Focus

EL superàvit comercial es queda

Per primer cop durant una fase de creixement, Catalunya ven més a l’exterior que no pas compra. El salt competitiu de les empreses ha permès un fet insòlit en l’economia, però el dubte és si aquest canvi de patró és definitiu

Tradicionalment, el dèficit comercial es disparava en temps de bonança
Els salaris continguts han contribuït a la competitivitat El nombre d’exportadores catalanes regulars ha augmentat
En els darrers dos anys hem venut més màquines al mercat domèstic que mai
santy witarsa
directora general volpak
La demanda domèstica no creix amb els nivells d’altres períodes expansius
joan ramon rovira
dtor centre estudis cambra
El govern ha d’afavorir la productivitat amb infraestructures, educació i recerca
josep oliver
uab
Entre 2000 i 2008 sortia més a compte comprar a fora que no a les empreses locals
joan ramon rovira
cambra de barcelona
S’ha millorat en inversió privada però encara s’està per sota de la resta de països competidors
Joan tristany
amec
El port de Barcelona ha passat a ser exportador, al contrari que abans de la crisi
Jose Alberto carbonell
director port barcelona
Les empreses són més competitives i exporten més, i també han congelat els salaris
xavier cuadras
professor upf
El 53% de les empreses innovadores van exportar

“En els dar­rers dos anys hem venut més màqui­nes al mer­cat domèstic que mai.” Qui ho diu és Santy Witarsa, direc­tora gene­ral de Vol­pak, que fabrica maquinària d’emba­latge fle­xi­ble a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occi­den­tal). Un cop superada la crisi, la com­pa­nyia, que dona feina a 270 per­so­nes, va deci­dir doblar els esforços en R+D, i va pas­sar de des­ti­nar-hi el 6% del que fac­tura, al 12% i a dupli­car, també, l’equip comer­cial. Gràcies a la millora de la pro­duc­ti­vi­tat han acon­se­guit incre­men­tar les ven­des en un 35% i la quota en el mer­cat domèstic com mai ho havien fet en els més de qua­ranta anys de vida de l’empresa. Tra­di­ci­o­nal­ment, Vol­pak ha venut més del 98% del seu pro­ducte a l’estran­ger.

La trans­for­mació de Vol­pak és la trans­for­mació d’una part subs­tan­cial del tei­xit indus­trial català. La lec­tura que d’això fan alguns eco­no­mis­tes, entre els quals els del Banc d’Espa­nya, és que ens tro­bem davant un canvi estruc­tu­ral de gran enver­ga­dura per a la millora de la com­pe­ti­ti­vi­tat de les empre­ses. L’evidència més clara d’aquest feno­men és que s’ha produït un procés de subs­ti­tució i que part dels pro­duc­tes que empre­ses i con­su­mi­dors cata­lans abans com­pra­ven a pro­duc­tors de fora ara els com­pren a mar­ques locals. Dit d’una altra manera: “Els fabri­cants locals han apro­fi­tat la crisi per recon­ver­tir-se i fer una pro­posta més interes­sant per al mer­cat”, segons explica Josep Oli­ver, catedràtic d’eco­no­mia apli­cada de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona.

La con­seqüència macro­e­conòmica d’aquest canvi és un fet insòlit en el comerç inter­na­ci­o­nal a Cata­lu­nya: per pri­mer cop en la fase alcista del cicle econòmic, la balança comer­cial exte­rior no s’ha degra­dat i con­ti­nua sent posi­tiva, és a dir, les ven­des inter­na­ci­o­nals són supe­ri­ors a les com­pres a l’exte­rior.

