Focus

Et guanyaràs el pa amb la suor del teu valor afegit

La patronal vol desvincular els augments salarials dels preus per alinear els incentius amb els objectius de l’empresa. Per als sindicats és una renúncia inassumible i hi ha estudis que atribueixen la baixa productivitat a la mala direcció

“No sempre s’és més productiu amb millors màquines, cal eficiència”
Joan Ramon Rovira
Cap d’estudis cambra
“No observo canvis organitzatius derivats de les noves tecnologies”
Josep Lladós
Professor UOC
“La productivitat no ho és tot, però en el llarg termini és gairebé tot”
Paul Krugman
Nobel d’Economia
“La competitivitat via productivitat és clau per la baixa inversió en R+D”
Natàlia Ortega
secretària general de Ceam
“La reforma laboral ha devaluat sous i les condicions dels treballadors”
Cristina Torre
CCOO Catalunya
“Unir productivitat i sous és incentivar perquè tothom es posi les piles”
Josep Comajuncosa
Professor d’Esade

En la mesura que les pen­si­ons que cobren els jubi­lats es paguen amb les cotit­za­ci­ons dels tre­ba­lla­dors en actiu, més i millors sous aju­da­rien al sos­te­ni­ment del sis­tema que tant ens amoïna a tots en aquests moments. En canvi, la sor­tida de la crisi -l’eco­no­mia enca­dena qua­tre anys de crei­xe­ments- no ha com­por­tat millo­res a les ren­des dels tre­ba­lla­dors i la con­trac­tació és en la immensa majo­ria en pre­cari. Fets que sem­blen donar la raó als que defen­sen que hem sus­ten­tat el nos­tre crei­xe­ment en una eco­no­mia low cost.

Aquest és el con­text en què sin­di­cats i patro­nals s’han de veure les cares per a la nego­ci­ació col·lec­tiva, a Madrid i a Cata­lu­nya (l’acord inter­pro­fes­si­o­nal reu­neix cada diven­dres repre­sen­tants de les dues parts). Sobre la taula està, entre altres temes, l’aug­ment dels sala­ris. Els sin­di­cats dema­nen que pugin l’IPC (índex de preus de con­sum) més un 1,5% anual per recu­pe­rar la pèrdua de poder adqui­si­tiu que els tre­ba­lla­dors han tin­gut els anys de la crisi. Això sig­ni­fica un 3,1% mínim.

Els empre­sa­ris, en canvi, pre­fe­rei­xen sor­tir de la lògica de la inde­xació com a fórmula bàsica per a la for­mació dels sala­ris i avançar cap a la retri­bució vari­a­ble en sin­to­nia amb la marxa de cada empresa. Això sig­ni­fica que els cri­te­ris perquè els sou pugin -o bai­xin- hau­rien de ser altres: la pro­duc­ti­vi­tat, la fac­tu­ració, els bene­fi­cis, la quota de mer­cat o l’evo­lució dels cos­tos dels països com­pe­ti­dors, entre d’altres. Les patro­nals pen­sen que en la mesura que els tre­ba­lla­dors cobrin en funció de l’asso­li­ment d’objec­tius de les orga­nit­za­ci­ons, aquests esta­ran més impli­cats en el pro­jecte empre­sa­rial, més moti­vats i més dis­po­sats a adap­tar-se a les neces­si­tats de fle­xi­bi­li­tat de les empre­ses.

Seguint amb la lògica dels repre­sen­tants dels empre­sa­ris, aquest ali­ne­a­ment d’incen­tius hau­ria de fer empre­ses més pro­duc­ti­ves i, de forma agre­gada, que el país en el seu con­junt també ho sigui. Més pro­duc­tiu, més com­pe­ti­tiu i capaç de gene­rar més ocu­pació i de millor qua­li­tat. Un país d’aquest tipus tin­dria segu­ra­ment més a la mà resol­dre els pro­ble­mes de les pen­si­ons amb el permís de la demo­gra­fia. Almenys en teo­ria.

