L’embolic del Brexit s’engrandeix i ennuega el club europeu. Immers en el dilema de facilitar un divorci amistós o demostrar la tragèdia d’abandonar el vaixell, els 27 estats del bloc van mostrar per primer cop desunió sobre com tractar el Regne Unit. Unes discrepàncies que compliquen encara més un indesxifrable i esgotador procés de ruptura que encara no permet veure la llum al final del túnel.

Fa dos anys que es va activar el procediment per fer fora els britànics de la Unió Europea. Queden set dies per a la sortida oficial i el seu futur continua sent un maldecap, tot i els incansables esforços de la primera ministra, Theresa May, per reconciliar posicions a casa seva i superar els pèrfids jocs polítics interns de la classe política britànica.

Després de dues derrotes estrepitoses intentant aprovar el seu acord pactat amb els Vint-i-set, May es va veure obligada a demanar dimecres a contrarellotge i per carta una pròrroga curta del Brexit per fer temps i convèncer el sector rebel del seu partit i els unionistes de la DUP –que mantenen el seu govern–. Ahir tocava discutir-ho cara a cara. Els líders europeus es van reunir a Brussel·les amb ella per tenir una idea més clara dels seus plans i estudiar aquest ajornament. Moltes preguntes, però encara molts dubtes sobre què passarà a l’altra banda del canal de la Mànega.

En un principi, el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va avisar que la condició principal per concedir la pròrroga que va demanar el mateix Parlament britànic havia de ser que la Cambra dels Comuns votés per tercer cop l’acord de sortida pactat i que aquest cop l’aprovés d’una vegada. Però ahir, malgrat repetir durant l’últim any de negociacions que el bloc europeu estava totalment unit en la seva manera d’afrontar el Brexit, es van veure les primeres esquerdes.

La primera, aquesta línia vermella de Tusk. Els líders es van barallar sobre la conveniència d’aquest ultimàtum tenint en compte la falta de moviments visibles entre els sectors britànics necessaris per aprovar l’acord de sortida. El debat encara es va complicar més amb l’afegit del factor del calendari.

En el mercadeig sobre l’extensió es van vendre peixos de tots colors. França i Bèlgica volien una pròrroga més curta, mentre que una cancellera Angela Merkel més mesurada volia actuar “amb cautela” i flexibilitat. Sobre la taula, diverses dates: el 18 d’abril, el 7, el 22 o el 23 de maig i el 30 de juny.

El president de l’eurocambra, Antonio Tajani, havia reclamat que l’ajornament del Brexit fos “no més tard del 18 d’abril” perquè seria “l’últim dia possible en què el Regne Unit estaria a temps d’organitzar unes eleccions europees, si eventualment no surt de la UE. El Parlament Europeu fa aquella setmana la darrera sessió plenària de la legislatura i les eleccions europees se celebren entre el 23 i el 26 de maig. Per contra, la CE proposava que la pròrroga només es pogués fer fins al 23 de maig. I a Londres volien que fos el 30 de juny. Francesos i belgues hi van afegir ahir la data del 7.

A l’hora de tancament d’aquesta edició, mentre els 27 caps d’estat i de govern menjaven llenties amb llagosta, encara no s’havien posat d’acord sobre com afrontar el següent pas i evitar l’abisme d’un Brexit dur, cada cop més tangible i pròxim.

A fora de la sala, May esperava a veure quina eina li donarien els seus socis per continuar batallant el seu viacrucis particular. Necessita 75 cadires per sortir d’aquest malson. Malgrat que la seva idea és tornar a sotmetre a votació el pacte, el president de la Cambra dels Comuns, John Bercow, es va negar a permetre una tercera votació si el contingut era el mateix. Segons fonts diplomàtiques, a Londres estan convençuts que hi ha un mecanisme per fer-ho. La incògnita és si serviria per a alguna cosa.

Pel que fa al club europeu, no vol reobrir el pacte de sortida com van fer la setmana passada a contracor i empassant-se les promeses que no ho farien. Tot i això, no descarten concedir documents addicionals no vinculants nous que siguin “compatibles amb el text i l’esperit de l’acord”. En aquest sentit, el cap negociador del Brexit per a la UE, Michel Barnier, ja va posar sobre la taula la possibilitat de fer una declaració política “més ambiciosa” si una majoria dels diputats hi estan interessats.