Segons les dar­re­res dades dis­po­ni­bles que té l’Ins­ti­tut Català d’Estadística (Ides­cat), el saldo comer­cial amb l’estran­ger va ser el 2017 de 13.126 mili­ons d’euros, una xifra que ha anat crei­xent des de l’any 2009 i que s’ha man­tin­gut en números posi­tius fins i tot un cop superada la crisi (vegeu el gràfic de l’evo­lució del saldo comer­cial amb l’estran­ger). Les xifres del 2018, que s’espera que es facin públi­ques al llarg del febrer es pre­ve­uen menys posi­ti­ves que les dels dar­rers anys per la desac­ce­le­ració del comerç mun­dial, però encara bones res­pecte a abans de la crisi.

Port expor­ta­dor.

Hi ha altres indi­ca­dors que con­fir­men aquesta nova dinàmica en les com­pres i les ven­des inter­na­ci­o­nals, el tràfic de mer­ca­de­ries al port de Bar­ce­lona. L’any 2018, el 60% dels con­te­ni­dors que es van moure a les ins­tal·laci­ons portuàries de la capi­tal cata­lana, ana­ven des­ti­nats a l’expor­tació, men­tre que el 40% del tràfic de con­te­ni­dors eren de pro­duc­tes d’impor­tació. Les dades d’abans de la crisi eren jus­ta­ment a la inversa. “En el tràfic dels con­te­ni­dors és on hi ha un millor reflex de l’evo­lució del comerç inter­na­ci­o­nal. El port de Bar­ce­lona s’ha con­ver­tit en un port expor­ta­dor, men­tre que abans de la crisi érem bàsica­ment impor­ta­dor”, expli­cava en la pre­sen­tació de resul­tats el seu direc­tor gene­ral, José Alberto Car­bo­nell.

Tra­di­ci­o­nal­ment, el patró que es repe­tia en els cicles econòmics expan­sius a Cata­lu­nya era el següent: la demanda interna aug­men­tava, i empre­ses i con­su­mi­dors ten­dien a com­prar més pro­duc­tes de l’estran­ger i, per tant, el saldo comer­cial es dete­ri­o­rava sis­temàtica­ment. Els anys de l’ale­gria econòmica que va pro­vo­car la bom­bo­lla immo­biliària, el saldo nega­tiu del comerç inter­na­ci­o­nal va esca­lar a nivells molt supe­ri­ors als habi­tu­als.

La demanda.

Res­pecte a aquell període, el direc­tor del gabi­net d’estu­dis econòmics de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona, Joan Ramon Rovira, recorda que va coin­ci­dir una demanda domèstica dis­pa­rada amb el dete­ri­o­ra­ment pro­gres­siu de la com­pe­ti­ti­vi­tat de les empre­ses locals en un con­text de cos­tos labo­rals a l’alça. Les empre­ses cata­la­nes van per­dre pis­to­nada en favor de les empre­ses inter­na­ci­o­nals, que van aca­bar satis­fent en bona mesura la demanda local. “No només es va impor­tar més del que era habi­tual, sinó que, a més, sor­tia més a compte com­prar a fora que no a les empre­ses locals”, diu Rovira. El dete­ri­o­ra­ment de la balança comer­cial exte­rior era motiu de pre­o­cu­pació dels eco­no­mis­tes i de pocs més: en un con­text de bonança i ale­gria en el con­sum, les seves prèdiques es per­dien en el desert.

Nou entorn.

A par­tir del 2009, amb l’esclat de la crisi econòmica, es va anar reduint el dèficit fins que es van dei­xar enrere els números ver­mells. Es dona el cas que, jus­ta­ment quan es va entrar en període de vaques magres, els dos vec­tors que van impul­sar el dete­ri­o­ra­ment del saldo comer­cial van can­viar de signe. D’una banda, va caure en picat la demanda inte­rior. I de l’altra, es va començar a millo­rar la com­pe­ti­ti­vi­tat del tei­xit empre­sa­rial ini­ci­al­ment per la via de la deva­lu­ació inte­rior (reducció dels cos­tos labo­rals), la con­seqüència és que el pro­ducte català resul­tava més barat.

