Cinema

L’espigoladora d’imatges

Agnès Varda, una cineasta lliure que va inventar les seves regles, mor a París als 90 anys

Personalitat fonamental del cinema modern, amb ella van començar moltes coses
Amb la mort de Demy, la vitalitat va conviure amb la malenconia i el dol en les seves imatges

Qui ha vist Les gla­neurs et la gla­neuse (Els espi­go­la­dors i l’espi­go­la­dora, 2000), aquest film cada dia més vigent sobre per­so­nes que recu­llen ali­ments i objec­tes en un món con­tra­dic­tori entre l’opulència i la pre­ca­ri­e­tat, no deu haver obli­dat les pata­tes en forma de cor con­ver­ti­des en símbol dels espi­go­la­dors: els resis­tents al bala­fi­a­ment de la soci­e­tat con­tem­porània, sigui perquè han de reco­llir per neces­si­tat o sigui per un amor a les coses rebut­ja­des. Després de saber-se la mort d’Agnès Varda, l’autora d’aquest docu­men­tal en pri­mera per­sona amb el qual va tras­pas­sar com sem­pre els codis del gènere per acos­tar-se a l’assaig fílmic, molts pari­sencs i visi­tants de la ciu­tat s’han acos­tat a la casa de la rue Daguerre, on ha vis­cut la cine­asta durant 70 anys, per dur-hi pata­tes en forma de cor.

Jo mateixa vol­dria dur una patata en forma de cor a la rue Daguerre. Ho farà gene­ro­sa­ment per mi un de tants que ho estan fent per amor a una obra i a la per­sona que l’ha cre­ada. Aquest arti­cle també l’estic escri­vint amb l’estima per una dona lliure i per la seva obra, on va pro­jec­tar-hi la seva lli­ber­tat per rea­lit­zar pel·lícules úniques que tant volen ser un tes­ti­moni de la rea­li­tat com una expressió de l’ima­gi­nari. Pel·lícules que reflec­tei­xen la seva curi­o­si­tat vers les per­so­nes, sobre­tot les més comu­nes, la seva pre­dis­po­sició a l’atzar, les seves fan­ta­sies, la seva sen­si­bi­li­tat femi­nista, el seu gust pel joc de parau­les i l’asso­ci­ació ines­pe­rada d’imat­ges, la seva cons­trucció nar­ra­tiva a la manera d’un puzle sabent que sem­pre hi man­quen peces, el seu sen­tit irònic i lúdic, però també el seu com­promís amb els éssers i les coses més fràgils: des de La Pointe Courte, la seva pri­mera pel·lícula, fins a Varda par Agnès, una lliçó magis­tral sobre el propi cinema que va tenir temps de pre­sen­tar al recent fes­ti­val de Berlín, pas­sant per L’Opera-Mouffe, Cléo de 5 a 7, La bon­heur, Daguerréoty­pes, Une chante, l’autre pas, Sans toit ni loi, Ulysse, Jane B. par Agnès V, Jac­quot de Nan­tes i, entre tan­tes altres, l’auto­bi­ogràfica Les pla­ges d’Agnès. Sense obli­dar la seva obra com a fotògrafa, el seu pri­mer ofici, i com a artista, que ha desen­vo­lu­pat en les dar­re­res dues dècades a través de diver­ses vide­oins­tal·laci­ons.

Molts reco­nei­xe­ments

En els últims anys, Varda ha rebut molts de pre­mis i reco­nei­xe­ments, fins i tot un Oscar honorífic, fet que li va pro­vo­car estra­nyesa perquè, com va dir en reco­llir-lo, els seus films no han fet mai diners. El cas és que ha cos­tat que se li reco­ne­gui i pot­ser encara no se li reco­neix prou, però Varda és una per­so­na­li­tat fona­men­tal del cinema modern. Amb ella van començar mol­tes coses. Quan la majo­ria dels homes direc­tors de la Nou­ve­lle Vague tot just ima­gi­na­ven fer pel·lícules, ella en va rea­lit­zar una sense haver-ne vist més d’una dot­zena: La Pointe Courte, rodada en un barri de pes­ca­dors de Seta, on va arri­bar als onze anys amb la família quan van mar­xar de la Bèlgica ocu­pada pels nazis al començament de la Segona Guerra Mun­dial.