No cal dir que els sin­di­cats només estan dis­po­sats a par­lar d’incre­ments sala­ri­als vin­cu­lats a la pro­duc­ti­vi­tat si és de manera addi­ci­o­nal a l’IPC. La pers­pec­tiva d’haver de subs­ti­tuir un índex ofi­cial per altres que depe­nen en últim extrem de la volun­tat de trans­parència de cada empre­sari, els sem­bla molta renúncia en un con­text en què els sin­di­cats con­si­de­ren que ja han renun­ciat prou. Les cen­trals ente­nen que la reforma labo­ral del 2012 va afe­blir la seva posició en la nego­ci­ació col·lec­tiva i no es resig­nen a tor­nar a la case­lla de sor­tida.

En qual­se­vol cas, la pro­posta que els sala­ris evo­lu­ci­o­nin d’acord a la pro­duc­ti­vi­tat o els bene­fi­cis de l’empresa con­vida a refle­xi­o­nar sobre quin és el marge que tenen els tre­ba­lla­dors d’aug­men­tar el valor afe­git de l’orga­nit­zació. És molt o poc? O és l’empre­sari qui real­ment té la pae­lla pel mànec? Per començar a res­pon­dre aques­tes pre­gun­tes convé saber què és la pro­duc­ti­vi­tat i quins fac­tors la deter­mi­nen.

“La pro­duc­ti­vi­tat no ho és tot, però en el llarg ter­mini és gai­rebé tot”, ha dit l’eco­no­mista i premi Nobel Paul Krug­man, per subrat­llar la seva trans­cendència. Cer­ta­ment la pro­duc­ti­vi­tat és un dels ele­ments més impor­tants per expli­car la com­pe­ti­ti­vi­tat i el grau de pros­pe­ri­tat d’un país que mira lluny, no en el curt ter­mini. A ella han dedi­cat rius de tinta els eco­no­mis­tes per arri­bar a un con­sens per sobre de tot: que millo­rar la pro­duc­ti­vi­tat és millo­rar el nivell de vida dels ciu­ta­dans.

La pro­duc­ti­vi­tat asso­ci­ada al tre­ball en un període deter­mi­nat es cal­cula divi­dint el valor total de la pro­ducció expres­sat en euros per les hores de tre­ball empra­des. A par­tir d’aquesta defi­nició, que una empresa sigui més o menys pro­duc­tiva dependrà bàsica­ment de dos fac­tors: de si aug­menta el nume­ra­dor de la fórmula, és a dir, de si pro­du­eix més amb les matei­xes uni­tats de tre­ball; o de si dis­mi­nu­eix el deno­mi­na­dor, que sig­ni­fica que fa el mateix però amb menys per­so­nal. Els esce­na­ris són dife­rents però en tots dos casos l’empresa estarà sent més pro­duc­tiva.

Durant la crisi, per exem­ple, mol­tes empre­ses van aco­mi­a­dar part de la seva plan­ti­lla, segu­ra­ment la menys pro­duc­tiva, i els que s’hi van que­dar van haver de fer més feina perquè l’empresa remuntés el vol. En con­seqüència la seva pro­duc­ti­vi­tat va aug­men­tar. La para­doxa era que men­tre l’atur aug­men­tava, mol­tes empre­ses i el país en el seu con­junt millo­ra­ven els regis­tres de pro­duc­ti­vi­tat. Una dada que cal tenir ben pre­sent quan es demana vin­cu­lar sala­ris a pro­duc­ti­vi­tat, recor­den els sin­di­cats.

Més enllà d’un con­text econòmic deter­mi­nat, es pot dir que, de manera gene­ral, quan un empre­sari inver­teix en una nova màquina que per­met pro­duir més de pressa està fent més pro­duc­tiva la seva planta. És el que es coneix com a millora en la dotació del capi­tal. També quan inver­teix en la for­mació dels seus tre­ba­lla­dors; en aquest cas es parla de la dotació del fac­tor tre­ball. Ara bé, dues empre­ses amb idèntica dotació de capi­tal i de tre­ball poden tenir pro­duc­ti­vi­tats dife­rents en funció com com­bi­nin els dos com­po­nents. En els marcs teòrics més comuns s’uti­litza el con­cepte pro­duc­ti­vi­tat total dels fac­tors (PTF) per expli­car l’eficiència d’aquesta relació: “La idea és que no sem­pre s’és més pro­duc­tiu per ficar més dotació de capi­tal com­prant millors màqui­nes, sinó que cal eficiència a l’hora de com­bi­nar-la -explica Joan Ramon Rovira, cap del gabi­net d’estu­dis de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona-; la PTF és resi­dual, això vol dir que és la que apa­reix quan es des­compta el capi­tal i el tre­ball, però molts eco­no­mis­tes pen­sen que és la més impor­tant.”