A la con­ge­lació sala­rial (vegeu gràfic) s’hi va sumar el sedàs que hi va haver, tant en el nom­bre d’assa­la­ri­ats (la taxa d’atur va arri­bar al 25% en el pit­jor moment de la crisi i en els joves va estar per sobre del 40%) com en el de soci­e­tats (les dis­so­lu­ci­ons d’empre­ses es va mul­ti­pli­car per dos). Així que, tot i que hi havia menys tre­ba­lla­dors, les empre­ses menys pro­duc­ti­ves no van resis­tir el cop de la crisi. Per tot ple­gat, en des­a­parèixer la part de l’acti­vi­tat menys pro­duc­tiva i reduir-se el nom­bre d’emple­ats, en el seu con­junt, la mit­jana de la pro­duc­ti­vi­tat va aug­men­tar pro­gres­si­va­ment. D’aquesta manera, aquest esce­nari, en gene­ral força nega­tiu, va tenir para­do­xal­ment una con­tra­par­tida posi­tiva amb la forma de superàvit comer­cial.

Vis­tes les difi­cul­tats per tro­bar cli­ents en el mer­cat local, el tei­xit empre­sa­rial va fer, a més, un pas molt deci­dit per obrir-se a nous mer­cats, on el pro­ducte català era molt ben rebut.

Un cop la recu­pe­ració de l’eco­no­mia començava a aga­far forma, el guió deia que havia de tor­nar el dèficit comer­cial i la neces­si­tat d’endeu­tar-se amb l’exte­rior.“Això però no ho estem veient ara. La demanda domèstica, encara que està crei­xent amb força no ho fa als nivells d’altres períodes expan­sius”, explica Joan Ramon Rovira.

Què ha fet, doncs, que ens tro­bem davant un fet inau­dit i que la balança comer­cial exte­rior segueixi decan­tada cap a la part de les expor­ta­ci­ons?

Per Xavier Cua­dras Morató, pro­fes­sor del Depar­ta­ment d’Eco­no­mia i Empresa de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra (UPF), la inter­pre­tació més opti­mista que explica aquest canvi és que les empre­ses són més com­pe­ti­ti­ves i expor­ten més, la inter­pre­tació superop­ti­mista és que hem arri­bat fins aquí gràcies als incre­ments de la pro­duc­ti­vi­tat i la menys opti­mista és que el que explica aquesta nova dinàmica és que hi ha hagut una con­ge­lació de sala­ris.

Dife­rents fac­tors.

La inter­pre­tació que pre­fe­reix el pro­fes­sor Oli­ver és que es tracta d’un veri­ta­ble canvi de model econòmic fruit de la con­junció dels dos fac­tors: “L’esta­bi­lit­zació de sala­ris i l’aug­ment de la pro­duc­ti­vi­tat.” I afe­geix a més, un altre fac­tor con­jun­tu­ral: “Ens hem bene­fi­ciat d’un euro barat.”

Anem doncs a posar xifres a les diver­ses cau­ses que han permès aquest nou patró en la balança comer­cial estran­gera. Que les empre­ses cata­la­nes expor­ten més que abans de la crisi és indis­cu­ti­ble. De fet, segons dades d’Ides­cat, en els dar­rers deu anys les expor­ta­ci­ons cata­la­nes han cres­cut un 38%. Amb la crisi econòmica, les empre­ses van enten­dre que havien d’anar al mer­cat inter­na­ci­o­nal, ja que la demanda inte­rior s’havia res­trin­git tant que si no expor­ta­ven la pos­si­bi­li­tat de sobre­viure es reduïa.

