona. Tot allò on hi hagi ofi­ci­nes o pla­ta­for­mes logísti­ques, encara que esti­guin allu­nya­des de la ciu­tat, per a ells és Bar­ce­lona.

És cert que en els dar­rers tres anys han incre­men­tat molt els preus de l’habi­tatge tant de com­pra com de llo­guer. En el cas del llo­guer encara més. Què ha pas­sat? Doncs que durant els anys de crisi estava tot atu­rat i ara amb les millors pers­pec­ti­ves econòmiques la demanda ha sal­tat de cop. La men­ta­li­tat de la gent jove és que ja no té ganes d’hipo­te­car-se, ha vis­cut de manera traumàtica el que pas­sava als seus pares durant la crisi. Ara hi hagut un incre­ment de demanda de llo­guer quan el nos­tre parc d’habi­tatge és bàsica­ment de com­pra. Hi ha molt poc pro­ducte des­ti­nat al llo­guer i de fet està en mans de par­ti­cu­lars que no aca­ben de posar aquest habi­tatge al mer­cat. Aquí hi ha una escas­se­tat de pro­ducte alar­mant. I el pro­blema ara és que des que es detecta la manca de pro­ducte de llo­guer fins que es resol passa un temps. Per molt que es vul­gui reac­ci­o­nar fent obra nova o reha­bi­li­tant-ne són mínim dos anys fins que es lliura l’habi­tatge.

Des el meu punt de vista no es podria par­lar de bom­bo­lla. La seva defi­nició és l’incre­ment d’una esca­lada de preus injus­ti­fi­cada que no res­pon a una demanda real. I la demanda és molt autèntica avui. No es com­pra habi­tatge per part d’inver­sors, sinó que són gent que real­ment neces­sita un lloc per viure. És cert que han pujat els preus d’una manera inde­sit­jada. Solució: més habi­tatge. S’està fent poca obra nova i s’està con­cen­trant molt a les grans urbs. Una altra solució que hi podria haver és que es veiés Bar­ce­lona com una part més de l’àrea metro­po­li­tana. O fins i tot més enllà. Per això és fona­men­tal que roda­lies fun­ci­oni. El trans­port públic ha d’estar con­nec­tat amb el cen­tre ciu­tat. Bar­ce­lona és petita. Jo tinc la teo­ria del segon eixam­ple. L’hem d’esten­dre. Però l’hem de comu­ni­car bé.

Nosal­tres érem una rara avis din­tre del nos­tre sec­tor perquè en el món de la con­sul­to­ria immo­biliària del nos­tre seg­ment érem l’única empresa de capi­tal 100% espa­nyol i la resta totes eren mul­ti­na­ci­o­nals. Tot i així teníem una quota de mer­cat molt relle­vant. Però crec que al com­prar-nos Savills, una firma que cotitza a la borsa de Lon­dres, ha estat impor­tant per a nosal­tres perquè si volíem estar en aquest seg­ment al pri­mer nivell ara tin­drem més recor­re­gut. La com­pra ha sig­ni­fi­cat que ara podem comp­tar amb una xarxa inter­na­ci­o­nal de dife­rents ofi­ci­nes i tin­drem major conei­xe­ment d’altres mer­cats. Estem en un procés d’inte­gració. Ara estem en un equip més ampli. A Aguirre New­man Bar­ce­lona eren 56 per­so­nes i Savills n’ha apor­tat una desena més.

En ter­mes gene­rals les nos­tres empre­ses ho fan molt bé. En ter­mes d’inter­na­ci­o­na­lit­zació i expor­ta­ci­ons fun­ci­o­nen molt bé. Durant la crisi les pimes cata­la­nes van fer un esforç bru­tal quan els va caure el mer­cat inte­rior per ven­dre a fora els seus pro­duc­tes i ser­veis. Ara s’ha entrat en un cer­cle virtuós de recu­pe­ració de demanda interna i con­so­li­dació en mer­cats inter­na­ci­o­nals. També és cert que les empre­ses del món digi­tal, tec­nològic o biomèdic fan molt bon paper a Bar­ce­lona.

En els dar­rer sis set anys hi va haver una eclosió molt forta que va pro­vo­car una pressió agres­siva a deter­mi­na­des àrees de la ciu­tat. Des de lla­vors s’ha vist el turisme com una cosa no gaire desit­ja­ble. Des del meu punt de vista, el turisme ben ges­ti­o­nat és un tre­sor.