“La llibertat i la democràcia han derrotat la repressió un cop més.” El guanyador de les eleccions estatals a Catalunya, Oriol Junqueras, es mostrava eufòric ahir al migdia en un breu escrit, des del judici a què està sent sotmès al Tribunal Suprem, que va llegir el seu número dos, Gabriel Rufián, en una compareixença a la seu nacional d’ERC, plena a vessar, juntament amb el número quatre, Joan Josep Nuet, i la portaveu, Marta Vilalta. “Hem donat un missatge claríssim al món: ha guanyat el republicanisme i la democràcia”, prosseguia el líder empresonat, a qui secundava Rufián posant el dit a la nafra de l’enfonsament de la ultradreta: “L’independentisme no només no desperta el feixisme a Catalunya, sinó que el combat i el destrueix.” D’entrada, en aquest sentit, la ressaca electoral deixava anàlisis similars a les ja expressades la vigília en plena eufòria, però apuntava a un altre missatge que segur que es repetirà els propers dies i setmanes. “El resultat interpel·la el guanyador, que és el PSOE, així que no es tracta de què farà ERC amb el PSOE, sinó de què farà el PSOE amb Catalunya o amb ERC”, indicava Rufián. I és que, certament, ara la pilota és a la teulada socialista, amb qui els republicans, més enllà de les felicitacions mútues de cortesia la nit electoral, no han mantingut encara cap contacte.

Pedro Sánchez té la paella pel mànec per decidir com i amb qui li convé més pactar, ja que té l’opció de decantar-se per receptes on no apareix l’independentisme català en un rol imprescindible per a la governabilitat, un fet que podria restar als republicans bona part de la capacitat de pressió a Madrid. ERC és conscient d’això, però creu que el partit socialista també n’és de qui ha guanyat les eleccions a Catalunya, i per això vol fer valer aquesta victòria. I és que, a diferència del que va fer el govern del PP, els socialistes sembla que no volen donar l’esquena a les urnes i aposten pel diàleg. “El missatge obliga el PSOE a seure en una taula de negociació i tornar el conflicte polític a la política”, resumia Rufián, que demanava a Sánchez que “prengui nota” tant del resultat a Catalunya –un milió de vots a ERC, i 1,6 llarg al conjunt de l’independentisme, i més de 2,2 al sobiranisme– com del clam que els seus mateixos simpatitzants li cridaven diumenge a mitjanit a la seu estatal de Ferraz: que no pacti amb Cs per satisfer l’Íbex 35 i entomi amb Podem una sortida dialogada al conflicte.

Vilalta repetia els dos missatges “a l’Estat espanyol i al món“ que, segons ella, van donar les urnes. El primer, ras i curt, que “la repressió no és la solució”. El segon, que “independentment de l’aritmètica” parlamentària que dona marge a Sánchez per escapolir-se dels plantejaments del sobiranisme, no pot obviar que el mapa s’ha tenyit de groc a Catalunya: “Ningú pot fer veure que això no ha passat, no en pot fer cas omís perquè és real; no poden deixar d’escoltar aquest missatge els qui es considerin demòcrates”, insistia la portaveu. “Ja ningú pot dubtar que la solució és donar la paraula a la gent, seria un error no escoltar el que Catalunya ha dit de manera clara”, rematava al seu torn Nuet, que també es felicitava pel pobre paper de les dretes: “Un altre dels objectius era no deixar que aixequessin el cap, i el seu resultat és un fracàs a Catalunya (7 escons de 48); han retrocedit i no poden governar Espanya”. Cofoi, Nuet vaticinava que vindran “noves nits electorals d’èxit” i es felicitava per l’aliança de Sobiranistes amb ERC. “El sobiranisme progressista ho està fent bé, s’ha de repetir l’experiència”, destacava, a fi que “governi la centralitat” en l’etapa que creu que s’obre.

Vilalta encara extreia una altra conclusió de la pujada de l’independentisme, de 17 a 22 diputats. “Des de la pluralitat ens continuem enfortint perquè en conjunt sumem cada vegada més”, destacava, tot i que també feia una crida a JxCat perquè “des de la suma toca treballar” per assolir “la unitat d’acció”. Una unitat d’acció, per cert, que al Congrés ERC vol ampliar als quatre diputats de Bildu, amb qui ja té parlat que buscaran coordinar-se “per fer front a reptes col·lectius”, un fet que, si es confirma, restaria de passada al PSOE una part de la capacitat de maniobra que tindria per assolir pactes a l’esquena de l’independentisme català.