Aquest seu pri­mer film, rea­lit­zat el 1954, alterna les esce­nes docu­men­tals, rela­ti­ves a la vida de les famílies de pes­ca­dors, amb les d’una ficció sobre una pare­lla en crisi. Hi són bona part de les dua­li­tats que, amb les seves vari­a­ci­ons al llarg del temps, con­fi­gu­ren el cinema de Varda: el docu­ment i la ficció, la rea­li­tat i la repre­sen­tació, la natu­ra­li­tat i l’arti­fici. Pro­duint-lo ella mateixa en coo­pe­ra­tiva, La Pointe Courte manté una innocència i un espe­rit radi­cal. Les por­tes que duien a la Nou­ve­lle Vague van obrir-se.

Què va fer que la fotògrafa Agnès Varda volgués rea­lit­zar una pel·lícula? Ella va dir que pot­ser perquè la foto­gra­fia li sem­blava muda i qui­eta men­tre sen­tia la neces­si­tat de la paraula i del movi­ment. Allò que reco­nei­xia és que, si hagués vist més pel·lícules abans, pot­ser no s’hi hau­ria atre­vit. Després de rea­lit­zar La Pointe Courte va con­ver­tir-se en una espec­ta­dora cine­ma­togràfica. Tot i això, a diferència dels direc­tors cinèfils de la Nou­ve­lle Vague, els seus films tenen la sin­gu­la­ri­tat gene­ra­ci­o­nal de no tenir el cinema com a refe­rent, sinó sobre­tot la foto­gra­fia, la pin­tura i la poe­sia. Però pot­ser encara més la vida mateixa, encara que trans­fi­gu­rada a través de la seva repre­sen­tació, els altres, que sem­pre van interes­sar-li, i els regals de l’atzar.

Nas­cuda a Brus­sel·les

Agnès Varda va néixer a Brus­sel·les el 30 de maig de 1928, i era filla d’una fran­cesa, Chris­ti­ane, i d’un grec nas­cut a Esmirna, Eugène, que ama­gava, però, els seus orígens com si se n’aver­gonyís, després d’haver emi­grat ini­ci­al­ment a Mont­pe­ller. En canvi, la seva filla va afir­mar la seva ascendència grega sen­tint-se vin­cu­lada a la medi­ter­raneïtat que es fa pre­sent en part dels seus films. Varda va viure la infan­tesa a Brus­sel·les fins al tras­llat a Seta. Més enda­vant, la família va ins­tal·lar-se a París, on la jove Agnès va estu­diar art a l’École du Louvre i també foto­gra­fia, a la qual es va dedi­car pro­fes­si­o­nal­ment, i va ser la pri­mera fotògrafa ofi­cial del TNP i del Fes­ti­val d’Avinyó diri­gits per Jean Vilar. Als 20 anys, va inde­pen­dit­zar-se habi­tant una casa de la rue Daguerre, a Mont­par­nasse, on ha vis­cut fins al final de la seva llarga i apro­fi­tada vida, excep­tu­ant els dos períodes (a finals dels sei­xanta i a pri­mers dels vui­tanta) en què va resi­dir a Los Ange­les.

Rodant a Los Ange­les

A la ciu­tat cali­for­ni­ana també hi va rea­lit­zar pel·lícules: durant la pri­mera estada, un docu­men­tal homònim sobre els Black Pan­ters i una ficció hippy (Lions Love) que, atesa la seva arti­fi­ci­o­si­tat, Henri Lan­glois con­si­de­rava el millor docu­men­tal pos­si­ble sobre Hollywood; en la segona estada, un docu­ment sobre les pin­tu­res murals de Los Ange­les (Mur, murs) i una ficció curi­o­sa­ment titu­lada Docu­men­teur, que pot­ser reflec­teix l’estat anímic de la cine­asta en un període de sepa­ració del també cine­asta Jac­ques Demy, amb el qual va començar a con­viure l’any 1959. Van retro­bar-se fins que ell va morir, el 1990. Li va con­sa­grar Jac­quot de Nan­tes, una evo­cació de la infan­tesa de Demy, i altres films. Però, a més, a par­tir d’aquesta mort la vita­li­tat va con­viure amb el dol i la malen­co­nia en les seves imat­ges. Pot­ser ara es retro­ba­ran en una platja.

Gràcies, Agnès. T’enyo­ra­rem i t’esti­ma­rem sem­pre perquè ets una de les més grans cine­as­tes que ens han ense­nyat que un altre cinema és pos­si­ble espi­go­lant imat­ges que d’altres no recu­llen i inven­tant les pròpies regles de joc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.