La PTF no deixa de ser un calaix de sas­tre on hi caben mol­tes coses. En algu­nes d’aques­tes coses l’empresa de manera indi­vi­dual hi té poc a dir, com són les polítiques públi­ques, la regu­lació del mer­cat labo­ral o el bon fun­ci­o­na­ment del sis­tema finan­cer, per exem­ple; però en altres, segu­ra­ment les més subs­tan­ci­als, tot està a les seves mans: la manera com l’empresa s’orga­nitza i com està ges­ti­o­nada són aspec­tes clau per, per exem­ple, apro­fi­tar al màxim la inno­vació, els nous pro­ce­di­ments o les noves tec­no­lo­gies que arri­ben al mer­cat. Això és espe­ci­al­ment impor­tant en un moment com l’actual carac­te­rit­zat per la irrupció de can­vis tec­nològics i de nous models de negoci. En aquest cas, no es tracta tant d’una qüestió d’inversió de capi­tal sinó de pura cul­tura empre­sa­rial i de bona ali­ne­ació de tots els recur­sos humans i no humans de l’empresa en una mateixa direcció i objec­tiu.

D’una manera molt gràfica, l’eco­no­mista Emi­lio Onti­ve­ros ano­mena la PTF “el coles­te­rol bo” del crei­xe­ment, perquè és aque­lla pro­duc­ti­vi­tat que ajuda que el conei­xe­ment flu­eixi per tota l’orga­nit­zació de manera pro­fi­tosa. Les dades de l’OCDE (2015) sobre PTF reve­len que Espa­nya encara està lluny dels països líders en aquest camp que són, per aquest ordre: Corea, Ale­ma­nya, Japó, Austràlia, Canadà, Suècia i Dina­marca.

La Nota de Con­jun­tura Econòmica, una publi­cació del depar­ta­ment d’Eco­no­mia, del juliol del 2017, reve­lava que des del 2015, la PTF és la prin­ci­pal font de crei­xe­ment de Cata­lu­nya, per sobre del tre­ball i el capi­tal, després d’anys en nega­tiu i al con­trari del que pas­sava al con­junt de l’estat. La bona notícia no amaga que encara és una assig­na­tura pen­dent. “No estem afron­tant els can­vis orga­nit­za­tius deri­vats de les noves tec­no­lo­gies”, es lamenta Josep Lladós, pro­fes­sor d’eco­no­mia de la UOC. Per a Lladós aquest dèficit no és menor ja que està pro­vo­cant que l’impacte de les noves tec­no­lo­gies sobre la pro­duc­ti­vi­tat no elevi el llistó del mer­cat labo­ral de manera gene­ra­lit­zada sinó que està pro­vo­cant una bretxa entre tre­ba­lla­dors: “S’està pro­duint una pola­rit­zació de les opor­tu­ni­tats en el mer­cat labo­ral: d’una banda pro­fes­si­o­nals molt qua­li­fi­cats i ben pagats i d’una altra tre­ba­lla­dors sense qua­li­fi­cació i sous molt bai­xos”, diu. De manera que els últims, més nom­bro­sos i molt més mal pagats, neu­tra­lit­zen els millors sous dels pri­mers i això explica per què el tre­ball no està cap­tant ren­des.