Així ho va viure la firma Elec­trans, una com­pa­nyia fami­liar dedi­cada al dis­seny i la fabri­cació de senyals i sis­te­mes fer­ro­vi­a­ris amb seu a Santa Perpètua de Mogoda. L’any 2008 va veure com es reduïen a zero els con­trac­tes per obra en el mer­cat espa­nyol. En pocs exer­ci­cis van pas­sar de fac­tu­rar 30 mili­ons d’euros a només 3 mili­ons. “Tan sols ens con­trac­ta­ven per a tas­ques de man­te­ni­ment, amb la qual cosa la inter­na­ci­o­na­lit­zació es va con­ver­tir en l’única sor­tida pos­si­ble”, recorda David Latorre, direc­tor gene­ral de la com­pa­nyia. Elec­trans va bus­car ali­an­ces amb grans com­pa­nyies per poder comer­ci­a­lit­zar mun­di­al­ment la seva tec­no­lo­gia i se’n va sor­tir airosa. Des d’ales­ho­res, el pes de la venda a l’exte­rior en la seva fac­tu­ració no ha parat de créixer i, en con­seqüència, han obert ofi­ci­nes a l’estran­ger. Com Elec­trans, el nom­bre d’empre­ses cata­la­nes expor­ta­do­res regu­lars tam­poc ha parat d’aug­men­tar (un 24% més en només deu anys).

El 2018 la tendència posi­tiva de ven­des a l’exte­rior ha seguit el seu bon ritme. De fet, l’enquesta que va pre­sen­tar el gener pas­sat la patro­nal de la Petita i la Mit­jana Empresa de Cata­lu­nya (Pimec) sobre l’evo­lució del sec­tor indus­trial el 2018 i les pers­pec­ti­ves per al 2019 mos­trava que un 53% de les empre­ses d’aquesta dimensió han aug­men­tat les expor­ta­ci­ons.

A part de les xifres d’expor­tació rècord, hi ha una dada que no es comp­ta­bi­litza com a expor­ta­ci­ons, però que resulta molt relle­vant com a meca­nisme d’inter­na­ci­o­na­lit­zació, i és que hi ha al vol­tant de 9.000 fili­als d’empre­ses cata­la­nes a l’estran­ger, que per­ta­nyen a 3.100 fir­mes.

COM­PE­TI­TI­VI­TAT.

D’altra banda, també és una evidència que la millora de la com­pe­ti­ti­vi­tat ha influït en la balança comer­cial, és a dir, a major com­pe­ti­ti­vi­tat més s’acon­se­gueix ven­dre i més cal pro­duir. Segons dades de l’Ides­cat, en els dar­rers cinc anys la inversió en béns d’equi­pa­ment i altres actius ha cres­cut un 25% a Cata­lu­nya i l’oferta d’ocu­pació de per­so­nal qua­li­fi­cat i tècnics té un crei­xe­ment del 15%. El fet és que tant la millora de la inversió com la de la for­mació de la força de tre­ball són dues vari­a­bles més que con­di­ci­o­nen la com­pe­ti­ti­vi­tat.

Segons el baròmetre de la inno­vació a Cata­lu­nya, ela­bo­rat per Acció anu­al­ment per iden­ti­fi­car en quin punt es troba l’eco­no­mia cata­lana, s’evi­den­cia l’impacte de la inno­vació en la com­pe­ti­ti­vi­tat de les empre­ses “perquè genera eficiència, reducció de cos­tos, més valor afe­git però també més fac­tu­ració, cre­ació de llocs de tre­ball i inter­na­ci­o­na­lit­zació”, diu l’informe.

Aquesta radi­o­gra­fia de la situ­ació de la inno­vació empre­sa­rial a Cata­lu­nya a par­tir d’enques­tes a 1.200 empre­ses cata­la­nes de més de nou tre­ba­lla­dors, demos­tra, a més, que exis­teix una vin­cu­lació entre la inno­vació i la inter­na­ci­o­na­lit­zació. Segons el baròmetre, el 52,8% de les empre­ses inno­va­do­res van expor­tar el 2017, men­tre que només venien els seus pro­duc­tes a l’exte­rior un 23,4% de les empre­ses que no inno­ven. En el cas de la indústria, la relació inno­vació-inter­na­ci­o­na­lit­zació és més evi­dent: el 86,7% de les empre­ses inno­va­do­res indus­tri­als expor­ten.

