Notes per al laberint inversor
Aquest any 2019 fins ara –13 setmanes escasses–, els índex borsaris han recuperat una bona part d’allò que havien perdut en el nefast 2018. De fet, l’S&P 500 es troba ja un 7% per sobre de com va tancar el 2017, l’Eurostoxx 50 ha recuperat cinc sisenes parts del que havia perdut el 2018 i l’Ibex 35 espanyol, dues terceres parts.
No pregunti les raons de la recuperació, del “rebot” borsari, si no vol escoltar vaguetats i inconcrecions derivades del pur desconeixement de per què el mercat ha girat amb decisió el seu comportament negatiu de l’any passat. Alguns diran que ha estat la no confirmació (de moment!) dels importants riscos -molts, polítics- que apareixien a l’horitzó del darrer cap d’any; d’altres, que és degut a l’allunyament en el temps de les previsions de pujades de tipus d’interès, i, finalment, aquells que creuen que la relativa relaxació fiscal té el mèrit de la recuperació borsària.
En tot cas, hi ha hagut rebot i ara les expectatives dels mercats tenen la seva cara positiva (desacceleració sense recessió, sense inflació i sense pujades de tipus) i la negativa (els riscos polítics continuen i la tendència dels beneficis és a reduir-se). La tendència dels mercats és tan incerta, amb tan pocs referents clars, que toca seguir de prop el panorama econòmic i, en particular, aquells riscos amb un fort impacte potencial en els mercats; per exemple la guerra comercial entre la Xina i els EUA, els resultats dels populismes en els parlaments nacionals i en l’europeu, el desenvolupament del Brexit i, en un terreny estructural, el sobreendeutament públic i el mastodòntic volum d’actius en mans dels bancs centrals. Tot i seguir-ho de prop, els senyals cap on poden dirigir-se els preus dels actius financers són poc fiables. En tot cas, tot semblaria indicar que el dòlar es podria revalorar mentre no pugin els tipus europeus, que la renda fixa està condemnada a uns rendiments mínims almenys els dos anys vinents i que el preu de les accions dependrà de com es recuperin els beneficis durant la segona meitat de l’any. Però, tot això, molt pendent dels riscos polítics i de l’esdevenir dels canvis disruptius que amenacen els mercats financers i les economies en general.
En el laberint inversor ens mantenim cercant rendibilitat, a costa d’anar ampliant el risc fent créixer els nostres actius en accions tant de països emergents com de països OCDE, i, en menor mesura, incorporant actius de private equity, de private lending, vinculats a matèries primeres, immobles i una mica de deute de països emergents, tot d’una manera moderada i selectiva.
l’inversor i els canvis.
Una circumstància recent són unes primes de risc més altes, és a dir, més exigència de rendibilitat per part de l’inversor per entomar l’augment d’incertesa econòmica i política. En poques paraules: d’una banda, rendiments mínims o negatius del deute que ni compensen la inflació i, d’una altra banda, rendiments més elevats en accions i bons corporatius. Per cert, aquest és un element clau d’ampliació de la desigualtat: l’estalvi dels petits inversors -lògicament en col·locacions conservadores- no té rendiment i, pel contrari, els grans inversors i fortunes continuen tenint accés a rendiments elevats. No són els “nous temps” sinó l’evident asimetria en el risc i per tant en el rendiment de les inversions derivades dels estalvis. Un efecte gairebé mai descrit en les estadístiques però permanent i ben viu en els temps de la “repressió financera”. Com una mena de sortida del laberint que et deixés a l’entrada d’un laberint encara més complicat.
