La promesa del govern central d’apujar el salari mínim interprofessional (SMI) per a l’any 2020 suposarà la millora més gran dels últims 25 anys, en passar dels 736 euros mensuals als 1.000, en 14 pagues, o el que és el mateix un 22% més en dos anys.

La mesura, que es va recollir en l’acord pressupostari entre l’executiu i Podem, encara no se sap clarament quan entrarà en vigor. No es preveu que el pressupost estigui aprovat abans del febrer del 2019, i tampoc s’ha filtrat cap certesa, encara, de si el govern inclourà la pujada per decret llei. La promesa, doncs, de moment està en suspens.

Passi el que passi finalment, el que sí que s’ha donat ha estat una allau d’auguris sobre l’impacte de la mesura. El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, va criticar amb duresa la mesura i estimava que la pujada que es pretén aplicar costarà un 0,8% d’ocupació, és a dir, uns 150.000 llocs de treball, especialment, entre els més joves. La patronal espanyola CEOE va assenyalar en un comunicat que la pujada qüestionava el diàleg social i tindria “efectes negatius” en la negociació col·lectiva i en l’economia. Antonio Garamendi, president de la Cepyme, va assegurar que aquest increment “podria suposar greus perjudicis per a l’ocupació, especialment respecte als col·lectius més vulnerables, i que generarà una pèrdua de competitivitat de les empreses espanyoles”.

El president de la petita i mitjana empresa (Pimec), Josep González, en canvi, en unes declaracions a Europa Press va avalar la pujada del SMI. “La veiem bé”, va dir.

La crítica catastrofista tampoc va trigar a arribar des de partits de l’oposició, amb frases com ara les del mateix secretari general del PP, Pablo Casado: “Serà la precursora de la pujada del 20% en tots els sous, és insostenible.” O la del secretari general de Ciutadans, Albert Rivera: “És una mesura passada de moda que crearà més atur.”

Fins a quin punt aquestes previsions no estan més carregades d’ideologia que d’impacte real, amb estudis científics al darrere? Així ho alerten els francesos Pierre Cahuc i André Zylberberg en el seu llibre El negacionismo económico: un manifiesto contra los economistas secuestrados por su ideologia, en què mostren com massa sovint certes previsions econòmiques tenen poca base científica. En l’obra, justament, dediquen un apartat sencer a desmentir l’afirmació que la pujada del salari mínim fa augmentar l’atur.

El llibre recull els estudis que van fer els economistes americans David Card i Alan Krueger sobre l’impacte de la pujada del salari mínim interprofessional del 19% a empreses de menjar ràpid –que ocupen majoritàriament persones de poca qualificació– a Nova Jersey i al mateix perfil d’empreses a l’Estat veí, Pennsilvània, on no es va tocar el SMI. En l’estudi Minum wages and employment, a case study of the fast food industry in New Jersey and Pennsylvania, els economistes americans van analitzar un centenar d’establiments dels dos estats i van concloure que la pujada del salari mínim no va tindre un impacte negatiu en l’ocupació als restaurants on s’havia registrat la pujada. Fins i tot va estar lleugerament positiu, fet que va sorprendre la immensa majoria dels economistes.

El mateix premi Nobel i economista Joseph Stiglitz, en una conferència que va fer a Madrid, a mitjan novembre, va recordar el més d’un centenar d’estudis que s’han fet als EUA després del de David Card i Alan Krueger en què es demostra que apujar el salari mínim té un impacte insignificant o fins i tot positiu sobre l’ocupació. “Criticar aquesta pujada és partir d’una visió antiga basada en la pressuposició que el mercat de treball funciona com qualsevol altre mercat definit per l’oferta i la demanda, però els estudis demostren que no és així”, són declaracions seves que el diari El País va recollir l’11 de novembre.

Més a prop de casa nostra, el professor d’economia de la Universitat Pompeu Fabra Sergi Jiménez considera que resulta molt imprevisible poder anticipar quins efectes pot tenir la mesura. No és fàcil, no hi ha evidència científica d’efectes molt dramàtics ni de grans bondats de la mesura: “És complicat separar l’efecte d’una iniciativa d’aquestes de la d’altres factors. En part, perquè no es pot fer experimentació amb éssers humans, i també perquè depèn d’altres elements, com ara de la situació econòmica amb què ens trobarem o de com serà el context internacional, etc.” És obvi, per a Jiménez, que no és el mateix apujar-lo quan hi ha expansió que recessió.

Així doncs, en l’àmbit pràctic, si fem cas de les investigacions que s’han realitzat al llarg dels anys, els impactes de l’augment del salari mínim no són concloents en termes d’ocupació; en termes de preus mostren una incidència feble i molt localitzada sectorialment.

Mentre arriben els efectes, el cert és que, si entrem en el camp de les comparacions, el salari mínim interprofessional està entre els més baixos de l’OCDE. Luxemburg, amb més de 1.900 euros al mes, i Alemanya, França i el Regne Unit, entre 1.450 i 1.550 al mes, tenen salaris mínims que pràcticament són el doble que el d’Espanya.

Si a més a més es mira la relació del salari mínim respecte al salari mitjà d’un país, a l’Estat segons l’Eurostat és del 36%, també un dels més baixos de l’OCDE.

Que els salari mínim interprofessional era baix no s’ha descobert ara. Millorar-lo va estar un consens assumit de manera majoritària. I, de fet, l’anunci de la pujada ve després de diversos increments anteriors i suposa una accelerada al que van acordar patronals i sindicats fa menys d’un any. En concret, a finals del 2016, el Congrés dels Diputats va aprovar una PDL exigint que el SMI aconseguís els 950 euros l’any 2020, 50 euros menys del que ha promès Pedro Sánchez.

Si la pujada es fa finalment efectiva, representarà el 49% del PIB per càpita espanyol, però el 69% a Extremadura i el 40% a Catalunya. “Si realment importés el desenvolupament d’Extremadura o el benestar de Catalunya, el salari mínim interprofessional estaria territorialitzat com als EUA”, va considerar el professor d’economia i gran defensor de la pujada del salari mínim Miquel Puig.

De fet, segons un estudi sobre la quantia del salari mínim de referència que va elaborar l’any passat la consultora Daleph, el mínim per viure dignament a Barcelona hauria de vorejar els 1.100 euros mensuals.

El professor de la UPF comparteix la idea que caldria territorialitzar el salari mínim en funció del lloc de residència. “Seria més encertat que a les àrees metropolitanes pogués ser més alt que en àrees rurals molt més deprimides. No és descabellat, a Londres, de fet, el SMI és més elevat que a altres parts de Gran Bretanya”, comparteix Jiménez.