No. Ja m’agradaria. Ha estat un problema fins que hem pogut canviar el contracte per tenir nova maquinària i més servei. Però, com a la majoria de ciutats, el problema real és la situació precària de moltes famílies. No només la unitat familiar. Tenim criatures en situació complexa. Per això hem incrementat un 168% el pressupost social. Podem dir que a ningú se li ha tallat l’aigua ni els subministraments bàsics per problemes econòmics. I hem donat més de 50.000 ajudes. L’altre problema ha estat la captació d’inversions, però hem estat capaços de captar-ne en el pitjor moment de la ciutat. Pel que fa a la neteja, és veritat que ens comencem a trobar el mateix problema que els altres alcaldes: l’incivisme. Papereres i bancs trencats, pintades a la via pública, defecacions de gossos que no es recullen...

Més que abans, i probablement la gent també està més sensibilitzada. Gastem 1,6 milions anuals per reparar aquest tipus de malifetes. Alguna cosa no hem fet bé durant molts anys perquè molta gent jove –i no tan jove– arribi a no entendre l’espai públic com un espai de tots i vagi amb monopatí per damunt dels bancs o faci pintades en espais patrimoni mundial com ara les muralles i la catedral.

No. Hi ha hagut incidents, com ara trencaments de vidres de cotxes, robatoris en algun domicili o furts, però no hem tingut grans casos de violència. Segons els Mossos, els índexs de delinqüència estan per sota dels de les ciutats de la mateixa dimensió.

Això ja ho deien fa vuit anys. I que no seríem capaços de tirar endavant el teatre i el mercat municipals ni els Jocs del Mediterrani. Hi ha moltes empreses que continuen apostant per Tarragona. Ho va fer El Corte Inglés. Ho va fer Ikea i quan es va fer enrere, tres empreses es van oferir. I hem connectat la Rambla amb el mar salvant les vies de tren. La recuperació del contacte amb el passeig Marítim ha estat molt important per als tarragonins.

Segur que n’hi pot haver més. Vam consultar què s’havia de fer amb el pàrquing Jaume I, un aparcament que havia de ser intel·ligent, que no es va acabar i que va costar sis vegades més del que estava previst. Als Jocs del Mediterrani necessitàvem tres mil voluntaris i en vam tenir més de set mil. Quan demanem voluntaris per a la cultura, les festes o per acompanyar gent amb discapacitat, tenim molta participació. Tenim gent gran molt participativa en els onze centres de gent gran. Ara, és veritat que hem de millorar els mecanismes de participació directa: consultes telemàtiques, pressupostos participatius. A partir d’una plataforma informàtica impulsada per l’Ajuntament de Madrid amb ciutats europees i americanes, en els propers pressupostos ja hi haurà consultes d’inversions fetes per barris i sectors.

Tarragona és la ciutat catalana que ha invertit més diners municipals en dotze anys. Més de 350 milions en un moment de greu crisi econòmica. Però, a conseqüència d’una decisió de l’alcalde anterior, està regalant una part dels impostos a la ciutat veïna de la Canonja arran de la seva independència. Cada any li passem entre un 3 i un 4% més dels impostos que paga la indústria química. Aquests diners que perdem els hem de compensar d’una manera o una altra. Si no, aquesta ciutat estarà morta en deu anys. Morta. També necessitem un cert creixement urbanístic justament per permetre’ns baixar aquest sostre de despesa. Dit això, en la resta d’impostos no som dels més alts sinó més aviat el contrari. I tot això ho hem fet rebaixant per primera vegada l’endeutament públic per sota del 110%. Hem quadrat el cercle.

No. Primer, és una necessitat per rebaixar la petjada de carboni i reduir la mobilitat privada. En segon lloc, Tarragona és una ciutat molt dispersa, amb més de divuit nuclis aïllats en quinze quilòmetres de llargada i set d’amplada. Hem presentat un projecte amb què, amb el mateix dèficit aproximat actual, podem fer el transport gratuït canviant la flota de busos i redissenyant línies amb un gran intercanviador central, de manera que necessitarem menys línies però, sobretot, menys hores de conducció sense tocar la plantilla. Ho hem vist tan clar que ja enguany hem rebaixat un 25% el bitllet. És una tendència inexorable arreu.

Sí. El problema és que el darrer govern de Pujol va renovar les llicències del transport privat per a 25 anys. Les companyies públiques de Tarragona i Reus volem traspassar els límits municipals establerts per la llei i treballar conjuntament pel territori, i no ens deixen. El greu problema és aquesta concepció del transport públic concessionat que ens fa mal a Reus i Tarragona. Ambdós alcaldes ho hem dit de totes les maneres possibles a tots els consellers. I ens ajudaria a reduir els dèficits. A mi, Altafulla, els Pallaresos, el Catllar o Constantí em demanen que hi arribi, i Vila-seca estaria encantada. El govern de la Generalitat ha de decidir una vegada per totes que aquesta àrea metropolitana ha de tenir un transport públic.

