França i Alemanya van xocar ahir pel Brexit. En plenes negociacions desesperades amb l’oposició per arrencar un acord sobre el seu pla del Brexit, la primera ministra britànica, Theresa May, esperava rebre ahir més marge de temps dels socis dels quals s’està intentant divorciar. Amb l’abisme d’un trencament abrupte amb els britànics ja a tocar, els 27 estats membres de la Unió Europea miraven de cedir, no sense posar dificultats pel mig, no fos cas que donés mal exemple a d’altres que s’atreveixin a seguir els seus passos.

Després que May demanés la setmana passada un altre ajornament del divorci fins al 30 de juny per intentar pactar l’Acord de Retirada amb els laboristes, ahir els líders europeus es van reunir d’urgència per discutir com seria l’enèsim flotador que concedirien a Londres.

La líder tory ja sabia que hi havia voluntat a l’altra banda del canal de la Mànega per permetre una segona pròrroga que evités un Brexit abrupte demà –segona data oficial fins ahir de la sortida del Regne Unit–, però no en quin format l’obtindria. El president del Consell Europeu, on seuen els caps d’estat i de govern de la Unió Europea, Donald Tusk, havia plantejat una pròrroga “flexible” de 12 mesos a Londres amb la possibilitat d’escurçar-la si el Parlament britànic aprova l’acord abans. La seva idea era estalviar-se successives cimeres d’última hora per no caure en el precipici d’un Brexit abrupte i generar més certesa sobre aquest procés.

Sobre la taula hi havia condicions per concedir la pròrroga, com ara el compromís de Londres per preparar i celebrar les eleccions europees si no aconseguís un pacte amb els laboristes a temps. Els comicis se celebren entre el 23 i el 26 de maig i, si els britànics no se’n van, estan obligats a tenir representació a l’eurocambra, segons els tractats. D’altra banda, el bloc volia certesa que Londres no actuaria amb mala fe contra ells mentre es quedés al club.

La decisió estava en mans de les capitals europees i no totes volien fer veure que saltar del vaixell europeu és feina fàcil. En aquest joc d’escenificació feien de policies dolents França i Holanda i, de bons, Alemanya, Lituània o Portugal.

“Per mi res està clar, hem d’entendre aquesta demanda i quin és el projecte que ho justifica”, va exigir Macron. Més positiva, Merkel confiava a arribar a un acord i afirmava que el principal interès de la UE havia de ser “un Brexit ordenat i la unitat dels 27”. A l’hora de tancar aquesta edició, els líders continuaven apuntalant els detalls del nou ajornament d’un divorci polític que cada dia desgasta més l’antic Imperi britànic, però també l’estancat projecte d’integració europea.