Opinió

Evasió o victòria?

El lamentable espectacle del campi qui pugi no hauria existit sense la imprevisió d’uns i el pont de plata legislatiu dels altres
Quan es reclamen ajuts fiscals per al retorn de les seus evadides, convindria recordar que caldrà retre comptes per les decisions adoptades

Ja avançàrem que l’evo­lució de l’acti­vi­tat econòmica dic­ta­ria la sentència del litigi sobre les con­seqüències del des­plaçament de seus poste­rior als fets con­vul­sos d’octu­bre. Més d’un miler d’empre­ses final­ment han fet efec­tiu el tràmit del tras­llat, acom­pa­nyat en molts casos per la modi­fi­cació del domi­cili fis­cal. Mala peça al teler, però cer­ta­ment l’eco­no­mia cata­lana ha dige­rit el tras­bals man­te­nint ferm el timó i gai­rebé cons­tant la velo­ci­tat de cre­uer i con­ser­vant el dife­ren­cial posi­tiu amb la resta de l’Estat. Que el gruix de l’acti­vi­tat no seguís el camí de l’exili i l’eco­no­mia no quedés afec­tada pels can­vis en el regis­tre mer­can­til és un desen­llaç remar­ca­ble quan han sor­git noves tur­bulències en el mer­cat inte­rior i l’esce­nari inter­na­ci­o­nal.

El vot expres­sat amb els peus per aques­tes enti­tats es va jus­ti­fi­car en la pro­tecció dels interes­sos cor­po­ra­tius. Arre­ce­rar els acci­o­nis­tes, detu­rar fui­tes de cli­ents, eva­dir-se d’un entorn ines­ta­ble, garan­tir l’accés a sal­va­guar­des finan­ce­res, apro­xi­mar-se més al regu­la­dor o enco­brir atri­buts de cata­la­ni­tat són argu­ments d’estratègia empre­sa­rial que, tot i dis­cu­tir-ne el seu menes­ter, exem­pla­ri­tat o esca­iença, tenen un cert pòsit de soli­desa. Però la dimensió política dels fets ens deixa un sedi­ment més pes­ti­lent. Les deci­si­ons de política econòmica mos­tren les pri­o­ri­tats dels governs i també asse­nya­len els prin­ci­pals bene­fi­ci­a­ris dels seus actes. El lamen­ta­ble espec­ta­cle del campi qui pugi no hau­ria exis­tit sense la impre­visió d’uns i el pont de plata legis­la­tiu dels altres. L’acce­le­ra­dora a la carta dis­se­nyada pel govern de l’Estat per faci­li­tar la presa de deci­si­ons estratègiques sense l’anuència de la junta d’acci­o­nis­tes, només es pot dis­cul­par en situ­a­ci­ons d’extrema urgència i risc de frac­tura estruc­tu­ral. A les por­tes del cor­rec­ci­o­nal 155, i amb els meca­nis­mes coer­ci­tius i puni­tius de l’Estat en posició de sor­tida, l’apro­vació pre­ci­pi­tada del decret llei va abran­dar més el con­flicte però, a ulls del tac­ti­cisme polític i empre­sa­rial, reu­nia les vir­tuts del mòbil, mitjà i opor­tu­ni­tat.

Iden­ti­fi­car els bene­fi­ci­a­ris actius i pas­sius de la pro­tecció d’aquests interes­sos cor­po­ra­tius ens des­vet­lla el fons de la trama. I ara, quan es recla­men ajuts fis­cals per al retorn de les seus eva­di­des, con­vin­dria recor­dar que la gestió, pública i pri­vada, dels recur­sos econòmics acon­se­lla prac­ti­car la insòlita però salu­da­ble pràctica de retre comp­tes per les deci­si­ons adop­ta­des.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.