Aterrarem o ens estavellarem?
El cicle actual d’expansió econòmica nord-americà, –agradi o no, els EUA són i seguiran sent la locomotora del creixement mundial–, està molt a prop (juliol del 2019) de convertir-se en el més llarg (121 mesos) dels darrers 170 anys. Una dada que tant pot afegir vertigen a un 2019 que ja de per si s’entreveu molt complicat com aportar confiança. Recordem que l’economia americana ha esquivat en aquests deu anys d’expansió la recaiguda de la crisi europea del 2012 i 2013, la generalitzada recessió de grans economies emergents i uns molt complicats panorames polítics en l’última dècada. No sembla que el comportament intrínsec de l’economia dels EUA hagi de ser el principal motiu de preocupació per a aquest any acabat d’estrenat. Més aviat, són motius polítics o parapolítics els que preocupen els mercats financers (vegis la molt negativa reacció que han tingut en els darrers mesos del 2018) i que haurien de preocupar molt més els polítics (ai, quanta frivolitat!) i els ciutadans que o bé sovint demanen als seus representants coses impossibles o bé es creuen les coses impossibles que els prometen.
Veiem alguns d’aquests elements “polítics” que podran –o no!– decantar el decurs de l’economia i dels mercats financers el 2019, bé cap a un aterratge civilitzat de l’expansió o vers un estavellament dramàtic. Recordem que, en importants aspectes –recuperació del poder adquisitiu dels salaris i del nivell de prestacions i, en general, de la percepció de benestar i felicitat–, ens trobem encara per sota dels nivells precrisi i que una ensopegada forta ens pot trobar sense haver recuperat la capacitat d’actuar amb política monetària (tipus encara en mínims), amb alts nivells d’endeutament públic i sense haver fet les necessàries reformes que ens permetin trampejar la futura recessió.
En primer lloc i com a factor principal d’incertesa, hi ha la guerra o preguerra comercial entre els EUA i la Xina. Trump –per altra banda com gairebé tothom– ha detectat encertadament el perill de la política comercial xinesa però -com gairebé ningú ho hauria fet- ha decidit posar en perill el comerç i l’economia mundials amb les seves amenaces histriòniques. De com es resolgui finalment el conflicte se’n derivaran conseqüències econòmiques més o menys negatives.
Un segon element transcendental per a l’equilibri i l’estabilitat política i econòmica immediata serà com es resolgui definitivament el Brexit. Hi ha altes possibilitats de caure en un Brexit dur que enfonsi el Regne Unit i debiliti encara més la Unió Europea, i és menys probable que un segon referèndum tiri enrere una idea tan dolenta i una decisió popular tan equivocada.
Un tercer element, aquest intrínsecament europeu, es juga a França entre els desitjos reformistes del president Macron per modernitzar França i, de pas, donar esperança a la competitivitat europea i les forces obstruccionistes –recentment dels armilles grogues–, no exemptes, cal dir-ho també, de raons a curt termini respectables però en tot cas suïcides per a l’avenir del benestar francès i europeu.
El quart gran element sobre què pivotarà el 2019 econòmic i financer serà sens dubte la manera com maniobraran els bancs centrals en el seu retorn a la normalització de tipus, d’eliminació de la flexibilitat quantitativa i en la necessària reducció de balanços després d’una dècada d’elevada intervenció en els mercats.
El cas italià.
El 2019 té l’aparença d’un any en què el millor que ens pot passar és que no s’afegeixi cap desgràcia a una situació potser inevitable de debilitat cíclica creixent. Com dèiem, l’aterratge i la frenada són inevitables per manca de combustible. De l’habilitat dels pilots i de la resiliència de l’aeronau dependrà que no ens estavellem.