El Ceam (Cen­tre d’Estu­dis i Asses­so­ra­ment Metal·lúrgic) és una agru­pació d’empre­ses sense ànim de lucre nas­cuda el 1951 amb la missió pio­nera de la millora de la pro­duc­ti­vi­tat a les empre­ses, bàsica­ment a través de la for­mació i el suport en la imple­men­tació de sis­te­mes d’orga­nit­zació i millora de pro­ces­sos que fan més efi­ci­ent les empre­ses. Per a Natàlia Ortega, secretària gene­ral de Ceam, “el fet que a Cata­lu­nya la inversió en R+D+I sigui infe­rior a la d’altres països de l’entorn, fa encara més impor­tant la millora de la com­pe­ti­ti­vi­tat de les empre­ses per la via de la pro­duc­ti­vi­tat”. Els tècnics del Ceam solen visi­tar empre­ses per efec­tuar diagnòstics de pro­duc­ti­vi­tat, punt de par­tida de qual­se­vol ini­ci­a­tiva de millora: “Només cre­uar el llin­dar de l’entrada de les plan­tes ja obser­vem els dèficits; no totes les empre­ses estan en el mateix estadi però sovint el marge de millora és molt gran, també en fili­als de mul­ti­na­ci­o­nals”, apunta Antoni Seva, res­pon­sa­ble del depar­ta­ment de for­mació i coor­di­nació de pro­jec­tes tècnics de Ceam. Una de les màximes del cen­tre és abor­dar un procés de millora de la pro­duc­ti­vi­tat de forma gra­dual perquè inter­na­ment es per­cebi que tenen un gran impacte i un cost reduït. I que aquesta evidència sigui el motor de can­vis de més enver­ga­dura: “És un procés que no s’acaba mai, perquè sem­pre sor­gei­xen noves eines i perquè sem­pre es poden fer les coses millor”, diu Ortega.

Aquest és el man­tra que recita un cop i un altre Jordi Gui­met, direc­tor gene­ral i segona gene­ració de Plas­tic­band, una empresa de maquinària per a emba­latge i flei­xos de Gra­no­llers que ara fa nou anys va començar un procés de millora contínua cone­gut com Lean Manu­fac­tu­ring, que l’ha por­tat a incre­men­tar la pro­duc­ti­vi­tat més d’un 50%, “I encara no hem aca­bat”, insis­teix Gui­met. Recorda que quan va assu­mir el coman­da­ment de l’empresa es va tro­bar sobre la taula del des­patx el pro­jecte d’ampli­ació del magat­zem. Abans de donar-hi el vis­ti­plau va apli­car una mesura molt sen­zi­lla: orde­nar i nete­jar totes les ins­tal·laci­ons -sol ser el pri­mer pas de tot procés de millora i es coneix com a 5S-, de tal manera que va des­co­brir que tenia espai de sobres i que no neces­si­tava un nou magat­zem. “Ara produïm un 100% més sense aug­men­tar ni un metre qua­drat la nau”, asse­gura. Per això ha cal­gut can­viar els pro­ces­sos i evi­tar les pèrdues de temps i millo­rar la fle­xi­bi­li­tat, reduir els estocs, inver­tir en inno­vació i bus­car proveïdors com­pe­ti­tius. Paral·lela­ment les màqui­nes que fan, que abans eren estàndard, ara es fabri­quen a mida, a un preu ajus­tat i un temps de lliu­ra­ment de tres o qua­tre dies. “Ara som molt més efi­ci­ents i podem ofe­rir al mer­cat un pro­ducte més com­pe­ti­tiu”, apunta Gui­met. L’empresa ha pas­sat de fac­tu­rar 3 mili­ons d’euros el 2010 a 7 mili­ons el 2017, i ven el 92% de les seves màqui­nes a l’exte­rior.

Com­petència glo­bal.

Com en el cas de Plas­tic­band, la inter­na­ci­o­na­lit­zació acos­tuma a ser la porta d’entrada de pro­ces­sos de millora de la pro­duc­ti­vi­tat, per l’expo­sició a entorns de com­petència glo­bal. Aquests con­tex­tos de riva­li­tat màxima expli­quen en part els dife­rents graus de pro­duc­ti­vi­tat que la patro­nal de la petita i mit­jana empresa, Pimec, ha detec­tat entre les empre­ses cata­la­nes. El dar­rer Anu­ari de la Pime Cata­lana 2017 ha tro­bat grans diferències en funció de la dimensió, el sec­tor i el domi­cili de l’empresa. “Els nivells d’espe­ci­a­lit­zació, de demanda i com­petència en què es mou cada empresa són els que l’aca­ben empe­nyent en la direcció de les dinàmiques de millora”, con­clou Moisès Bonal, eco­no­mista de Pimec i coau­tor de l’estudi.

