Cinema

Miki Esparbé

actor

“Estimar algú també és saber dir-li adeu”

La maduresa és fer balanç, saber quin lloc ocupes i saber que potser no és el mateix que abans

A punt de com­plir 35 anys, com Comas, el seu per­so­natge, Miki Esparbé (Bar­ce­lona, 1983) estrena avui Les distàncies, pel·lícula diri­gida per Elena Trapé que va ser la gran gua­nya­dora del Fes­ti­val de Màlaga. Men­tre acu­mula films molt vari­ats (Bar­ce­lona, nit d’hivern, El rei borni, Inci­den­cias, Per­di­endo el norte, El camí més llarg per tor­nar a casa...), l’actor man­resà ha tri­om­fat amb el musi­cal del TNC La importància de ser Frank, que al gener ini­ciarà una gira per Cata­lu­nya. A Les distàncies, un altre títol rodat en català que ha gua­nyat a Màlaga, qua­tre amics (els actors Ale­xan­dra Jiménez, Bruno Sevi­lla, Isak Férriz i Maria Ribera) li apa­rei­xen de sor­presa a Berlín i entra en crisi.

Berlín és un refe­rent per a la seva gene­ració?
Esco­llir Berlín no és casual, el per­so­natge de Comas que jo inter­preto marxa allà en aca­bar la uni­ver­si­tat, ara faria 12 o 13 anys. És una ciu­tat amb una efer­vescència cul­tu­ral i en aque­lla època tenia l’avan­tatge que s’hi podia viure amb molt pocs diners. Ara estan pujant els preus i és una mica més com­pli­cat. Molta gent de la meva gene­ració ha deci­dit anar a Berlín en el moment d’aca­bar la car­rera i en veure que aquí no hi havia un moment labo­ral molt opti­mista.
Fuig també?
Sí, però pot­ser la fugida és un cop és allà. Hi viatja amb la volun­tat de créixer en l’aspecte per­so­nal, el pro­blema és que pas­sen dotze anys i segueix al mateix lloc on era. Per això quan apa­rei­xen els amics li fan una mena d’efecte mirall i li posen al davant la melan­co­lia, la nostàlgia, el record i, sobre­tot, haver d’afron­tar i fer el balanç de la seva vida durant el cap de set­mana que com­pleix 35 anys, per plan­te­jar-se si és on volia ser quan va arri­bar a la ciu­tat.
Emo­ci­o­nal­ment, tant Comas com els amics viuen un cap de set­mana molt acci­den­tat...
Sí, els per­so­nat­ges fan un viatge molt pecu­liar, s’ado­nen que les expec­ta­ti­ves no són bones, pràcti­ca­ment sem­pre por­ten a la frus­tració, perquè és molt com­pli­cat que s’aca­bin com­plint. És bonic ser el per­so­natge que fa de motor perquè cadascú faci aquest balanç a la seva manera. Hi ha una cosa que em fas­cina del meu per­so­natge, que és el més honest. Pren una decisió que és un punt d’inflexió en relació amb els seus amics i, sense ser molt cons­ci­ent de qui­nes en seran les con­seqüències, deci­deix defen­sar-la a ultrança.
Però com diu la direc­tora, Elena Trapé, Comas és un per­so­natge “emo­ci­o­nal­ment infan­til” i mar­cat per l’ego­isme.
Sí, és un esca­pista emo­ci­o­nal. Podríem par­lar de peter­pa­nisme en tots els per­so­nat­ges. Sí que té un punt d’ego­isme des del punt de vista de la inca­pa­ci­tat de gestió emo­ci­o­nal. L’entenc perquè ara mateix no ho pot fer millor. Pot­ser després d’aquesta experiència farà balanç i el dia de demà si es troba aquesta gent vindrà amb els deu­res fets. Això és el que pro­posa la madu­resa, fer balanç per­ma­nent­ment, saber quin lloc ocu­pes i saber que està bé no ser al lloc que ocu­pa­ves dotze anys enrere.
S’assem­bla a Comas?
No, Comas és una mica l’antítesi de com soc jo. És molt intros­pec­tiu, intro­ver­tit, i jo soc extra­versió tota l’estona, i no tinc cap pro­blema a com­par­tir amb els meus amics el meu uni­vers sen­ti­men­tal. Per a ell això suposa un con­flicte.
La crisi del grup d’amics té solució?
Si tots fan la feina que han de fer, es recon­ci­li­a­ran i poden refor­mu­lar la relació d’amis­tat des d’un altre lloc. L’Elena [la direc­tora] diu una cosa que em fa molta gràcia: pot­ser a aquest grup d’amics ja no els toca sor­tir de festa cada cap de set­mana, pot­ser amb un cafè a l’any ja esta­ria bé. Les rela­ci­ons d’amis­tat, igual que les sen­ti­men­tals, neces­si­ten temps per posar les per­so­nes que esti­mes al seu lloc i així poder seguir dis­fru­tant-les però d’una altra manera.
Les tro­ba­des d’amics evi­den­cien el pas del temps...
Total­ment. La família et ve donada, però els amics els esculls tu. T’ado­nes que com­par­tei­xes unes coses amb un grup de gent segons les inqui­e­tuds que tin­guis en el moment, però pas­sats els anys pot­ser aca­bes con­re­ant amis­tats que ja no et donen el que t’apor­ta­ven abans. I està bé que sigui així, ara ho dèiem amb l’Elena: esti­mar algú de vega­des és també saber dir adeu. Esti­mar no és tenir, és col·locar una per­sona en la teva vida de manera que tant tu com ella en pugueu treure pro­fit.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Las distancias

«Las distancias»

Gènere: Drama
Direcció: Elena Trapé.
Intèrprets: Alexandra Jiménez, Miki Esparbé, Isak Férriz.
Valoració crítica: [ep] [ep] [ep] [eb]

Publicat a