Per dues raons. La primera és que el 2018 ens sembla que és un any en què la inversió en accions patirà, de fet en el primer trimestre de l’any han començat patint i hi ha grans dubtes del que passarà la resta de l’any. I la segona és que, després de la interacció amb els lectors, ens ha semblat que era raonable obrir el ventall d’opcions perquè no només de la cartera d’accions viu l’inversor. De les 30 idees, hi ha 15 accions concretes i 15 idees que van des de posar els diners en un fons d’inversió, dipositar-los en una fintech que fa préstecs a pimes o apostar pel private equity.

El 2018 serà un moment de canvis estructurals i cíclics. D’una banda, els tipus d’interès han començat a pujar amb força i el dòlar ja no és la moneda que era. D’altra banda s’evidencia el declivi de les grans patums del Nasdaq i penso que anticipa un canvi de cicle en tecnològiques, és a dir, les futures Facebook i Google s’estan coent en aquests moments, i aquestes cauran perquè no són tan revolucionaries. És la fi del model del típic paio en texans modern i que té un ego com un camió. Per últim, al món on realment s’està creixent és a Orient, allà s’està creant classe mitjana, augmenta el consum i el PIB creix al 6-7%, per tant les borses que hauríem de mirar són les d’allà.

No, el primer que cal fer és entendre el que passa, només així podrem prendre bones decisions. Si som conscients que hi ha tecnològiques que van cares ja tenim molt guanyat. De la mateixa manera que si sabem que hi ha empreses relacionades amb tecnologies emergents com ara realitat augmentada, el big data, la intel·ligència artificial o la robòtica, que estan poc representades al Nasdaq i seran les que substituiran les grans tecnològiques que ara manen. Tampoc no proposo que mirem totes aquestes empreses petites, això exigeix una professionalització i uns recursos que només estan en mans de les grans gestores i pensem que això justifica invertir en fons sobre robòtica. La borsa xinesa també mereix la nostra atenció, o la sueca, un país estable, amb empreses líders i amb una moneda que es pot revalorar. També hi ha pautes tradicionals que ens poden ajudar, per exemple jo crec que és important saber si identificar empreses sòlides, sobretot aquelles que donen bons dividends. Recolzar-se en aquestes companyies i apostar pel futur i el creixement a través de fons, pensem que és l’estratègia guanyadora.

És absolutament cert. La incertesa ha crescut com a conseqüència de la velocitat del canvi tecnològic i social i tot està en qüestió. Les grans empreses semblen més fràgils que mai, es diguin Facebook o Volkswagen. Què implica en termes d’inversió? Que en realitat ningú no sap res. La qüestió és informar-te i diversificar en sectors i també en gestors. El missatge és que si tens 30.000 euros, fes 30 inversions de mil euros millor que una dels 30.000 euros, perquè ningú no sap res.

Part de l’èxit que tenen ara els fons de private equity consisteix a trobar empreses de dimensió petita i mitjana però amb grans potencialitats de creixement. Si mirem els darrers anys jo ho sintetitzaria dient: en aquests moments els nois més llestos de la classe no estan a les borses, estan als fons de private equity, Els números u de les grans escoles de negoci estan en aquest tipus de fons. A Espanya hi ha un seguit de fons de private equity que estan recollint la gent més brillant que no està en la banca. El problema és que molts d’aquests fons no estan a l’abast del petit inversor.

Al llibre parlem de les fintech immobiliàries, que permeten invertir en immobles d’una manera més senzilla, diversificant el risc, amb llindars d’entrada baixos: 3.000 euros o 5.000 euros. Nosaltres pensem que és una modalitat que ha de tenir en compte. Però el més important és no limitar-se. El pitjor que pot fer un inversor privat és limitar-se a fer dipòsits o a comprar una o dues accions i ja està, les típiques. Això és una acumulació de risc.

N’hi ha moltes més, efectivament, però cal fer una gran tasca pedagògica entre els que creen l’instrument, les autoritats financeres i els que ajudem en la presa de decisions. ¿De què serveix que hi hagi moltes opcions si no es coneixen realment? El capitalisme popular és que el ciutadà tingui més possibilitats, no solament d’anar al banc.

El problema a Espanya és que la majoria dels estalvis dels ciutadans estan en pisos. I després de cada bombolla hi ha molts inversors que en surten escaldats i no volen tornar a invertir en borsa. Quan les estadístiques demostren que la inversió en borsa és millor que cap altra en el llarg termini

El ciutadà té por de ser estafat i va al lloc on l’estafen més, que és el banc. I el seu patrimoni està al pis. És un tema de cultura financera que encara és molt franquista: les dues obsessions dels ciutadans són la casa i el cotxe.

Però igual que la gent llegeix el diari esportiu també pot seguir els mercats. Nosaltres pensem que hi ha una nova generació de persones que s’estan plantejant: quines són les meves alternatives? I nosaltres els intentem proporcionar respostes, els intentem ensenyar que hi ha alternatives i que cal treballar-les.

Aparentment, però és una disfressa. Del mig milió de treballadors que tenia la banca només en queden 130.000. Assessorar? Això només es viable per a grans patrimonis, per als petits inversors només poden industrialitzar el servei, perquè d’una altra manera no sortirien els números i en realitat estan venen productes. El petit inversor ha de sortir d’això i ha de fer-se el mateix aquesta feina.