Si la fórmula econòmica de la pro­duc­ti­vi­tat és una divisió, des del punt de vista de la gestió empre­sa­rial la repre­sen­tació matemàtica seria més aviat una suma o, fins i tot, una mul­ti­pli­cació amb dos ter­mes: el lide­ratge de la direcció i la impli­cació dels tre­ba­lla­dors. L’eco­no­mista Emi­lio Onti­ve­ros ha escrit que la “qua­li­tat geren­cial”, és a dir, el lide­ratge empre­sa­rial, és l’ele­ment sine qua non de la PTF (el coles­te­rol bo), fins al punt que el situa com a un dels fac­tors dife­ren­ci­als que fan més com­pe­ti­tiva l’eco­no­mia dels Estats Units que la d’Europa: “Tenir bons o mals empre­sa­ris, o direc­tius empre­sa­ri­als, no és neu­tral.” Onti­ve­ros esgri­meix un estudi (Mana­ge­ment as a Tech­no­logy, de Nick Bloom, Raf­fa­e­lla Sadun i John Van Ree­nen) con­fec­ci­o­nat amb dades de 10.000 empre­ses manu­fac­tu­re­res de 30 països, que con­clou que una quarta part de les dife­ren­cies de pro­duc­ti­vi­tat entre els països s’han d’atri­buir a les diferències de la qua­li­tat direc­tiva.

Ceam fa molts anys que tre­ba­lla en la sen­si­bi­lit­zació dels empre­sa­ris cata­lans. Sovint uti­lit­zen els cur­sos de for­mació per des­per­tar entre els assis­tents el sen­ti­ment que cal fer el pas i no poques vega­des acon­se­guei­xen per aquest mitjà entrar en l’empresa amb els seus diagnòstics i els seus pro­gra­mes d’actu­ació. “Sense el con­ven­ci­ment i la impli­cació dels màxims res­pon­sa­bles de les empre­ses, és impos­si­ble que un canvi de millora de la pro­duc­ti­vi­tat tin­gui èxit”, reco­neix la secretària gene­ral de Ceam.

L’altre sumand de la fórmula és la impli­cació dels tre­ba­lla­dors. I aquí entra la pro­posta dels empre­sa­ris de fixar els incre­ments sala­ri­als a altres con­cep­tes que no siguin l’IPC.

Tor­nant al cas de Plas­tic­band, Jordi Gui­met reco­neix que el seu lide­ratge ha estat fona­men­tal, perquè ha cal­gut fer un gir de 180 graus en la cul­tura empre­sa­rial però no menys impor­tant ha estat la impli­cació de l’equip en aquesta trans­for­mació. Dels 30 tre­ba­lla­dors que hi havia el 2009, quan tot va començar, s’ha pas­sat a 47, però el salt més impor­tant està en la capa­ci­tació dels tre­ba­lla­dors. Amb for­mació, Plas­tic­band ha acon­se­guit una plan­ti­lla molt poli­va­lent per poder res­pon­dre a les dinàmiques de la demanda, que mai no són uni­for­mes i a les quals cal res­pon­dre de manera àgil. En sin­to­nia amb aquesta filo­so­fia han creat un sis­tema retri­bu­tiu vari­a­ble addi­ci­o­nal als incre­ments de l’IPC (“això ja ve cai­gut del cel i no podem fer-hi res”, diu resig­nat Gui­met). Apli­quen unes vari­a­bles en funció de la poli­valència del tre­ba­lla­dor: “Tenim cinc sec­ci­ons de tre­ball i quan­tes més sec­ci­ons pugui fer el tre­ba­lla­dor, més cobra”, explica.

