Les universitats han tingut un paper decisiu (i ara potser més que mai) en l’evolució de l’economia catalana. I, les universitats han estat sempre, en diversos graus, creacions polítiques des de l’inici del Papat.

La primera universitat catalana és la de Lleida: es va crear molt aviat, el 1300, quan la corona va veure el perill de perdre la ciutat estat de Montpeller. La segona universitat, la de Perpinyà, és del 1349. Segueix, la de Girona, el 1446. En els anys de la primera reinvenció de la societat catalana, tenim la creació d’universitats a Barcelona, el 1558 (amb un primer pas el 1450), la de Vic del 1599 i la de Solsona el 1620.

Les ordinacions fundacionals de la UB (editades el 1560) inclouen propostes tan sorprenents com: “Atès que molts dels estudiants que en ciutat venen porten amb llur companyia alguns fills dels amos amb qui estan i altres minyons als quals mostren de llegir [...] i no tenen lloc per sotsplujar [...] ordenem que sia fet algun porxo on se puixen tots recollir en temps de pluja, i estudiar.” Estudiants universitaris, amb fills!

En el segon terç del XIX, en els anys de la segona reinvenció de la societat catalana, la universitat va tornar a ser protagonista destacada, ja que es va produir el retorn de la UB, que el 1714 havia estat tancada, juntament amb les altres cinc universitats catalanes. Sense la UB, i sense l’Escola d’Enginyers, hauria estat molt més difícil la revolució industrial, i la Renaixença.

A partir del 1914, la Mancomunitat va posar en marxa el procés de creació de la Universitat Industrial de Catalunya, que va ser decisiva per a la configuració de la segona revolució industrial. En paral·lel, la Companyia de Jesús va crear, el 1915, una altra universitat directament lligada a les necessitats de les noves indústries: l’Institut Químic de Sarrià (IQS). I, Francesca Bonnemaison va inventar una de les primeres universitats femenines del món: l’Institut de Cultura de la Dona.

L’actual tercera reinvenció de la societat catalana té els seus prolegòmens en: 1) la revolució energètica que va arrencar el 1969-73 (amb l’arribada del gas natural i la primera nuclear), i 2) les noves universitats creades a partir del 1968. La primera va ser la UCE, a Prada de Conflent, amb professors innovadors procedents de molts punts del món. Per exemple, el rector, el físic Gerard Vassalls, que era docent a la universitat de Madagascar. I Alfred Giner Sorolla, professor a la Universitat de Cornell, als EUA.

Seguiren la UAB (1969) i la UPC (1971). L’empenta decisiva va ser la que es va donar a partir del desbloqueig de la Generalitat, des del 1977-80. Si l’economia catalana ha anat creixent és, en part, gràcies a les noves/velles universitats. Per exemple, a la de Lleida, amb el rector Jaume Porta, es va posar en funcionament la Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària. Paral·lelament, Gabriel Ferraté, que havia estat rector de la UPC, va inventar, el 1994, una universitat en línia: la UOC.

L’ensenyament de l’economia ha crescut en totes direccions. A les velles/noves universitats impulsades per la Generalitat i per l’Església, però també, a les noves universitats privades, que, en alguns casos, són d’origen suís (com la EU Business School i l’ECLE), o australià (com la RMIT Europe).