Opinió

“Armilles grogues”

D’una banda, la democràcia que hem viscut i usat és un model polític que correspon a una realitat socioeconòmica que ja està superada: la realitat socioeconòmica actual no té res a veure amb la de les dècades del 1950, el 1960 ni el 1970, que són els moments en què la voluntat popular s’expressava amb més força dins del marc democràtic. De l’altra, s’està construint un model econòmic –el nou model econòmic que substitueix el que va entrar en crisi el 2007— basat en la productivitat i en la postglobalització, en què la redistribució de la renda ja no és necessària i en què el capital ha pres el protagonisme a causa de les ingents quantitats de diners que es necessiten per aprofundir en la productivitat i que només es troben a l’abast de les grans corporacions

Se’ls està con­si­de­rant un feno­men. Real­ment ho és?

És cert que avui no és habi­tual que –en cap indret del pla­neta on mani­fes­tar-se no sigui repri­mit– grups de per­so­nes es mani­fes­tin per recla­mar alguna cosa con­creta com ho és la no apli­cació d’un nou impost; i encara ho és menys que durant sis dis­sab­tes seguits aquests grups es con­tinuïn mani­fes­tant per recla­mar el mateix i afe­gei­xin més rei­vin­di­ca­ci­ons; i encara menys que s’enfron­tin a les for­ces de l’ordre des­ple­ga­des per l’Estat. És cert que això ha succeït a França, i també és cert que la ciu­ta­da­nia fran­cesa té una cosa que les altres no tenen: una enorme capa­ci­tat de reacció con­tra el que saben que no volen. Repas­seu la història: no tro­ba­reu cap altre país, tret de França, on hagin succeït esde­ve­ni­ments com els del 1830, el 1848 i el 1871.

Com és lògic estan apa­rei­xent nom­bro­ses anàlisis sobre el feno­men dels “armi­lles gro­gues”. Per mi, un dels més encer­tats –i que resu­meix millor el feno­men— és el que va publi­car Bru Rovira al diari Ara el 22 de desem­bre, amb el títol “No és un cotxe ava­riat, és el sis­tema” .

Els “armi­lles gro­gues”, diu el text, estan mani­fes­tant un males­tar, un males­tar que és euro­peu. Un males­tar que posa damunt la taula la des­a­fecció cap al sis­tema de repre­sen­tació democràtica. Un males­tar cap a un model econòmic cons­truït sobre la desi­gual­tat i sobre la pri­va­tit­zació de l’estat. Total­ment d’acord.

El més ter­ri­ble és que han estat molt pocs els por­ta­dors dels “armi­lles gro­gues” que han sor­tit al car­rer, i el més ter­ri­ble encara és que tenen la bata­lla per­duda. Per què? Doncs perquè les revo­lu­ci­ons, les pro­tes­tes, els motins, els alda­rulls, les revol­tes, tenien sen­tit quan les per­so­nes eren necessàries per al sis­tema, quan el sis­tema les neces­si­tava per pro­duir, per con­su­mir, per pagar impos­tos, per repro­duir-se i fer créixer la població, però el sis­tema cada cop neces­sita menys per­so­nes per a tot això, per la qual cosa el sis­tema cada cop neces­sita menys les per­so­nes.

D’una banda, la democràcia que hem vis­cut i usat és un model polític que cor­res­pon a una rea­li­tat soci­o­e­conòmica que ja està superada: la rea­li­tat soci­o­e­conòmica actual no té res a veure amb la de les dècades del 1950, el 1960 ni el 1970, que són els moments en què la volun­tat popu­lar s’expres­sava amb més força dins del marc democràtic.

La post­glo­ba­lit­zació.

De l’altra, s’està cons­truint un model econòmic –el nou model econòmic que subs­ti­tu­eix el que va entrar en crisi el 2007— basat en la pro­duc­ti­vi­tat i en la post­glo­ba­lit­zació, en què la redis­tri­bució de la renda ja no és necessària i en què el capi­tal ha pres el pro­ta­go­nisme a causa de les ingents quan­ti­tats de diners que es neces­si­ten per apro­fun­dir en la pro­duc­ti­vi­tat i que només es tro­ben a l’abast de les grans cor­po­ra­ci­ons.

El feno­men s’ha estu­diat (a França s’estu­dien bas­tant els fenòmens soci­als, sens dubte bas­tant més que en països del seu entorn) i s’ha arri­bat a dues con­clu­si­ons: 1) és interi­deològic: no pre­do­mina una manera de pen­sar (no dic una ide­o­lo­gia perquè avui aquest con­cepte ha per­dut molt sen­tit) entre els que estan sor­tint al car­rer a França, i 2) majo­ritària­ment està com­post per mem­bres de la gene­ració X.

Que hi hagi vari­e­tat de mane­res de pen­sar –i de votar, els que ho facin— entre els seus inte­grants demos­tra que aquest males­tar no dis­tin­geix entre par­tits polítics. I que sigui aquell grup d’edat posa de mani­fest que la població d’aquest grup d’edat és per­fec­ta­ment cons­ci­ent que són els que més per­dran –els que ja han per­dut més— perquè hau­ran de seguir pagant per man­te­nir men­tre es pugui tots els ser­veis públics que es pugui, però a canvi ells rebran cada cop menys fins que arri­bin a rebre poquíssim. (Iro­nies de la soci­o­lo­gia: es parla molt de com de mala­ment ho pas­sen i ho pas­sa­ran els millen­ni­als quan els pute­jats de la història recent són els mem­bres de la gene­ració X).

Als “armi­lles gro­gues” se’ls ha ano­me­nat “les empo­bri­des clas­ses mit­ja­nes”, sobre­tot de la França rural; però això, entenc, és una sim­pli­fi­cació fins a l’infi­nit. És clar que és gent que s’està empo­brint i és clar que és gent que es pot inte­grar a aquesta cosa tan elàstica que ha estat la classe mit­jana, però sobre­tot penso que és gent que sap, que és cons­ci­ent, que al màxim que pot aspi­rar és que no li apu­gin l’impost que grava el gasoil, fita que han acon­se­guit, almenys de moment, i a poca cosa més.

Macron, tran­quil?

Emma­nuel Macron, el pre­si­dent de la República Fran­cesa, i el seu govern poden estar molt tran­quils: els “armi­lles gro­gues” supo­sen una anècdota en la vida de França, un terròs de sucre que es des­farà a l’aigua del pas de les set­ma­nes. La prova és que, segons diuen els ana­lis­tes, cap par­tit polític s’ha bene­fi­ciat del feno­men.

Les seves pro­tes­tes es dilui­ran com, sal­vant les distàncies que en la com­pa­ració hi ha, es van aca­bar dis­so­lent les del 15-M. No estem al 1871, quan La Com­mune va creure de veri­tat que podia rever­tir l’ordre cons­tituït. Avui, els “armi­lles gro­gues” saben que les seves rei­vin­di­ca­ci­ons no poden arri­bar més enllà de pagar menys per un com­bus­ti­ble, un fet, en defi­ni­tiva, molt con­cret.

El 1871, els par­ti­ci­pants de La Com­mune van ser mas­sa­crats perquè eren neces­sa­ris i calia donar un escar­ment; avui els “armi­lles gro­gues” són igno­rats i tras­lla­dats a les pàgines inte­ri­ors dels dia­ris per la sen­zi­lla raó que ja no són neces­sa­ris. I si gra­ci­o­sa­ment se’ls ha con­ce­dit la con­ge­lació d’un impost ha estat, única­ment, perquè encara s’han de sal­var les for­mes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.