Opinió

‘Low cost airlines’

Són fruit d’una època: l’època del capitalisme popular, de la desregulació de les activitats regulades, del liberalisme de nou encuny, de l’augment de la productivitat i de la rebaixa dels costos. L’Hotel Negresco i el Savoy havien de continuar sent per a uns quants privilegiats, però anar a Niça, a Londres… això havia de ser molt i molt barat, perquè al darrere hi havia negoci…“
Potser aquest model de baix cost està esgotat i, per tant, pertany a una època conclosa. I potser acabarà tenint algun avantatge de cara a reduir els costos de tot tipus que està provocant una massificació turística ja insostenible, alhora que obligarà a replantejar un model turístic que mai de la vida hauria d’haver existit

“Les nos­tres ofi­ci­nes no són tan ele­gants com les de Luft­hansa. Jo con­testo per­so­nal­ment les tru­ca­des i no tinc una secretària que ofe­reixi cafè a les visi­tes. Sen­zi­lla­ment, inten­tem no llençar els diners.”

Mic­hael O’Leary, direc­tor exe­cu­tiu de Rya­nair, en una entre­vista publi­cada pel diari ‘Tagess­pi­e­gel’. Citat per Paula Gil a “Nuevo reto en el sec­tor aéreo, los vue­los gra­tis”. Cinco Días (20-08-2003).

A veure si em sé expli­car, perquè el tema té el seu què.

En els anys cin­quanta i sei­xanta del segle pas­sat, als avi­ons no mili­tars, hi viat­ja­ven els rics; abans d’aquell moment, els mul­ti­mi­li­o­na­ris. Viat­jar en avió era un esde­ve­ni­ment; els que uti­lit­za­ven aquest mitjà de trans­port se’n vana­glo­ri­a­ven: “Hem anat en avió”, i els que somi­a­ven fer-ho pre­gun­ta­ven: “Heu vin­gut en avió?”

Les buta­ques dels avi­ons eren àmplies; t’obse­quia­ven amb mil i una coses; els coberts per al dinar i el sopar eren de metall; els plats, de por­ce­llana, i les copes, de vidre; i la tau­leta de davant de cada seient era prou gran per posar-hi una revista com­ple­ta­ment oberta; i l’espai entre buta­ques, prou ample per esten­dre les cames. És clar que en avió hi ana­ven molt, però que molt poques per­so­nes, perquè viat­jar en avió era un luxe.

El 1967, als Estats Units, es va crear una com­pa­nyia amb el nom d’Air Southwest amb la intenció d’ope­rar un únic tra­jecte –Dallas-Hous­ton-San Anto­nio– a un preu ridícul en com­pa­ració amb el d’altres com­pa­nyies. El que va suc­ceir va ser lògic: li van ploure les deman­des judi­ci­als, tot i que la com­pa­nyia no va desis­tir i va aca­bar gua­nyant tots els plets fins que el 1971 va ope­rar el seu pri­mer vol reba­te­jada amb el nom de Southwest Air­li­nes.

A Europa, res de res. Fins al 8 de juliol del 1985. Aquell dia es va enlai­rar el pri­mer vol que unia els aero­ports de Water­ford, una ciu­tat de 50.000 habi­tants del sud-est d’Irlanda, i Gatwick, un aero­port situat a 46 Km de Lon­dres. Havia nas­cut Rya­nair. La resta és història.

Signe d’una època.

Les com­pa­nyies aèries de baix cost, si no hagues­sin nas­cut, s’hau­rien hagut d’inven­tar. Són fruit d’una època: l’època del capi­ta­lisme popu­lar, de la des­re­gu­lació de les acti­vi­tats regu­la­des, del libe­ra­lisme de nou encuny, de l’aug­ment de la pro­duc­ti­vi­tat i de la rebaixa dels cos­tos. L’Hotel Negresco i el Savoy havien de con­ti­nuar sent per a uns quants pri­vi­le­gi­ats, però anar a Niça, a Lon­dres… això havia de ser molt i molt barat, perquè al dar­rere hi havia negoci… Perquè els que no podien anar en una línia aèria con­ven­ci­o­nal ni allot­jar-se al Negresco ni al Savoy, podien gene­rar negoci; és a dir, la majo­ria de la població. Un negoci… low cost.

