Soc nascuda a Praga i molt aviat vaig anar a treballar a Alemanya. Hi vaig estar quatre anys. Estant a Alemanya vaig venir de vacances a Tossa de Mar i em vaig enamorar d’aquest lloc. Així que vaig decidir venir i vaig aterrar a les comarques gironines el 1996. Primer vaig fer de guia turística i després ja no em vaig moure de l’hostaleria, que també era la meva feina a Alemanya. Vaig estar al restaurant La Cooperativa de Girona, que regentava Simon Rodríguez, que en aquells moments va tenir els problemes judicials pel naufragi de La Oca. Després vaig estar al Bingo Catalunya, que va tancar... I finalment vaig agafar aquest local, que ara és La Parada, però havia estat el bar JB, una rostidoria i, molt abans, un bordell, Can Salero. Jo el vaig agafar quan feia dos anys que havia tancat com a JB, després que l’amo del local fos trobat mort en una font del Pasteral. Ara ja fa gairebé vuit anys que hi estic jo.

No diré que ho faci tothom i tampoc recordo res greu, però sí que és veritat que algun cop et tracten amb menys respecte.

Sí, i tant. I les dones encara més. T’acabes fixant molt en les persones i en el seu comportament. I en un lloc com aquest, allunyat, encara molt més que no pas en una cafeteria al centre d’una ciutat. Aquí et fixes en tots els moviments dels que entren i els que passen. Es veuen molts personatges... Un dia va aparèixer un noi francès ben esverat i fent gestos indicant que l’havien intentat matar i després va fugir dels Mossos i va desaparèixer. Al final la família el va localitzar en un hospital de Barcelona i va venir a recollir la furgoneta que hi havia aquí i em va donar les gràcies per haver-la guardat i haver recuperat la documentació del noi.

Que jo recordo perfectament el que vaig veure i que no em traurà d’aquí. La parella va venir. Ho tinc gravat a la memòria. De la mateixa manera que tinc gravat quan venien Jordi Magentí i el seu fill al bar. La parella va arribar a l’hora dels dinars i va seure a la barra. Cadascú va demanar un refresc, no recordo quin però no era res d’alcohol, i després, una aigua de litre i mig per emportar. No anaven tan abrigats com a la imatge de La Caixa, ella duia samarreta sense mànigues i ell, de màniga curta. Van preguntar com s’anava al pantà i van pujar. Tenien el cotxe blau a fora amb un caiac al damunt.

El divendres 25 va venir un grup d’amics seus preguntant si els havia vist. Em van ensenyar fotos que duien al mòbil. Ell estava canviat, pels cabells i la barba, però vaig conèixer de cop la noia. Sense cap dubte. Aquesta colla va pujar cap al pantà a buscar els seus amics i l’endemà, el dissabte, ja va venir amb els cartells fets i es va posar aquí davant repartint-los i preguntant a la gent.

Jo no vaig veure cap gos ni he dit que l’hagués vist. Aquí al restaurant no venen gossos. Jo no sé si el gos era al cotxe...

Mira [treu la citació], em van venir a dur la citació els mossos, ensenyant la placa, el dia 21 de novembre, que era dimecres, per anar al jutjat el dia 26, el dilluns. Després em van trucar, un mosso, per dir-me que les declaracions no es farien perquè no havien aconseguit trobar tots els testimonis. Jo li vaig preguntar si era segur, que no fos cas que no hi anés i tingués problemes, i em va dir que no patís, que s’havien suspès.

La veritat és que ha afluixat l’afluència de gent. Venen menys pescadors, gent de Barcelona, de Vic. Molts ciclistes ara eviten pujar a dalt al pantà... Els que hi continuen anant sense por són els caçadors i la gent que va a caçar bolets.

No. Aquí al bar no. Però a dalt [es refereix al pantà] em consta que sempre hi ha hagut molts problemes, sobretot de danys i robatoris als cotxes.