Joan Tris­tany, direc­tor gene­ral de l’Asso­ci­ació d’Empre­ses Expor­ta­do­res de Béns d’Equi­pa­ment (AMEC), creu que és moment de no ador­mir-se, i con­si­dera que s’ha millo­rat, i molt, en inversió pri­vada en R+D, però que encara s’està per sota de la resta de països com­pe­ti­dors.

Per Cua­dras, tot indica que les empre­ses són més com­pe­ti­ti­ves, fet que és una bona notícia, però afe­geix que hi ha un altre com­po­nent que ha afa­vo­rit el bon estat de la balança comer­cial amb l’estran­ger. “La demanda interna de con­sum és encara feble i ens fa pen­sar que aquest fet reflec­teix la precària situ­ació dels sala­ris dels tre­ba­lla­dors.

Conèixer les cau­ses que expli­quen el superàvit és impor­tant per enten­dre si aquesta nova dinàmica en la balança comer­cial és tran­sitòria o ha arri­bat per que­dar-se.

D’una banda, els experts con­sul­tats expli­quen que hi ha unes raons con­jun­tu­rals, que estan rela­ci­o­na­des amb l’evo­lució de la demanda mun­dial i de la domèstica. En aquest sen­tit, caldrà veure com aspec­tes com una etapa d’alen­ti­ment econòmic o les crei­xents polítiques pro­tec­ci­o­nis­tes aca­ben con­di­ci­o­nant les ven­des a l’estran­ger del pro­ducte català

Dit això, hi ha, però, un aspecte que –segons el direc­tor del cen­tre d’estu­dis de la Cam­bra de Bar­ce­lona– si per­sistís en el temps podria donar lloc a un patró d’equi­li­bri amb l’estran­ger estruc­tu­ral, és a dir, de llarg recor­re­gut. “Serà clau que el crei­xe­ment sala­rial esti­gui lli­gat a l’aug­ment de la pro­duc­ti­vi­tat i, per tant, que no es dis­pari. No és just pagar per sota, però no és de sen­tit comú fer-ho per sobre del que ho fan els com­pe­ti­dors. Fa temps que ens hem hagut d’ajus­tar i hem de man­te­nir un equi­li­bri.”

Pel pro­fes­sor de l’UPF, Xavier Cua­dras, però, acon­se­guir con­ver­tir-se en una eco­no­mia amb superàvit comer­cial estran­ger per sis­tema està més sub­jecte a dife­rents dinàmiques. “S’espera una desac­ce­le­ració a tot el món que pot afec­tar les expor­ta­ci­ons. Pot ser que els nivells de superàvit que hi ha actu­al­ment -per sobre del 6%- es redu­ei­xin”,i afe­geix que man­te­nir uns sala­ris bai­xos no és la solució a mitjà ter­mini, “el que s’ha d’incre­men­tar és la pro­duc­ti­vi­tat, aquí hi ha la clau de la pros­pe­ri­tat d’un país”: “Cal una eco­no­mia més efi­ci­ent i pro­duc­tiva. Ales­ho­res es podran pagar millors sala­ris sense per­dre com­pe­ti­ti­vi­tat. Soc molt cons­ci­ent que no és fàcil, i que no es pot acon­se­guir d’avui per demà, però ha de ser una estratègia a mitjà ter­mini”, creu Cua­dras.

Endeu­ta­ment sis­temàtic.

El cert és que aquest canvi de patró hau­ria de ser el desit­ja­ble, perquè els fets ens han demos­trat que resulta insos­te­ni­ble tenir una dinàmica de crei­xe­ment amb un saldo comer­cial amb l’estran­ger que sis­temàtica­ment ha estat nega­tiu. Aquest fun­ci­o­na­ment com­porta un endeu­ta­ment que debi­lita l’eco­no­mia. De fet, aquest dèficit comer­cial exte­rior que s’ha anat acu­mu­lant durant anys ha fet que a hores d’ara el deute exte­rior de l’eco­no­mia espa­nyola esti­gui al vol­tant del 100% del PIB (no hi ha dades sobre això pel que fa a Cata­lu­nya).

