La gran diferència és allò que es va aprendre de la primera crisi. Les crisis sistèmiques tenen en comú que es produeixen quan el model s’ha esgotat. Es va aprendre que els bancs no poden fer fallida, perquè si això passa és el caos. També es va aprendre que una caiguda del producte interior brut (PIB), com la que hi va haver als EUA del 25%, no es pot produir, perquè és un altre caos. Tanmateix, quan fas alguna cosa per evitar-les sempre hi ha conseqüències. És veritat que ara no ha fet fallida cap banc, també és veritat, a excepció de Grècia, que és un cas molt especial, que no hi ha hagut caigudes brutals del PIB, però el deute públic s’ha disparat. I d’altra banda, per les injeccions d’anfetamines –com jo les anomeno– com ara la compra massiva del deute públic o el tipus d’interès al 0%, ara tenim als bancs centrals carregats de deute amb el qual no saben què fer.

La crisi en què estem immersos va començar el 2007 i ha tingut diverses fases. La primera fase és la d’austeritat, que va arribar fins al 20l0. La segona, la de les anfetes, fins al 2012, i ara estem en la tercera. Penso que ara s’està dissenyant i implementant el model que s’acabarà imposant. Un model en què la tecnologia serà absolutament protagonista, la demanda de treball caurà i hi haurà retallades en el món de la protecció social. Fins a l’any 2022 o 2023, la gent gairebé no s’adonarà d’on està ni de quina transformació es trobarà d’aquí a tres o quatre anys. Hi ha una dada important que és com s’està desenvolupant el moviment dels armilles grogues a França. Comença amb un argument que és molt clar: l’empobriment de les classes mitjanes. Aquí no hi ha res de política i, a més, és intergeneracional. En les primeres manifestacions hi ha gent de diversa ideologia. Cada vegada l’Estat francès ha utilitzat més la repressió contra aquest moviment. I a finals de març, fins i tot el president de la República va treure l’exèrcit al carrer. Són més de vint setmanes de lluita. El missatge és clar. En aquest cas ha estat França, però d’ara en endavant aquest malestar es podria generar en qualsevol país. El missatge és clar: l’ordre s’ha de mantenir. Anem cap a una situació en què les llibertats, la democràcia i la privacitat estan amenaçades.

Penso que l’atur no pujarà gaire. Ara bé, el que sí que es dispararà serà la feina precària. És a dir, a vostè el contracto dues hores a la setmana. Recordem que a Espanya una persona que treballa una hora a la setmana –la setmana anterior a quan s’ha fet l’enquesta de la població activa (EPA)– no consta com a aturada. Als EUA és una hora en el mes anterior. És a dir, si considerem un aturat una persona sense cap feina penso que això no anirà a més. Fins i tot és possible que baixi. Ara bé, el treball precari es dispararà. L’ocupació temporal, un contracte a temps parcial temporal o no seran habituals. Pensem que als EUA hi ha persones que tenen sis ocupacions. I tot això estarà mal pagat, perquè la demanda de treball tendeix a baixar. A més, hi haurà molts contractes per obra i servei i després bon vent i barca nova. Anem cap a una ultraprecarització absoluta de l’ocupació. Ara bé, de persones sense cap feina mai no n’hi haurà gaires.

Cap país pod pagar el deute que té, és impossible. Ni Espanya, ni França, ni els EUA podran fer-hi front. El negoci del deute públic són els interessos. L’Estat espanyol té actualment un deute d’1,15 bilions d’euros. Això és una bestiesa. Gairebé és el valor de la producció d’un any. Espanya podrà pagar aquest deute? No. Però l’Estat està pagant religiosament 32.000 milions d’euros anuals d’interessos. Les tres principals despeses que té Espanya, al marge de les pensions, són l’educació, la sanitat i tornar els interessos del deute. Mentre els països segueixin pagant els interessos del deute no passarà res. El problema és que aquest deute que no es pot pagar es considera actiu de màxim valor i està en els balanços dels bancs.

Els polítics ens diuen que no, però la realitat és que sí. Això passa en molts països. El problema afegit d’Espanya és que l’estalvi particular és molt baix. Quan es van posar en marxa les pensions es van fer tres supòsits: la plena ocupació del factor treball, que vol dir un atur gairebé del 0%, salaris creixents indexats en la inflació i una esperança de vida després de la jubilació d’uns deu anys. Cap d’aquests supòsits es dona. El sistema no és sostenible. De tota manera, les pensions no desapareixeran a curt o mitjà termini, però cada vegada s’assemblaran més a una renda bàsica.

El sistema de finançament autonòmic a Espanya és de dos tipus. Un és l’especial, el del País Basc i Navarra, i l’altre el règim comú, que tenen la resta de comunitats. Els sistema de finançament autonòmic es va decidir per la llei orgànica de finançament de les comunitats. Aquesta llei es va dissenyar només amb un objectiu. Apropar les rendes mitjanes de cada regió a la renda mitjana d’Espanya.

Traslladant de les regions que més creixien cap a les que menys generaven. És a dir, no es va buscar el creixement econòmic de les regions que més ho necessitaven, no. Es va buscar que les que més creixien donessin a les altres. I la pregunta és: i si les regions que més donen pateixen per créixer? Però aquest ja és un altre problema. En euros constants, de Catalunya han sortit al voltant de 400.000 milions en aquest període. D’aquesta xifra, se n’han beneficiat Astúries, Galícia, Extremadura, Andalusia o Castella-la Manxa, però com ha millorat el creixement d’aquestes regions? Aquesta és també la pregunta. S’ha anat al cafè per a tothom sense analitzar la utilització d’aquests diners i tot això s’ha embolicat amb una cel·lofana anomenada solidaritat, que és un concepte buit, sense cap sentit. Extremadura té tres vegades més empleats públics que Catalunya. Aquesta és la realitat, i això no té res a veure amb la ideologia. Aquests diners que Catalunya no té perquè surten i no tornen es podrien utilitzar per potenciar el creixement d’aquí. Però es va dissenyar un sistema per crear clientelisme polític.