Les línies aèries de baix cost van obrir al que es va ano­me­nar el gran públic la pos­si­bi­li­tat d’acce­dir a indrets abans impos­si­bles de somiar, i els van obrir aquesta pos­si­bi­li­tat a preus veri­ta­ble­ment bai­xos, reben­tats, ini­ma­gi­na­bles un parell d’anys abans. I es va obrir la veda dels viat­ges en avió, i al seu vol­tant van aparèixer una sèrie de nego­cis –hotels, res­tau­rants, bars, acti­vi­tats d’oci…– impen­sa­bles sense aquest mitjà de trans­port ràpid i baratíssim, i impos­si­bles sense aques­tes com­pa­nyies que, com bolets a la tar­dor, van anar pro­li­fe­rant al vol­tant d’una acti­vi­tat cre­ditícia que de manera crei­xent es va dedi­car al con­sum. Ara bé, com era pos­si­ble que es pogués volar de Bel­fast a Stans­ted per 56 penics (taxes aero­portuàries al marge)? (Cas real el 2008).

Una com­pa­nyia aèria, qual­se­vol com­pa­nyia aèria –com qual­se­vol negoci– té uns cos­tos que són fixos i uns altres que són vari­a­bles; la diferència entre una com­pa­nyia aèria i una que fabrica cara­mels de menta és que a la pri­mera hi ha dues par­ti­des que no depe­nen de la com­pa­nyia: el cost del com­bus­ti­ble i el dels recan­vis dels avi­ons que uti­litza. És cert que tenen un marge deter­mi­nat quan nego­cien grans com­pres de com­bus­ti­ble o per uti­lit­zar un únic model d’aero­nau, com és el cas de Rya­nair, que tan sols fa ser­vir el Boeing 737-800. També tenen un cert marge de mani­o­bra per ope­rar des d’aero­ports no prin­ci­pals, és a dir, amb taxes més bara­tes. I en el súmmum de la recerca dels cos­tos bai­xos, no diuen ni bon dia sense que hagis de pagar perquè ho facin; però, mal­grat tot, és un model que s’ha d’enfron­tar a una com­petència ferotge.

La pri­ma­vera pas­sada i aquest estiu han sor­tit a la llum con­flic­tes labo­rals amb com­pa­nyies de baix cost, fona­men­tal­ment amb una, i aquests con­flic­tes han dibui­xat el qua­dre que havia fet pos­si­ble volar de Bar­ce­lona a Bil­bao per 17,56 euros (cas real el 2003).

Una de les par­ti­des de cos­tos que té més incidència en les empre­ses de ser­veis és el cost de per­so­nal. En con­seqüència, per dis­mi­nuir el preu del ser­vei el camí ha de pas­sar, inde­fec­ti­ble­ment, per reduir aquest cost. I per man­te­nir bai­xos els preus dels pas­sat­ges és impres­cin­di­ble que els cos­tos de per­so­nal no aug­men­tin, o que es redu­ei­xin.

És a dir, els aug­ments sala­ri­als i les millo­res de les con­di­ci­ons labo­rals del per­so­nal de les com­pa­nyies aèries de baix cost por­ta­ran, ine­lu­di­ble­ment, incre­ments en els preus dels bit­llets, la qual cosa impli­carà que turis­tes low cost que aquests anys han pogut viat­jar en avió dei­xin de poder fer-ho, la qual cosa con­ver­tirà nego­cis i acti­vi­tats ori­en­ta­des a aquest turisme low cost en invi­a­bles, amb les con­seqüències que tot ple­gat tindrà per al PIB i l’ocu­pació de les zones on això suc­ce­eixi.

Més turis­tes.

En altres parau­les, les línies aèries de baix cost han pos­si­bi­li­tat un PIB i una ocu­pació turística impos­si­bles sense la seva existència: quants visi­tants rebria Espa­nya si des­a­pa­re­gues­sin les com­pa­nyies aèries de baix cost? És clar que han estat fruit d’una època: l’època de la mas­si­fi­cació, del crèdit fàcil i del diner barat, però la seva des­a­pa­rició faria retro­ce­dir mol­tes coses a un pas­sat ja obli­dat.

Tot i que… pot­ser és que hem de retor­nar a aque­lla estrofa de l’òpera Marina: “Cos­tas la de Levante / Playa la de Llo­ret”, però per a una elit com la d’abans, no per al low cost. Pot­ser aquest model de baix cost està esgo­tat i, per tant, per­tany a una època con­closa. I pot­ser aca­barà tenint algun avan­tatge de cara a reduir els cos­tos de tot tipus que està pro­vo­cant una mas­si­fi­cació turística ja insos­te­ni­ble, alhora que obli­garà a replan­te­jar un model turístic que mai de la vida hau­ria d’haver exis­tit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.