Opinió

Itàlia, maldecap Europeu

Itàlia -tercera economia de la zona euro i vuitena del món- es presentava a aquestes eleccions legislatives en una moderadament positiva conjuntura econòmica. Certament creixent a una taxa que és la meitat de l’espanyola i dos terços de la de la zona euro, però amb una certa consistència en els darrers tres anys

No han estat les elec­ci­ons naci­o­nals d’un país euro­peu que més ens han pre­o­cu­pat a pri­ori, però sens dubte estan des­ti­na­des a ser les més pre­o­cu­pants a poste­ri­ori. Des de la 2a Guerra Mun­dial mai unes elec­ci­ons euro­pees han tin­gut més d’un 50% de vots popu­lis­tes anti­eu­ro­peus i aquest posi­ci­o­na­ment de l’elec­to­rat italià, a més de ser ingo­ver­na­ble, posa en perill els pre­a­cords per desen­vo­lu­par i pro­fun­dit­zar la Unió Econòmica i Monetària, que ja no eren fàcils de por­tar a terme per les opo­sa­des posi­ci­ons de par­tida de França i Ale­ma­nya. Males notícies per a una zona euro que començava a gau­dir d’una bonança econòmica no vista des de fa molts anys.

Les elec­ci­ons fran­ce­ses i ale­ma­nyes de l’any pas­sat, pot­ser en la falsa con­vicció que les dues prin­ci­pals eco­no­mies euro­pees són les que asse­nya­len en exclu­siva l’esde­ve­ni­dor euro­peu, havien angoi­xat més la resta d’Europa. Final­ment, però, tant Ale­ma­nya com França man­te­nen uns ele­ments de raci­o­na­li­tat i de dis­ci­plina més impor­tants que els de la impre­vi­si­ble Itàlia, el mirall de tan­tes coses bones i dolen­tes sor­gi­des de la lla­ti­ni­tat, del Medi­ter­rani, del sud euro­peu; des d’ele­ments del màxim nivell de civi­lit­zació fins a acti­tuds auto­des­truc­ti­ves d’ele­vat risc sistèmic.

Itàlia -ter­cera eco­no­mia de la zona euro i vui­tena del món- es pre­sen­tava a aques­tes elec­ci­ons legis­la­ti­ves en una mode­ra­da­ment posi­tiva con­jun­tura econòmica. Cer­ta­ment crei­xent a una taxa que és la mei­tat de l’espa­nyola i dos terços de la de la zona euro, però amb una certa con­sistència en els dar­rers tres anys i, sobre­tot, havent fet un nom­bre impor­tant de refor­mes, impen­sa­bles fa uns anys a Itàlia. Els governs PD i tecnòcra­tes dels dar­rers anys han cap­gi­rat en posi­tiu la cre­ació d’ocu­pació, el con­sum pri­vat, les inver­si­ons, el dèficit públic i fins i tot la pro­duc­ti­vi­tat, gràcies a les refor­mes labo­rals, de con­trac­tació pública, d’anti­cor­rupció i, sobre­tot, pres­su­postàries ajus­tant la des­pesa. És cert que el deute públic és mas­todòntic, però està subs­crit majo­ritària­ment a Itàlia, i que els balanços ban­ca­ris estan encara molt tocats, tot i el res­cat recent d’alguns bancs vul­ne­rant els acords euro­peus, cosa que només Itàlia podia haver fet sense aver­go­nyir-se’n (els reco­mano el vídeo del minis­tre d’Eco­no­mia, Pier Carlo Padoan, jus­ti­fi­cant en una entre­vista el res­cat italià sense par­pe­lle­jar); però glo­bal­ment la situ­ació econòmica ha millo­rat i Itàlia havia pujat in extre­mis a l’autobús euro­peu del crei­xe­ment en el qual viat­gen per pri­mer cop tots els països, a un ritme com­pas­sat inu­sual.

Refor­mes i con­tenció.

Aquesta millora de l’eco­no­mia ita­li­ana, fruit de les refor­mes i de la con­tenció, és obra del tec­no­cra­tisme dels dar­rers governs i de la seri­e­tat política d’un Par­tit Democràtic que ara ha pagat en escons la seva valen­tia (mode­rada, tot i això) o inconsciència per afron­tar la crisi. L’esquerra asse­nyada i social-libe­ral del PD, ha estat, per ser cap­da­van­tera de la mode­ració i de l’esta­bi­li­tat, ata­cada i vitu­pe­rada pel popu­lisme i anti­eu­ro­pe­isme dels gri­llini del movi­ment 5 Ste­lle, per la Lega (abans Nord), pels neo­fei­xis­tes i, fins i tot, per un Ber­lus­coni també aban­do­nat pels seus elec­tors -pot­ser per massa mode­rat?...

Així, els resul­tats elec­to­rals ita­li­ans, de fort crei­xe­ment anti­sis­tema però sense una majo­ria de govern, poden ara desem­bo­car en qual­se­vol cosa menys en un govern esta­ble i ali­neat amb Brus­sel·les, i molt pro­ba­ble­ment en unes noves elec­ci­ons a curt ter­mini. En defi­ni­tiva, incer­tesa i exces­siva ines­ta­bi­li­tat per poder seguir en el camí de refor­mes euro­pees que havien de treure Itàlia de la seva quasi secu­lar decadència econòmica com­pa­ti­ble amb la vita­li­tat de deter­mi­na­des zones i acti­vi­tats; i posant fre a con­ti­nuar la inte­gració euro­pea.

Serà sufi­ci­ent la mur­ri­e­ria i l’espe­rit de super­vivència ita­li­ans per apla­car la demagògia ino­cu­lada pel còmic Beppe Gri­llo, els leguis­tes i el neo­fei­xisme en el sis­tema polític transalpí i per fer retor­nar Itàlia al seu rol tra­di­ci­o­nal d’impuls euro­peu? Sem­bla que els mer­cats finan­cers així ho pen­sen, ate­nent la con­tin­guda reacció que han tin­gut durant la set­mana següent a les elec­ci­ons. En tot cas, pre­o­cu­pació i alerta als movi­ments polítics dels gua­nya­dors per part de la resta de l’euro­zona. No obli­dem per una banda el ja ele­vat nivell d’inte­gració asso­lit al vol­tant de l’euro (qual­se­vol ensurt naci­o­nal afecta els altres països), però per l’altra, la trans­cendència que té la recerca de sime­tria entre aquesta inte­gració monetària i la poli­ti­co­e­conòmica, repte pen­dent euro­peu que es posa en perill amb qual­se­vol alte­ració política en algun país (lle­geixi’s també la crisi cata­lana) que pugui enter­bo­lir el seu avenç cada cop menys ine­xo­ra­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.