La imparable progressió actual de la consideració de criteris no estrictament de rendiment econòmic en el terreny financer i de la inversió, té el seu origen en els anys cinquanta del segle passat, quan alguns fons d’inversió i de pensions nord-americans (per exemple el mític Pioneer Fund, entre d’altres) van començar a evitar “valors i accions pecadores” vinculades al joc, a l’alcohol, al tabac i a les armes. Durant força dècades l’anomenada ISR (inversió socialment responsable) es va mantenir molt minoritàriament aplicada, tot i que alguns grans fons de pensions com CalPERS, el fons de jubilació dels empleats públics de Califòrnia, creava “l’activisme dels accionistes” per tal de canviar maneres d’actuar de grans empreses amb la força dels seu monumental patrimoni sota gestió que avui supera els 300.000 milions de dòlars, superior al PIB català. En tot cas, l’ISR és avui una metodologia d’inversió superada pels més amplis criteris ESG (Environmental, Social and Governance) i sobretot pel que recentment hem passat a anomenar “finances sostenibles” i “finances verdes”.

Segurament Kofi Annan, el recentment traspassat antic secretari general de les Nacions Unides entre el 1997 i el 2006, i Premi Noble de la Pau, no sospitava a inicis del 2004 que la seva iniciativa per vincular cinquanta de les més importants corporacions mundials en una iniciativa per promoure l’ESG en els mercats de capitals acabaria quinze anys després amb una presència i un impacte tan notable en la gestió d’actius en l’àmbit internacional i creixent en altres àrees financeres. Dos anys després de la iniciativa d’Annan, apareixien els PRI (principis per una inversió responsable) que tenen ara més 2.000 signataris del món de la gestió d’actius compromesos amb la seva aplicació, o la iniciativa SSE per als mercats de capitals. Tot enfocat cap a la promoció dels criteris ESG en la inversió, avui aplicats en un volum d’uns 18 bilions (europeus) d’euros.

No ha estat, però, fins als darrers cinc anys, aprofitant també la bonança de la recuperació de la crisi financera, quan els criteris ESG s’han generalitzat (un altre tema és la qualitat i la certesa de la seva aplicació) i han començat a formar part del que avui coneixem com a finances sostenibles. La signatura de l’Acord de París sobre el canvi climàtic i tres mesos després l’aprovació, el setembre del 2015, dels disset principis de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides, probablement van ser les dues fites més rellevants per donar l’impuls definitiu.

Aquest any passat, la Comissió Europea publicava el seu pla d’acció per finançar un creixement sostenible, amb tres grans prioritats: reorientar els fluxos de capitals cap a la inversió sostenible, incorporar el criteri de sostenibilitat (canvi climàtic, degradació ambiental i temes socials) en la gestió dels riscos financers i impulsar la transparència i el llarg termini en l’activitat econòmica i financera per aconseguir els ambiciosos objectius 2030 de les Nacions Unides i de la UE, així com en particular arribar a l’objectiu de volum anual d’inversió a Europa per combatre el canvi climàtic (270.000 milions d’euros per any), una quantitat considerable però factible i necessària.

Han estat bàsicament les recomanacions governamentals i dels organismes transnacionals, els que han fet créixer la pràctica ESG? En part hi han contribuït, però encara ha estat més rellevant el paper de grans inversors institucionals que han anat exigint la incorporació de criteris ESG en l’àmbit empresarial si no volien perdre l’interès inversor dels accionistes institucionals moguts, això sí, per una barreja d’interessos reputacionals, de sostenibilitat i fins i tot ideològics. Ara també han impulsat la generació d’instruments (bons verds especialment) que financen íntegrament inversions adreçades a la sostenibilitat i contra el canvi climàtic; i una àmplia gamma de productes d’impacte social compaginat amb l’imprescindible (per raons de continuïtat!) retorn economicofinancer.