Aquesta pro­posta que con­ci­lia par­ci­al­ment les deman­des de sin­di­cats i de les patro­nals, amb un mixt d’incre­ment fix i con­so­li­da­ble i una altra vari­a­ble no con­so­li­da­ble ha anat gua­nyant ter­reny en els dar­rers anys, tot i que encara són mino­ria. Un estudi de Foment del Tre­ball sobre la nego­ci­ació col·lec­tiva asse­nyala que dels 219 con­ve­nis d’apli­cació a Cata­lu­nya el 97,26% esta­blei­xen el salari mínim per als tre­ba­lla­dors; el 63,7%, com­ple­ments per­so­nals; el 80,37%, com­ple­ments lli­gats amb el tre­ball rea­lit­zat (el 2008 era el 52%); el 17,81% fixen com­ple­ments rela­ci­o­nats amb la situ­ació i resul­tats de l’empresa, i el 13,70%, com­ple­ments per a la con­se­cució d’objec­tius. “Els con­ve­nis col·lec­tius encara man­te­nen una àmplia relació de com­ple­ments sala­ri­als tra­di­ci­o­nals, i és baixa la presència de com­ple­ments vari­a­bles que com­pen­sin la quan­ti­tat i qua­li­tat del tre­ball”, asse­nyala l’estudi. “Vin­cu­lar incre­ments sala­ri­als a incre­ments de pro­duc­ti­vi­tat és un incen­tiu perquè tot­hom es posi les piles”, apunta Josep Coma­jun­cosa, pro­fes­sor d’eco­no­mia d’Esade.

Javier Ibars, direc­tor del depar­ta­ment labo­ral i d’afers soci­als de Foment, diu no conèixer cap empresa que hagi imple­men­tat única­ment aug­ments sala­ri­als vari­a­bles, i reco­neix que els pro­gres­sos en aquest camp inten­ten con­ci­liar els incre­ments fixos amb incen­tius vari­a­bles. Com s’expli­cava al començament, la patro­nal defensa sor­tir de la lògica de la inde­xació a l’IPC i també eli­mi­nar els com­ple­ments que con­si­dera obso­lets, com ara el d’anti­gui­tat o les pagues de bene­fi­cis. Si bé aquesta és la postura ofi­cial, reco­nei­xen que hau­rien de començar per convèncer els matei­xos empre­sa­ris, que encara, majo­ritària­ment, pre­fe­rei­xen sig­nar con­ve­nis amb un tant per cent d’incre­ment més o menys tan­cat.

És la força de la xifra. Asso­lir un acord sala­rial que es pugui resu­mir en un per­cen­tatge faci­lita molt les coses als sin­di­cats que al final han de res­pon­dre davant els seus repre­sen­tats, però també a molts empre­sa­ris que pre­fe­rei­xen dei­xar-se por­tar per la inèrcia o perquè valo­ren en pri­mer lloc la pau social. A més, en un con­text de preus bai­xos, encara hi ha marge per apli­car incre­ments addi­ci­o­nals sota l’òptica de la pro­duc­ti­vi­tat. Ara l’IPC està en 1,2% (dada de març). “¿però què pas­sarà quan l’IPC creixi molt i es mengi tot el marge?”, es pre­gunta Ortega.

Ale­ma­nya.

Sovint s’esgri­meix l’exem­ple d’altres països, espe­ci­al­ment d’Ale­ma­nya, per expli­car la importància que empre­sa­ris i tre­ba­lla­dors vagin a una en un bene­fici comú, com és la com­pe­ti­ti­vi­tat de les seves empre­ses. Però quan sin­di­cats i patro­nals en par­len, del cas ale­many, solen obli­dar la part de la veri­tat que menys els interessa.

Albert Peters, pre­si­dent del Círculo de Direc­ti­vos de Habla Ale­mana, explica que els incre­ments sala­ri­als a Ale­ma­nya tenen en compte fins a cinc fac­tors: l’evo­lució de l’eco­no­mia ale­ma­nya, la del sec­tor i la de l’empresa en con­cret, també l’enca­ri­ment de la vida i, per últim, els com­pro­mi­sos adqui­rits en el pas­sat amb els tre­ba­lla­dors: “Si l’empresa ha pas­sat per difi­cul­tats i la plan­ti­lla ha hagut de fer esforços és de calaix que quan les coses van millor els tre­ba­lla­dors puguin recu­pe­rar el poder adqui­si­tiu per­dut”, explica Peters. En la pràctica l’IPC sol ser la base dels incre­ments sala­ri­als però hi ha molta fle­xi­bi­li­tat per apli­car aug­ments a par­tir d’aquest llin­dar. Com a norma gene­ral els con­ve­nis es nego­cien en l’àmbit dels lands, les regi­ons, i és el land que lidera un sec­tor el que acaba mar­cant el con­veni naci­o­nal. “De totes mane­res hi pot haver diferències de sou nota­bles entre lands per un mateix lloc de tre­ball.” Peters pensa que l’empre­sari ha acon­se­guit fle­xi­bi­li­tat per imple­men­tar polítiques sala­ri­als acti­ves però demos­trant un res­pecte social per la situ­ació dels tre­ba­lla­dors. És el que es coneix com a fle­xi­se­gu­re­tat.