En canvi, eco­no­mies amb superàvit comer­cial exte­rior com Ale­ma­nya i els Països Bai­xos han mos­trat que fer de pres­ta­dors al món els ha permès no només ser més forts econòmica­ment, sinó una major resistència davant els períodes de crisi.

Com cal actuar a par­tir d’ara, per assem­blar-se una mica a ale­manys o holan­de­sos en ter­mes de comerç inter­na­ci­o­nal?

Les recep­tes que donen els experts són vari­a­des, però tots coin­ci­dei­xen que cal una acció con­junta per part de l’admi­nis­tració, el tei­xit empre­sa­rial i els agents soci­als.

El catedràtic Josep Oli­ver con­si­dera que les admi­nis­tra­ci­ons han de posar les con­di­ci­ons per afa­vo­rir la millora de la pro­duc­ti­vi­tat amb una política ade­quada en infra­es­truc­tu­res, edu­cació, recerca i impuls a la inno­vació. “Les empre­ses han d’apos­tar per inversió en maquinària i els agents soci­als han de ser cons­ci­ents que com­pe­tim en un mer­cat glo­bal i que les millo­res sala­ri­als han d’anar acom­pa­nya­des de millo­res de pro­duc­ti­vi­tat”, reco­mana Oli­ver.

Tots els experts con­sul­tats coin­ci­dei­xen a dir que els sin­di­cats han estat fona­men­tals en la sor­tida de la crisi i en el fet que la recu­pe­ració sigui equi­li­brada i que això no s’hau­ria de per­dre. En con­cret, Joan Ramon Rovira asse­gura: “Patro­nals, sin­di­cats i govern s’han d’enten­dre per poder man­te­nir un patró de crei­xe­ment sos­te­ni­ble com el que sem­bla que fins ara hem acon­se­guit.”

Caldrà, doncs, remar ple­gats, si no ens volem tor­nar a enfon­sar en el mar de l’endeu­ta­ment exte­rior, perquè surar després serà molt més difícil.

Encara que­den temes pen­dents, com que l’ocu­pació en indústria a Cata­lu­nya està a un 15% del pes que tenia abans de la crisi. Caldrà seguir ampli­ant la base expor­ta­dora.

LES XIFRES

15 mM
saldo
Són els milions d’euros que hi ha de saldo en les vendes catalanes a l’estranger de l’any 2017. És positiu des de l’any 2009.
60%
contenidors
És el percentatge del total del tràfic de contenidors del port de Barcelona que es dedica a l’exportació.
38%
creixement
És l’increment que s’ha registrat en les exportacions catalanes en els darrers anys.
17.000
regulars
És el nombre d’empreses catalanes que exporten regularment. Un 24% més que només fa deu anys.

“El canvi real és que l ’empresa ha introduït en el seu ADN l’exportació”

a.p
Joan Romero és el conseller delegat d’ACCIÓ, l’agència per a la competitivitat de l’empresa de la Generalitat de Catalunya que depèn del Departament d’Empresa i Coneixement. Cada any dona suport a més de 1.000 projectes d’internacionalització d’empreses catalanes.
Tot indica que el tancament de l’any 2018 significarà vuit anys consecutius de creixement d’exportacions. Què suposa aquesta dada?

És molt significatiu, que es registrin vuit anys seguits, i a més amb xifra rècord. El teixit industrial català ha fet una aposta cap a l’exportació molt decidida, amb un canvi en l’ADN molt fort. L’empresa catalana està molt preparada per ser competitiva en el comerç mundial. Fins i tot en un escenari de ralentí del comerç internacional no descartem que segueixi creixent en la quota mundial.

