Mireu bé el quadre que teniu en aquesta pàgina perquè tal com està exposat aquí el veureu en molt pocs llocs (si és que el veieu en algun).

El quadre, corresponent al 2016, mostra les contribucions fiscals mitjanes per habitant aportades per les regions de règim comú a l’Agència Tributària –raó per la qual el País Basc i Navarra no apareixen a la llista– i els recursos per habitant de què cadascuna d’aquestes regions ha disposat després de rebre els imports que el govern els ha entregat a partir de les quotes autonòmiques dels impostos en què participen. Al costat d’aquestes dues dades, dues columnes més: la diferència entre un import i un altre i el percentatge que representa aquesta diferència sobre els recursos disponibles. Insisteixo, mireu bé el quadre.

Anem al final i després ja retrocedirem: el 2016, de mitjana, cada habitant de Catalunya va percebre del govern central 283 euros menys del que va tributar, és a dir, el 10,6% menys. Independentment de la seva nacionalitat o del color de la seva pell, del partit al qual va votar en les últimes eleccions i en les anteriors, de si li agraden els caramels de menta o no, de la localitat on resideix o de si es desplaça en autobús, en un Ibiza o en avió privat. El 10,6% menys.

Ja ho sé: penseu que les mesures tenen mancances, que si cadascun de vosaltres es menja un pollastre i jo no me’n menjo cap, de mitjana cadascun de vosaltres i jo ens hem menjat mig pollastre; però les mesures tenen l’avantatge que permeten comparar: tenen incorreccions, però tenen les mateixes incorreccions per a tothom.

Així podem veure que les Balears perceben el 14,6% menys del que aporten a la recaptació, que Cantàbria percep el 27,4% més de la quantitat amb què de mitjana contribueix; Castella-la Manxa, el 36,3% més; Extremadura, el 73,1% més, i les Canàries, el 149,2% més.

Podem veure que a Espanya hi ha tres regions que aporten més del que reben i que dotze reben més del que aporten (tot i que Madrid és un cas molt especial perquè té l’efecte capitalitat, és a dir, si la capital de l’Estat es traslladés a Terol, els actuals i futurs números d’Aragó i de Madrid serien molt diferents. I pel que fa al PIB de les Balears, el pes del turisme distorsiona bastant els seus números, però bé...

En aquest quadre, en aquests números, no hi ha política, ni ideologia. Cada habitant de Catalunya està aportant molt més del que rep, i si mai això no hauria hagut ni ha de ser així, encara menys ho ha de ser en una situació en què Catalunya té mancances clamoroses de tot tipus. Clamoroses.

El que em pregunto i he preguntat, tot i que no he trobat la resposta ni me l’han donada, és el motiu pel qual aquest quadre, aquests números, no s’utilitzen, no es difonen, no es publiciten i no es fan servir per omplir els carrers i les places de Catalunya.

El 16 d’agost, el Dr. Albert Carreras, amb el títol “El dèficit del model de finançament i el fiscal s’han de sumar”, publicava al diari Ara una espècie de segona part del text del qual he extret les xifres amb què he compost el que acabeu de llegir. Deia que aquests gairebé 300 euros –500 en paritat de poder adquisitiu– no són la diferència entre el que l’Estat recapta i el que gasta a Catalunya: aquesta quantitat, mesurada pel sistema de “la despesa beneficia el territori on es realitza” i neutralitzant l’endeutament, ascendeix a 2.000 euros per capita, cosa que empitjora molt el que he esmentat abans.