Volem que el Liceu arreli a la ciutat i al país, i també que es projecti a escala internacional. No tenim el pressupost de la Royal ni de la Bastille. Mai l’hem tingut. Però hi va haver dos períodes en què ho vam aconseguir gràcies al fet que teníem les grans veus de l’òpera (Carreras, Caballé i Plácido), i també quan es van encarregar adaptacions a directors contemporanis (Fura dels Baus, Calixto Bieito). Al segle XXI, hi ha d’haver una certa autenticitat. Cal que el Liceu tingui un cert eclecticisme (que no abandoni els títols del gran repertori), però ha d’aportar moments que el facin únic. I això és el que hem de fer, amb el mestre Pons i la direcció artística. Aquest és un plantejament que l’univers del Liceu té molt clar, està molt compartit.

Per això els programes tenen dos repartiments. Ara, no podem obviar que un bon teatre d’òpera és un bon teatre de veus. No renunciarem a les grans veus internacionals. Això és troncal, juntament a la voluntat d’aprofitar la cultura de Barcelona per incloure temes socials, de creació i d’innovació. Barcelona és una ciutat única.

Està entre un 15% i un 20%. No sé si a Berlín es preocupen gaire pels turistes que vagin al teatre. Quan hi he d’anar, abans miro la Filharmònica per veure què hi fan. Si es fa una programació interessant per al públic local, també interessarà a l’internacional.

El que volem és que la direcció artística tingui coneixement de la cultura de la ciutat. I també que tingui l’actitud de treballar amb el director del consorci (Salvador Alemany), amb el mestre Pons i amb la direcció general. Ha de conèixer la realitat de la ciutat, quines són les seves inquietuds. Ha d’estar disposat a estar connectat amb la ciutat, el país i l’Estat, i també internacionalment, amb una agenda de cantants molt rellevant. El que marca el criteri no és la seva procedència, sinó la seva ambició.

La resposta no és fàcil. Primer, necessitem més creixement del nombre d’abonats (ara hi ha 10.750 abonats, que han comprat 15.150 abonaments). Ho necessitem per tenir una base més àmplia que ens faci dependre menys de les entrades. Ho hem d’estimular. Que els abonaments sempre donin possibilitats al repertori clàssic, però també a una obra en què se’ns faci confiança. També caldrà que aquestes obres tinguin un esquer clar. Com a la Royal Opera, que en fa una sobre Frankenstein o sobre pel·lícules de Hitchcock. Hem d’equilibrar ingressos i despeses, sempre tenim aquesta espasa de Dàmocles. A partir de 5.000 abonaments més, seria possible. Calculo que hi arribarem en els propers anys. La temporada 19/20, complim 20 anys de la nova època, i el 2022 en farà 175 de la inauguració. Són motius que poden incitar a la implicació d’alguns espectadors. Que es faci al foyer, a la sala gran o en un altre espai, anirà en funció de la proposta final. Ara m’agradaria que fos a l’entorn del Liceu (Romea, Biblioteca de Catalunya...).Si el TNC fa òpera, dona més valor al seu perfil teatral. És lògic, perquè no pot despistar els seus espectadors.

El 80% de les entrades que venem són d’òpera. La voluntat és que hi hagi tres o quatre títols de dansa. Que vagin del clàssic o neoclàssic a un contemporani de gran format, que no es faci al Mercat de les Flors. Ara podria quedar una mica coix per falta de calendari. Perquè programem deu òperes l’any, i això necessita temps per a muntatge, assaig i representació. I en la dansa demanem que la música sigui interpretada en directe. I, per tant, s’hi han d’afegir més assajos... Veiem que és un ventall de públic diferent i que l’hauríem de servir tot l’any.

De fet, sovint comencem i acabem amb dansa. Però no ens agrada posar la dansa quan hi ha un forat. També necessita una cadència programàtica. No és el mateix programar dansa al setembre que al març. Esperem anar-ho ajustant de cara al curs 21/22 o 22/23. L’òpera treballa amb terminis molt avançats.

De moment, l’any vinent, ja en programarem un parell. També hem de fer una campanya comunicativa per informar que tots els menors de 35 anys poden accedir a les òperes per 30 euros [el programa d’òpera per a joves dona accés a qualsevol butaca per 15 euros]. També les volem enfocar amb el seu llenguatge, aportar-hi minicàpsules de formació operística per enfortir el vincle amb els joves i que el títol s’hi adigui millor. Que hi hagi el to de rapidesa d’avui. Ara, sense menystenir Mozart, Händel i Strauss.

La temporada 16/17, va ser de 46,3 milions. La 17/18, de 47,3. Ara estem treballant en la temporada 19/20, amb un pressupost d’uns 48 milions. M’agradaria arribar als 50 milions, però no demanant-ho a les administracions, sinó aconseguint-ho amb recursos propis de l’entitat mateixa. L’any passat, el ministeri va recuperar el seu compromís amb un ingrés extraordinari. Gràcies a la demanda de Salvador Alemany. Avui, l’Estat assumeix el 45% del finançament públic; la Generalitat, el 40%; l’Ajuntament, el 10%, i la Diputació, el 5%. Les administracions financen el 47% del pressupost de la fundació. La resta surt de recursos propis. El 34% del total surt de les entrades i un 14%, de mecenatge i patrocini.

Hi ha d’haver biblioteques i despesa per a cultura de proximitat. (He treballat a l’Institut de Cultura de Barcelona aquests últims anys). Però també calen referents culturals. L’òpera ha de ser un espai d’innovació, de creativitat, d’oportunitats, d’implantació de noves tecnologies... Ho necessita l’ecosistema cultural. Tots els països tenen aquests referents per emmirallar-s’hi, perquè el ciutadà pugui gaudir de la cultura. Si no fóssim referents, entendria la queixa. Nosaltres també assumim el repte del servei educatiu i els projectes socials per arrelar-hi.

El consorci és el propietari de l’equipament. La fundació el lloga i hi fa les activitats. En realitat, les administracions hi són a les dues bandes. Ara estem mirant d’aclarir-ho, perquè sembla estrany que el tècnic que fa pujar el teló, teòricament, no sigui el responsable del seu manteniment. Estem en un teatre que s’ha cremat dos cops: volem seguretat.