Estic convençut que si ara el president Pedro Sánchez, per exemple, traslladés l’estatut de Guernica a Catalunya l’independentisme baixaria en vertical. A l’actual estatut de Guernica hi afegiria la transferència de ports i, en el cas de Catalunya, demanaria la caixa de la Seguretat Social i també aeroports i alguna cosa més. Aquestes mancances, deixant de banda la repressió del franquisme, han potenciat moltíssim la tendència independentista. Ara que en parlem, aprofito per comentar que no entenc per què el tema econòmic s’ha utilitzat tan poc en aquesta onada de reivindicació sobiranista. Si vostè va a Cornellà i a un grup de mares els diu que si Catalunya tingués una autèntica autonomia fiscal la beca del menjador del seu fill seria molt millor o tindria una millor escola ho entendria de seguida. Una escola amb barracons és igual que estigui a Cornellà, a Reus o al barri de Sant Gervasi.

El concepte d’estat va néixer en el segle XIV i es va inventar per una raó molt concreta. Els estats actuals en allò fonamental són iguals que en el segle XIV. El que passa és que les necessitats, la realitat actual no té res a veure amb aquella època. Espanya no és viable. Però és que ni França, ni Alemanya, ni Suècia ni els EUA ho són. Hi ha zones viables. Es parla que hi ha dues Europes -primer es deia l’Europa del nord i la del sud, després va ser la de l’est i la de l’oest, més tard va ser l’Europa del centre i la de la perifèria-. A Espanya és viable el País Basc, Catalunya, una part del País Valencià i la costa atlàntica de Galícia. I poca cosa més. Al Japó hi ha zones que estan molt endarrerides. Es diu que la Xina està creixent un 6%, però hi ha zones que creixen el 15% i d’altres que estan absolutament estancades.

Avui amb les tecnologies de la comunicació qualsevol zona del món està a un clic de distància. Parlant d’Europa, aquestes “zones que sí” penso que es consolidaran en clústers units per xarxes de col·laboració i eixos i que tiraran cap a endavant. I la resta quedaran totalment en un segon terme.

Això passa a tot arreu. On va treballar Mario Draghi abans de ser al BCE, o Mario Monti? Van estar al Goldman Sachs. El fenomen de les portes giratòries és el mateix. És una conseqüència de l’estructura de l’estat. Penso que s’està produint en diversos països. A tot arreu n’hi ha. Això és perquè les empreses necessiten el poder polític i viceversa. De tota manera, crec que a mesura que les corporacions agafin encara més poder passaran més de la política. I els polítics quedaran com a purament gestors. Aleshores, “el polític necessari per a…” perdrà sentit. Les portes giratòries han tingut moltíssima importància, encara la tenen però van a menys.

Donaré una dada. Fa vint anys, va néixer la tecnologia 3G, que va possibilitar l’internet mòbil. Ens podem imaginar com serà el 2040? Això que la tecnologia destrueix llocs de treball i en crea d’altres ha estat totalment veritat fins ara. Ara ha passat una cosa que no havia passat mai en tota la història. Abans per generar PIB es necessitava factor treball. Ara es pot generar PIB amb zero unitats de factor treball. Això canviarà radicalment l’estructura de producció-feina-treball, etc. Darrerament s’ha publicat un estudi que parla de tasques susceptibles de ser tecnificades en diversos països. A Espanya fins al 52% de les feines poden ser susceptibles de ser informatitzades o tecnificades. La pregunta és, hi haurà més atur? Potser no. Però es contractaran molt poques hores de feina i serà per fer feines concretes, en moments concrets, en èpoques concretes i en llocs concrets. Si no es vol una misèria generalitzada, es inevitable implementar la Renda Bàsica. Recordem que a Espanya actualment l’1% de la població ja controla el 28% de la riquesa.

Jeremy Rifkin va publicar un estudi el 2001 i ja va dir que si la tecnologia continuava avançant amb la mateixa progressió que ho havia fet els darrers vint-i-cinc anys en algun moment del segle XXI per generar el 100% del PIB del planeta només caldria el 5% de la població. Si això passés ara, amb només 350 milions de persones es podria generar el 100% de la producció mundial. El 2100 podria ser una societat similar a la que planteja la pel·lícula Elysium, protagonitzada per Matt Damon i Judie Foster, deixant l’estètica a banda.

El principal problema no és el cotxe autònom, sinó el camió autònom. Es parla molt dels cotxes Tesla, però ja hi ha un projecte de camió que tindrà una autonomia de 700 quilòmetres. Serà elèctric, evidentment, i sense xofer. El model una persona, un cotxe ja ha mort. Estem vivint el final d’aquest model. Anem cap al vehicle compartit, elèctric i autònom. Les tecnologies de la comunicació possibilitaran que les necessitats de desplaçament es redueixin.

Penso que sí. I és també per un tema de model. En el nou model serà fonamental l’eficiència. Quan hi hagi demanda d’un professional, mentre ho faci bé, serà igual que sigui home o dona.