Hi ha un tema molt significatiu: no només creixen les exportacions, sinó que augmenta el nombre d’empreses que exporten de manera regular.
Així és, el 2018 vam superar la xifra de les 17.000 empreses exportadores regulars, quan fa cinc anys eren 13.000, i si mirem deu anys enrere el nombre ha crescut un 24%. Això és un canvi estructural. Són dades que arrelen en un punt. Des de la crisi econòmica les empreses van entendre que havien d’anar al mercat internacional perquè la demanda interior s’havia restringit, però ho van poder fer perquè havien innovat.
Creu que ens trobem davant un canvi de model econòmic estructural?
Nosaltres veiem un canvi clar de transformació en l’empresa catalana de cara a l’exportació. I no podem oblidar que som un país amb una dependència d’importacions, sobretot d’energia, i això ens condiciona. Sobretot en importació de petroli, que sempre pot alterar la balança. El mix d’internacionalització de l’empresa catalana és molt més gran que en el passat i acaba condicionant les balances comercials.
Europa, però, segueix captant la major part de les exportacions catalanes.
L’europeu és un mercat madur, que requereix un producte de qualitat i innovador i, per tant, si estem en aquest mercat és perquè les empreses han fet els deures. Consolidar-nos a Europa ens referma en la competitivitat que tenim, però no hem de renunciar a altres mercats.
peroxfarma

La diversificació dels mercats, el suplement per créixer

Europa concentra més del 70% de les exportacions catalanes. La diversificació a altres mercats s’ha convertit en un mantra de consultors, experts i administració. Des d’ACCIÓ, l’agència per la competitivitat, s’ha marcat l’objectiu d’augmentar l’índex de diversificació de destí del producte català. Així ho ha fet Peroxfarma, el laboratori farmacèutic català especialitzat en suplements alimentaris i en productes de dermocosmètica, que fa només quatre anys tenia presència en dos mercats, però que actualment exporta a més de quinze països.

De fet, la farmacèutica ja ha introduït els seus productes a Dubai, on també ha tancat un acord amb un distribuïdor local amb el suport d’ACCIÓ, que els permetrà establir-se en països veïns. L’empresa catalana té també una filial a Portugal i distribueix alguns dels seus productes a altres països d’Europa, tot i que la seva estratègia d’internacionalització es focalitza en els mercats asiàtics. El 2018 van obrir oficina a la Xina i també als EUA.

Peroxfarma va néixer el 1977, té seu a Barcelona i una plantilla total de prop de 100 treballadors. L’any 2018 l’han tancat 30 milions d’euros, un 10% dels quals provenen de vendes a l’estranger. Carla Gros, responsable d’exportacions de Peroxfarma, explica que per al 2019 esperen facturar 41 milions d’euros, dels quals 12 provindran de vendes internacionals.

Els catalans creiem en el Km 0

En els darrers quatre anys, empreses i consumidors catalans han comprat en un 64% més els béns fets a casa nostra
anna pinter
Catalunya és el territori que més béns ven a la resta de l’Estat espanyol

El fenomen de la compra de proximitat, que tanta força ha agafat els darrers anys com a nou model de consum, no sembla una moda passatgera, sinó una tendència que es preveu creixent.

L’aposta pel quilòmetre zero tant per al consumidor com per a l’empresa, confirma la màxima: el producte català cada cop convenç més a fora i també a dins.

Així ho preveu l’informe C-intereg, una anàlisi del comerç entre els diferents territoris de l’Estat espanyol, que fa periòdicament el Centre de Predicció Econòmica (CEPREDE) i en què participen diverses universitats, administracions i cambres de comerç.

L’estudi calcula que les compres dels catalans a productes fets a Catalunya augmentaran en un 64% el 2030, un percentatge de millora molt per sobre del que s’augura per a la resta de territoris de tot l’Estat.

