En despertar, el dinosaure encara hi era. Ha passat el 29 de març, data inicial del Brexit; ha passat el 12 d’abril, el primer ajornament, i, com en el microrelat d’Augusto Monterroso, el Regne Unit continua formant part de la Unió Europea (UE). Ara, la primera ministra britànica, Theresa May, ha aconseguit una altra pròrroga per al Brexit, extensible fins al pròxim 31 d’octubre, però, a banda i banda del canal de la Mànega, sorgeixen dubtes que aquest temps extra acordat a Londres serveixi per trencar l’actual bloqueig.

En teoria, May hauria d’aprofitar aquests mesos per intentar que el Parlament aprovi un pla per a una sortida “ordenada” del Regne Unit, és a dir, un divorci pactat amb la UE que no empenyi el país a l’abisme, amb fronteres i aranzels que estrangulin l’economia. Perquè això passi –aconseguir una estratègia de sortida avalada per la majoria de la cambra–, la premier conservadora negocia ara un Brexit suau amb l’oposició laborista, que inclouria la permanència del Regne Unit dins d’una unió duanera amb la UE. Tant May com el cap laborista, Jeremy Corbyn, tenen pressa per arribar a un acord i poder evitar, així, les eleccions europees de maig, en què els britànics, com a encara membres de la UE, estarien obligats a participar. Aquest interès per evitar les europees, que de ben segur els passarien factura, els hauria d’animar a cedir i a acostar posicions, però en el camí del consens s’alcen encara moltes barreres. En el Partit Conservador de May hi ha una forta resistència a acceptar un Brexit moderat, mentre que els laboristes semblen més interessats a fer caure el govern i forçar unes eleccions anticipades que els pugui donar el control de la situació.

Tres anys després del referèndum, el rumb erràtic i el bloqueig del Brexit han arribat a tal punt que, ara, tant interès poden tenir els britànics a anar-se’n, com la UE a veure’ls sortir. La impaciència es va poder constatar en la cimera d’aquest setmana a Brussel·les, en què els 27 van acceptar tornar a retardar la data límit de sortida. Un Macron especialment irritat va pressionar per escurçar al màxim la nova pròrroga, per por que els britànics la utilitzessin per convertir-se en un cavall de Troia i sabotejar la UE des de les seves pròpies institucions. L’amenaça l’havia llançada Jacob Rees-Mogg, un dels líders de la facció més antieuropea dels tories: “Si una pròrroga llarga ens reté en la UE, hauríem de fer la vida tan impossible [a la resta de socis] com puguem. Podríem vetar tot augment dels pressupostos, barrar el pas a un suposat exèrcit europeu i blocar els plans integracionistes de Macron.” Els Vint-i-set, que fins ara han actuat com un front sense fissures en les negociacions amb May, comencen a estar cansats del seu dinosaure i a emetre els primers senyals de divisió.