En canvi, el model dels països anglo­sa­xons és menys pater­na­lista, de tal manera que l’empresa té molta lli­ber­tat per pren­dre deci­si­ons. “Dos models dife­rents, però tots dos fun­ci­o­nen”, subrat­lla Joan Ramon Rovira, qui creu que l’opció no és copiar res de fora en la seva inte­gri­tat sinó tro­bar la fórmula pròpia que ens faci més pro­duc­tius.

Sacri­fi­cis.

A casa nos­tra, tot­hom reco­neix el cop que ha sig­ni­fi­cat la crisi -mol­tes empre­ses han hagut de tan­car i les que no ho han fet han dema­nat grans sacri­fi­cis als tre­ba­lla­dors-, no és el millor dels esce­na­ris per con­sen­suar un model propi en què tot­hom se senti còmode. De fet les nego­ci­a­ci­ons per a l’incre­ment sala­rial del 2017 es van tan­car sense acord entre sin­di­cats i patro­nal. “L’eco­no­mia creix, però els sala­ris no, i és una evidència que hi ha hagut un traspàs de les ren­des del tre­ball a les ren­des del capi­tal; i això perquè hem des­truït llocs de tre­ball fixos que han estat subs­tituïts per tem­po­rals: el 2017 el 90% dels con­trac­tes que es van fer eren tem­po­rals, molts d’ells fora de llei perquè hau­rien de ser fixos. A més tenim un pro­blema d’atur estruc­tu­ral”, afirma Núria Gil­gado, secretària de política sin­di­cal d’UGT Cata­lu­nya. En els matei­xos ter­mes s’expressa Cris­tina Torre, secretària d’acció sin­di­cal de CCOO Cata­lu­nya: “La reforma labo­ral ha ser­vit per deva­luar els sala­ris i les con­di­ci­ons dels tre­ba­lla­dors, i en aquest con­text se’ns fa difícil par­lar de pro­duc­ti­vi­tat; segur que podem tro­bar fórmu­les inno­va­do­res entre sin­di­cats i empre­sa­ris per mirar d’avançar en el tema dels sala­ris, però hi ha un pas previ que és la recu­pe­ració de l’equi­li­bri en la nego­ci­ació”, asse­gura.

Els repre­sen­tants dels tre­ba­lla­dors diuen que són els pri­mers interes­sats que les empre­ses siguin més pro­duc­ti­ves i recor­den que en les nego­ci­a­ci­ons col·lec­ti­ves sem­pre intro­du­ei­xen clàusu­les en favor de la inno­vació, o l’adopció de nous mètodes orga­nit­za­tius, però pen­sen que és “una trampa” dema­nar incre­ments sala­ri­als a canvi de pro­duc­ti­vi­tat: “No es pot des­car­re­gar en nosal­tres la res­pon­sa­bi­li­tat que l’empresa innovi i sigui més pro­duc­tiva a base de can­viar els incen­tius”, diu Núria Gil­gado, d’UGT.

Però l’entesa és més necessària que mai. La digi­ta­lit­zació, el núvol, les dades mas­si­ves, la inter­net de les coses, la cadena de blocs (blockc­hain) i la indústria 4.0 estan aquí i ame­na­cen de can­viar-ho tot com un tsu­nami. Només les orga­nit­za­ci­ons i els equips ben ori­en­tats, efi­ci­ents i pro­duc­tius estan en la posició de com­pe­tir en aquest con­text. Aquest és el repte que tenim com a soci­e­tat.

Adéu a les primes

Sempre han existit fórmules per estimular la productivitat dels treballadors a través de la retribució. Les anomenades primes han existit i existeixen per premiar els treballadors per l’assoliment d’objectius. Sovint aquesta fórmula de retribució variable s’ha acabat consolidant en el sou perdent tot el sentit inicial. Antoni Seva, de Ceam, explica que el sistema de primes és molt freqüent a les empreses en què es fan diagnòstics de productivitat i que els mateixos empresaris són conscients que han perdut tot el sentit.