A més, segons els càlculs del mateix centre d’estudis, Catalunya incrementarà el seu pes relatiu respecte al comerç total de l’Estat, que passarà de representar l’ 11% registrat el 2015, al 12% el 2030. “Aquest resultat apuntaria cap a un creixement mantingut de la quota de comerç intern de la comunitat líder, que seguiria aglomerant l’activitat econòmica al capdavant de la resta d’Espanya”, es pot llegir en l’anàlisi La indústria i l’agroindústria són les dues àrees que impulsen aquesta tendència a l’alça pel producte local.

De fet, Catalunya està molt per sobre del següent territori amb més flux comercial intraregional, és a dir, que té origen (producció) i destinació(comanda) al mateix territori. Andalusia suposa el 5% del total i Madrid, a penes representa el 3% del flux total.

A més del que vindrà, si ens fixem en el que ha passat els darrers anys es referma el major interès pel producte de casa nostra. Tot i que encara no s’han recuperat les xifres d’abans de la crisi -41.000 milions de mitjana entre els anys 2000 i 2007-, si mirem l’evolució que estan tenint les vendes dels béns “made in Catalonia”a la mateixa Catalunya han millorat un 15% en només quatre anys, i han passat de 34.000 milions d’euros de vendes a 39.045 entre els anys 2014 i 2017. El 2018, (encara dades provisionals), l’informe avança que la millora ha continuat per sobre del 8%.

La que més.

A més, Catalunya és de totes les regions, la que més ven al seu propi territori. És, de fet, la que té registrada (des que es tenen dades) el major volum de les vendes intraregionals.

D’altra banda, no és cap novetat que també és la que més ven a la resta de territoris. Els veïns aragonesos i valencians, són, per aquest ordre, els millors clients dels béns catalans, i ho seguiran sent l’any 2030, segons les previsions que fan els estudis de CEPREDE.

Si ens fixem en les importacions, és a dir els béns que Catalunya compra a la resta de l’Estat espanyol, històricament han estat per sota de les vendes. Per la qual cosa, el saldo comercial amb la resta de territoris sempre ha estat positiu.

L’anàlisi del comerç exterior en l’economia catalana és molt més complex que en el conjunt de l’economia espanyola, ja que es tracta d’una economia que està integrada fiscalment a l’Estat espanyol i que alhora està oberta al món.

Així que té dos tipus de fluxos comercials, d’una banda el de les compres i les vendes que van dirigides a l’estranger i de l’altra, les que van a la resta de l’Estat. I per tant, ens trobem amb dos tipus de saldos comercials, un a la resta de l’Estat i l’altre a l’estranger.

Abans de la crisi del 2008, (només s’analitza el comerç de béns perquè no hi ha dades de l’intercanvi de serveis), l’economia catalana tenia un saldo comercial negatiu amb l’estranger, però positiu amb la resta de l’Estat.

Ara, aquest recorregut amb el mercat espanyol continua sent important, però se n’ha modificat considerablement la proporció, fins al punt que les vendes a l’estranger de béns fabricats a Catalunya superen les que es fan a la resta de l’Estat espanyol.

Segons les darreres dades disponibles de CEPREDE, l’any 2017 les vendes de béns de Catalunya destinades a la resta de l’Estat eren la meitat de les vendes que tenien la seva destinació l’estranger, mentre que una dècada abans era totalment al contrari.

LES XIFRES

39.045
exportacions
Són els milions d’euros en béns que es van vendre l’any 2017 a la resta de l’Estat.
21.600
Importacions
Són els milions d’euros que Catalunya va comprar en béns a la resta de l’Estat el 2017.
64%
intRARegional
És l’increment que es preveu de les vendes de béns catalans a Catalunya per al 2030.
8%
vendes
És la millora, provisional, de les vendes dins de Catalunya el 2018.
22%
sector
És el pes que té el producte químic sobre el total de vendes a Espanya.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.