L’economia catalana, un creixement potent i diversificat
L’economia catalana fa més de quatre anys que acumula un creixement important que supera el d’Espanya i el de l’economia europea. És un creixement que té una base diversificada, tant des del punt de vista de la demanda com de l’oferta, la qual cosa li confereix solidesa. És cert que hi ha hagut factors exògens que han facilitat aquests resultats, com els baixos tipus d’interès i la cotització del petroli, però això no treu importància al dinamisme que mostra tant l’economia com l’ocupació en la fase actual de creixement.
La recuperació de la demanda interna ha estat la força motriu d’aquest creixement, concretada en l’empenta del consum de les llars i del sector públic i amb uns molts bons resultats de la inversió. Però la recuperació té també en el sector exterior un puntal clau gràcies a la seva aportació positiva al creixement del PIB, pel fort increment de les exportacions de béns i serveis, d’una banda, i per la moderació de les importacions, d’una altra. Aquesta contenció de les importacions ens diferencia d’altres fases de creixement en què la força de la demanda interna impulsava les importacions fins a tal punt que aquestes absorbien tots els guanys que aportaven les exportacions. Aquest és, doncs, un canvi estructural que cal tenir en compte.
Des del vessant de l’oferta, el tret més característic és la força del sector industrial, que en els darrers anys està creixent per sobre de la mitjana europea i ha aconseguit recuperar fins i tot una part del pes perdut els anys anteriors. A més, aquest comportament és força generalitzat entre les diverses branques industrials. El dinamisme de les exportacions i de la demanda interna explica aquesta represa de la indústria, que actua al seu torn com a força tractora de la resta de l’economia.
Els serveis, el més fort.
Gràcies a l’actual cicle de creixement, tant el PIB com el PIB per habitant han recuperat els nivells previs a l’inici de la crisi, però encara no es pot dir el mateix de l’ocupació, malgrat els bons registres que està obtenint els darrers anys. Això es deu al fet que la recuperació present té un menor component de treball intensiu que el que tenia l’anterior expansió. I la raó és la reassignació sectorial i empresarial que s’ha produït durant aquests anys i també els canvis tecnològics a l’entorn de la digitalització de l’economia. La cara positiva és l’augment de la productivitat que experimenta l’economia, per bé que el repte és precisament ser capaços de millorar al mateix temps els nivells d’ocupació i de productivitat per garantir la sostenibilitat de l’economia i del benestar social.
Des del 2000 fins ara, el volum del PIB i de l’ocupació ha crescut més a Catalunya que a la Unió Europea, malgrat que els anys de crisi van castigar més l’economia catalana. Però, en canvi, el PIB per habitant ha evolucionat de manera més moderada a Catalunya, i això és a causa del fort creixement de la població a casa nostra: d’un 20% enfront d’un 5 % a la UE. És a dir, el PIB total ha crescut més, però proporcionalment al volum de població ho ha fet menys. D’aquesta manera, la mesura del nivell de PIB per habitant a Catalunya en paritats de poder de compra, malgrat que continua estant per sobre de la mitjana europea, ha perdut posicions tant en relació amb els nivells previs a l’esclat de la crisi com amb els nivells existents el 2000. Es pot dir, per tant, que en termes relatius ens hem empobrit. Tot i això, l’evolució del darrers quatre anys està revertint a poc a poc aquesta situació gràcies al fort creixement del PIB i a la moderació del creixement de la població. Anem pel bon camí, però cal no perdre el tren, i en aquests moments això vol dir bàsicament potenciar l’ensenyament, la recerca i la innovació per garantir la sostenibilitat del model de creixement.