L’euro arriba als vint anys d’existència sense que ara mateix s’hagin esvaït els dubtes sobre el seu futur, amb els socis de l’eurozona mostrant més recels que voluntat ferma d’assolir un blindatge efectiu de la divisa.

Si el juny del 2012, hom parlava de grans solucions per evitar el daltabaix de la divisa comunitària, com un fons de garantia de dipòsits o emissions de deute comunes –els eurobons–, avui l’ambició resta limitada a eines de supervisió i auxili dels bancs, com el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), el qual, nodrit amb 500.000 milions d’euros, haurà de servir quan s’escaigui per solucionar les necessitats de solvència i liquiditat dels bancs en risc de fallida, i així evitar que calgui recórrer al diner públic. Tanmateix, no s’han fet passes decidides per dissenyar un fons de garantia de dipòsits europeu, el que molts consideren un element clau per a una veritable unió bancària. Les discrepàncies venen del fet que estats rigoristes, encapçalats per Alemanya, volen abans uns bancs prou nets d’actius dubtosos, amb limitacions importants del deute sobirà al balanç, condició a què es resisteixen socis com Itàlia. Com considera Rafael Sambola, professor de finances d’EADA, “una eina com el MEDE pot estar bé, però ja veiem que els socis de l’eurozona es tiren enrere quan cal arribar a un compromís sobre el fons de garantia, que ha de ser el gran pilar per salvar l’euro”.

De cara a blindar-se davant hipotètiques contingències futures, que Sambola no descarta per la diabòlica relació que mantenen els bancs italians amb el deute sobirà del país i els tipus d’interès, creu que “l’ideal seria que el BCE emetés bons per esdevenir de debò la darrera barrera contra un daltabaix financer, atès que no pot fer fallida”. No hi ha eurobons, però sí un succedani, els SBBS (Sovereign Bond Backed Securities), pels quals una entitat privada compraria deute d’estats, en un 70% de màxima qualitat, és a dir d’estats com Alemanya i Dinamarca, i en un 30% d’estats com Itàlia i Espanya. Aleshores, es titulitzaria i es vendria: “Així s’evitaria que els bancs deixessin de comprar deute dels seus països i s’estimessin més aquest actiu amb suport de bons sòlids”, diu Sambola, que considera que “seria un bon tallafocs, però caldria posar-lo en pràctica de seguida, per evitar que Itàlia doni algun ensurt”. Per al professor Sambola és clau evitar que els bancs acumulin deute sobirà dels seus estats: “Els bancs poden triar entre donar crèdit –i ara l’economia no és prou dinàmica–, cercar remuneració dipositant els diners al BCE o comprar deute sobirà del seu país, i han triat això.”

Quant al fons de garantia, Sambola creu que “aniria molt bé per fer una banca molt més europea i permetre que hi haguessin fusions en l’àmbit europeu”.

Les dificultats d’entesa encara són més grans a l’hora d’establir una certa integració fiscal a l’eurozona. A tothom li sembla una bona idea un pressupost comunitari, però els socis del nord de cap manera volen que pugui assumir una funció de suport anticíclic. Com exposa Josep Comajuncosa, professor d’economia internacional d’ESADE, “és clar que un país de l’eurozona passi per dificultats ha de poder rebre alguna mena d’ajuda, atès que ha renunciat a tenir una política comunitària pròpia i la seva política fiscal està molt limitada pels compromisos de dèficit contrets”. Al seu parer, “un bon mecanisme de suport seria un fons que fos nodrit en anys de bonança o que s’arribés a administrar, via pressupost de zona euro, un subsidi d’atur en èpoques de recessió”. La dissensió és tossudament sòlida entre els socis comunitaris, i si bé s’ha arribat a acordar una eina per encaminar-se cap a la convergència i la competitivitat, no hi ha coincidència sobre si ha de tenir així mateix un paper estabilitzador davant una eventual crisi. “Sempre hi haurà aquesta disjuntiva entre els socis: uns voldran que, abans de compartir riscos entre tots, hi hagi garantia que cada país redueix els seus propis riscos.” Dins d’aquesta dificultat de mutualitzar riscos, “el fons de garantia no es tira endavant perquè als estats del nucli de l’eurozona hi ha la percepció que els estats perifèrics no estan tan ben governats com ells, quant a control del deute”. I entre els perifèrics, “hi pot haver la percepció que l’austeritat que el CE i el BCE demanen a canvi de seguretat és exagerada”. En la seva opinió, “una eina com el MEDE pot estar bé, però l’ideal seria crear un altre fons que es pogués activar per donar suport a un país abans que aquest entrés en recessió, reduir així les possibilitats de recórrer al MEDE.”