Aquest no serà el primer procés d’extradició al qual s’haurà d’enfrontar Carles Puigdemont. El primer, el que es va iniciar a Bèlgica just després del seu exili, va ser aturat un mes després pel mateix jutge Llarena, que es va adonar que es podia girar en contra dels seus objectius. Aquell procediment, de fet, l’havia activat la jutgessa de l’Audiencia Nacional Carmen Lamela el 3 de novembre, l’endemà de decretar presó preventiva per a tots els consellers que s’havien quedat a Catalunya després de l’activació del 155, amb l’emissió d’una primera ordre de detenció europea i una ordre de crida i cerca internacional. Tot just 48 hores després, el dia 5 al matí, el president i els consellers Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig es van presentar amb els seus advocats en una comissaria a Brussel·les. Aquell mateix migdia, ja a la seu de la fiscalia belga, el jutge d’instrucció els va interrogar per analitzar la petició d’extradició pels presumptes delictes de què se’ls acusava: rebel·lió i sedició, a més de malversació, prevaricació i desobediència. El magistrat va dictar la llibertat condicional per als catalans mentre durés el procediment, amb mesures cautelars suaus, que ni tan sols van suposar cap fiança, com ara l’obligatorietat de no moure’s del país, de notificar la residència i d’enviar un correu cada matí per explicar els seus plans per al dia, a més de presentar-se quan els citessin.

Conscient que la causa podia ser llarga a Bèlgica, Lamela, de fet, també va marcar la casella del delicte de corrupció en els formularis de la petició oficial, fet que, si s’hagués acceptat, hauria suposat el lliurament automàtic dels cinc membres del govern a les autoritats judicials espanyoles. Tanmateix, la mateixa fiscalia belga ho va descartar per falta de base, en una primera vista el 17 de novembre a l’anomenada Cambra del Consell, jutjat que va decidir estudiar més a fons el cas, ja que calia examinar si els fets que relatava l’ordre podien encaixar en algun delicte inclòs en el Codi Penal belga. De fet, segons els advocats del president, les extradicions per una euroordre s’apliquen en un 99% dels casos i només s’aturen si hi ha risc de violació de drets humans o per falta de criteri de doble incriminació, ja que els delictes han d’existir als dos països. Per això, en tot moment van al·legar que els delictes de què se’ls acusava no són crims a Bèlgica, i que la justícia espanyola no els garantia un procés just. La fiscalia belga, però, va proposar equiparar-los als de “coalició de càrrecs públics” i “malversació”. És per això que el jutge va donar dues setmanes més, fins al 4 de desembre, perquè les defenses poguessin preparar els seus arguments.

Aquell dia, la fiscalia belga va mantenir quatre dels cinc delictes contra Puigdemont i els consellers (tots menys el de prevaricació), i el jutge va anunciar que decidiria sobre el cas deu dies després, el 14 de desembre.

El que passa és que abans, a finals de novembre, el magistrat del Suprem Pablo Llarena –que fins llavors havia dut el cas contra la mesa del Parlament– havia decidit unificar en una de sola, sota la seva tutela, les causes obertes contra els dirigents catalans arran del procés sobiranista. Un canvi, per cert, al qual al principi es resistia la fiscalia, que temia que Llarena, que havia deixat sortir Forcadell amb fiança, era més “tou” que Lamela...

Després que el mateix 4 de desembre deixés sortir en llibertat sota fiança tots els consellers tret de Junqueras i Forn, l’endemà Llarena, el mateix magistrat que divendres la reactivava, va decidir per sorpresa retirar l’euroordre, ja que admetia que, si l’hi haguessin denegat “parcialment”, la causa s’hauria vist limitada. I és que el jutge belga hauria pogut decidir no entregar els catalans o, pitjor encara, haver-ho fet pels delictes de malversació i desobediència, però no pels de rebel·lió i sedició, fet que hauria impedit que se’ls hagués pogut jutjar per això a l’Estat. Llarena va argumentar fins i tot que, en aquest cas, els ja processats per ell haurien estat “en pitjor situació”, i va dir, a més, que confiava que podria engarjolar els exiliats més tard perquè havien dit que tornarien “a fi de prendre possessió i exercir els seus càrrecs electius en els comicis” del 21-D, un retorn que la justícia espanyola després tampoc ha permès.

Vista la petició, la justícia belga arxivava el cas el 15 de desembre sense haver-se arribat a pronunciar, i aixecava totes les mesures cautelars sobre Puigdemont i els consellers.