Qüestió de dimensió

Diga’m quina és la teva grandària i et diré quina és la teva productivitat. Certament la dimensió és important a efectes de productivitat. El 2015, les grans empreses (aquelles que tenen més de 250 treballadors i facturen més de 50 milions d’euros) generaven en 89.692 € per treballador, un 27% superior a la mitjana catalana, mentre que les pimes tenen una productivitat de 62.215 €, que suposa un 12% menys que la mitjana de les empreses catalanes. Són dades de l’Anuari de la Pime Catalana 2017, que també assenyala que les pimes menys productives són les que no tenen assalariats, amb una productivitat un 44% inferior a la mitjana catalana. No obstant això, l’Anuari també apunta que el 2015 s’ha detectat un procés de convergència.

Serà l’ebitda el nou IPC?

Els increments salarials són un dels terrenys d’eterna disputa entre representants dels treballadors i dels empresaris. Entendre per què cadascú defensa una postura diferent pot ajudar a trobar un espai de consens.

IPC

Per als sindicats ha de seguir sent l’índex de referència en els increments anuals. Està relacionat amb l’increment del cost de la vida i té la virtut que el publica l’Institut Nacional d’Estadística (INE), i en certa manera és un referent neutral.

Els empresaris arrufen el nas quan senten parlar de l’IPC perquè la seva evolució pot estar molt allunyada de la realitat de l’empresa i perquè no controlen els elements que el determinen. Els economistes també són crítics amb aquesta indexació, perquè pot ser font de desequilibris: el principal fantasma és l’anomenada espiral preus-salaris, que significa que si la inflació és elevada i els salaris pugen a la par, els costos de les empreses augmenten i això genera preus més elevats i a la llarga, atur. “Les pujades associades a l’IPC no són sostenibles en el temps”, subratlla Josep Comajuncosa, d’Esade: “Una empresa que no tingui augments de productivitat i que tot i així augmenti salaris a la llarga haurà de tancar perquè estarà perdent diners”, recorda.

Com que molts empresaris ja donen per perduda la batalla de l’IPC, des de Pimec es proposa que es faci d’acord amb l’IPC subjacent: “En un país que depèn tant del petroli, el nostre IPC està condicionat per l’evolució del preu d’un element extern en el qual ni treballadors ni empreses podem fer res”, afirma Moisès Bonal, de Pimec.

Productivitat

Per als empresaris el camí és que la retribució variable associada a la productivitat guanyi pes en la negociació col·lectiva i la supressió dels conceptes salarials dits “obsolets” com ara els bonus d’antiguitat i les pagues de beneficis.

La principal crítica dels sindicats és que és “una trampa” referenciar els salaris a una variable difícil de precisar, sobretot en certs sectors, i que depèn completament de les dades que proporcioni l’empresari. Perl que fa al primer punt, hi ha força consens a cercar referents alternatius com ara l’ebitda, els beneficis sense impostos, interessos, depreciació ni amortitzacions. “A nivell micro és molt fàcil de precisar, un empresari et sabria dir a ulls clucs de què parlem quan parlem de productivitat”, assegura Modest Ginjoan, president de la comissió d’economia de l’empresa del Col·legi d’Economistes. Respecte a la falta de transparència, Bonal afirma que “potser la realitat declarada per l’empresa no és la de debò però el que realment és important és l’evolució”.

Quan les TIC no ens fan més productius

En molts països han detectat menors índexs de productivitat o estancaments en contextos d’incorporació de noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), quan caldria esperar tot el contrari. El fenomen ha estat objecte de l’estudi dels economistes des de fa anys, i han arribat a conclusions força dispars. Alguns apunten que aquesta nova productivitat s’escapa de les estadístiques oficials. Altres diuen que, com ja s’ha comentat, moltes empreses no aborden canvis organitzatius i, en conseqüència, no aprofiten al màxim els beneficis aportats per les noves tecnologies. Una altra línia d’investigació apunta que el que succeeix és que quan s’agreguen els resultats es neutralitzen les dades de les millores productives d’algunes empreses, perquè moltes altres no els estan notant, per un fenomen de polarització.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.