No s’ha estat capaç de posar en marxa el tren tramvia. Els cinc alcaldes de la zona tenim un projecte que hem presentat fa tres setmanes al ministre i al conseller i ens van dir que sí. Aprofitaríem les vies actuals per articular un autèntic rodalies que es coordinaria amb el de Barcelona. Això és possible i té un cost relativament menor si es planteja a cinc anys vista. Soc optimista per primer cop en dècades.

Amb el govern català tenim un acord per traspassar el pavelló de la Generalitat. L’Estadi atlètic té dos clubs d’atletisme i competicions nacionals i internacionals; la piscina, el pavelló de petit format i el Fitness Center també funcionen a ple rendiment; el velòdrom també exercirà com a espai de patinatge en línia per a un club de la ciutat; l’antic aparcament es transformarà en la Ciutat Esportiva del Gimnàstic –700 nens de l’esport de base i el primer equip– i el pavelló de la Generalitat el reservem per a diferents clubs –CBT, ADT– que el vulguin utilitzar però, sobretot, per a grans esdeveniments esportius. Hem fet tornejos d’exhibició de l’ACB, que volem que en faci cada any, i handbol. Però volem acollir estades de pretemporada de seleccions i parlem amb la Generalitat perquè la Universitat Laboral pugui fer de residència.

Sí. Poso un exemple. El Viding, que no es va poder inaugurar durant els Jocs, ha hagut de tancar inscripcions en un any i mig perquè en tenen més de set mil. La pràctica esportiva creix arreu. A part de fleques especialitzades i alimentació de km 0, les botigues d’esport especialitzat són el que més creix. A part de salut, és una activitat econòmica importantíssima.

La cultura. La Tabacalera ha de ser la ciutat de la cultura del sud de Catalunya. Són 38.000 metres quadrats i 112 milions en deu anys, principalment finançats per l’Estat i la Generalitat. L’any vinent l’Ajuntament ja destinarà mig milió a adequar l’entorn. Hi va el Museu Nacional Arqueològic complementat amb la Necròpoli Paleocristiana. Qui vulgui estudiar el món clàssic al sud d’Europa haurà de venir a Tarragona. Hi va una gran biblioteca pública. S’hi incorpora l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica amb una biblioteca del món clàssic. El projecte es completa amb equipaments de creació artística, un compromís que tenim amb els col·lectius locals. Comença a caminar perquè és veritat que ha costat molt i ni la Generalitat ni l’Estat s’han volgut comprometre durant deu anys.

Electoralment estic tranquil. De 94.000 electors, al referèndum hi van participar 20.000 i escaig. Em preocupa més la convivència. Jo he intentat no posar-me ni del costat de l’espanyolisme ni de l’independentisme. No m’he definit mai com a antiindependentista. El frontisme pot ser rendible electoralment, però per a la convivència és un desastre. No crec que passi factura, encara que d’una banda em van dir de tot i molts altres em van elogiar.

Perquè va funcionar el principi d’acció i reacció que crec que avui ja no funciona. Estem començant a guanyar terreny els que propugnem el diàleg, també des d’una banda i des de l’altra. Nosaltres som pont i ja sabem que, quan hi ha confrontació, moltes bombes cauen al mig del pont, però tenim vocació de restablir ponts i curar ferides. I guanyarem o morirem en l’intent, però no deixarem d’intentar-ho.

A mi m’obsessiona que la convivència no es trenqui. No dic que s’hagi trencat. No soc dels que pensen que s’ha fracturat. Però ha patit, i molt. Per això defujo posar-me en un bàndol.

Segurament. Jo vaig començar pactant amb ERC els primers quatre anys. Jo pactaré amb tothom que vulgui construir per a la ciutat i sense que la ciutat sigui moneda de canvi de res. Segon, jo em defineixo d’esquerres. El darrer cop també em vaig obrir a tothom i només el PP va estar disposat a agafar el guant. Estic obert excepte amb Vox, si entrés, i la CUP.

No, el cas Inipro és una anècdota. Perquè no està disposada a posar projectes damunt la taula i a fer renúncies per un projecte que pugui ser de consens. No els veig disposats a parlar. Vam tenir una conversa que va durar mitja hora.

El pacte passarà per nosaltres com a pal de paller. I tindrem acords amb qui tingui més generositat en el pacte. Hem de coincidir en el pla estratègic, el pla de mobilitat i el POUM, que tenen un gran consens ciutadà i que hem de tirar endavant. També en el projecte cultural, els serveis socials i la sostenibilitat.

Sí. Si hem de fer cas del que diuen responsables de la Generalitat, començarà una nova etapa de diàleg, entesa i governança. Aquest clima és positiu i facilita governar les institucions, però repeteixo que no condicionaré els pactes de la ciutat als de l’Estat.