El que copsem és que hi ha un interès per part de la resta de partits d’invisibilitzar-nos. Creiem que hi ha una dinàmica de desgast del món dels comuns, un món que segurament esperava un canvi molt més gran i que està decebut. Això desplaçarà la gent cap a l’esquerra. I, tot i que em fa ràbia ser simplista, en l’àmbit de l’independentisme també hi ha un cert desgast del processisme, pel fet que el govern de la Generalitat no hagi fet passos, i això també reforça aquest espai més desobedient, aquest espai que institucionalment ocupa la CUP. Creiem que mantindrem els tres regidors actuals o pujarem una mica.

Segur que no. La concentració del vot que es va produir el 28 d’abril s’ha de llegir amb relació a la mobilització de vot en clau antirepressiva i davant el possible ascens dels partits amb un discurs obertament d’extrema dreta. Per tant, té poc a veure amb un aval al retorn a l’autonomisme del que anomenem desgovern efectiu de la Generalitat. Les eleccions municipals es mouran amb paràmetres diferents. Entenem que la crítica al processisme és una realitat dins del moviment independentista. A més, cobrarà molt més pes tot allò relacionat amb l’àmbit socioeconòmic, la millora de les condicions de vida de les classes populars i el model de ciutat.

Que hi hagi quatre llistes independentistes suposa un risc de fragmentació. Alhora, entenem que això tensiona l’independentisme de dretes per portar l’estratègia més cap a la desobediència, que és una cosa que no estan fent els partits sobiranistes.

Nosaltres sempre hem dit que farem el que faci avançar més la nostra proposta. Sempre intentem arrossegar les diverses propostes cap a la línia desobedient, i aquesta és la nostra proposta de compromís. La proposta de Maragall, en canvi, és gairebé un xec en blanc. Si la resta de partits donessin suport a una estratègia desobedient, se’n podria parlar. Fins ara, però, hem avançat més amb propostes concretes que s’han anat aprovant al ple; això et permet no sotmetre el teu programa a una força que té més pes electoral.

Farem tots els possibles perquè la dreta no governi, però cal relativitzar-ho... Ara mateix, no sembla pas que Manuel Valls pugui guanyar... De tota manera, li responc. Si pogués passar, que Valls o Collboni, l’aliat del 155, poguessin governar, faríem tots els possibles per evitar-ho.

Això no té cap encaix en el moment actual. A banda de ser els creadors de la marca Barcelona, és que no veiem ERC amb uns comuns, que han tingut una posició absolutament ambivalent en el tema nacional, fins i tot en termes de drets civils, i el bloc del 155... Ens semblaria surrealista!

L’exemple de la desobediència no deixa de ser l’1-O. Hi ha d’haver una desobediència institucional. Però, més enllà d’això, s’ha de donar suport a la desobediència al carrer. Això vol dir suport a les vagues, a les accions de protesta... I tenir en compte que els comuns molts cops han criminalitzat aquests moviments. Cal acompanyar els desobedients. Entenem, per exemple, que el tema del llaç groc és simbòlic, però retirar-los vol dir que no s’acompanya la desobediència que es du a terme al carrer, i això genera que tota la repressió caigui sobre la gent. Justament per lluitar contra la simplificació dels dos eixos, nosaltres diem que el moviment independentista, a partir de l’1-O, moment en què es dona un moviment molt desobedient en clau nacional, a poc a poc incorpora altres estratègies de lluita més pròpies de les lluites obreres; també s’incorpora la lluita en clau econòmica i es comença a lligar la lluita nacional amb la social. Quan parlem de desobediència, parlem de l’eina de la vaga, com la del 3-O, però també d’altres que es poden acompanyar en clau institucional, com la del dret a l’habitatge. I què es pot fer? No cal ni desobeir, només portar la llei al límit declarant la situació d’emergència. Ens referim a coses com aquestes. Algunes d’aquestes mesures portarien a un encontre amb l’Estat, amb els jutjats. I, per tant, el fet de materialitzar aquesta desobediència, liderada des del carrer però materialitzada en clau institucional, creiem que ha de permetre fer palès el conflicte entre el municipi, la sobirania popular, i l’Estat.

Entenem que és la realitat més propera i en la qual l’autoorganització popular fa més palès el que són els límits competencials, legals, la construcció d’alternatives. Barcelona, però, és un cas concret. Barcelona és com una ciutat estat, i això ens genera reptes. És una dificultat respecte al municipalisme que nosaltres tractem, en què fins i tot governem, però també un avantatge, ja que el que s’articuli des d’aquí és molt més fort i simbòlic. Ara, l’estratègia no pot ser tenir un alcalde independentista i prou. Un alcalde independentista, per a què? Aquesta sembla l’estratègia d’ERC, però què fareu si tenint la Generalitat no ho heu fet? El govern de la Generalitat està tendint cap a una línia independentista fictícia, que és el pacte amb l’Estat, i creiem que, en vista de la incompareixença del govern, cal fer-ho des dels municipis.

L’Ajuntament pren posició quan l’Estat vulnera drets, però des de quina perspectiva? Colau diu que el judici és un error, i no, no és un error, el judici és la reacció lògica de l’Estat davant d’una amenaça de trencament. No és una qüestió puntual, sinó que forma part de la mateixa configuració de l’Estat. El tema és que en el moment en què les institucions no acompanyen la desobediència del poble, se’l deixa desprotegit. Per això és important la qüestió dels llaços. Quan les institucions claudiquen, el que passa és que la repressió caurà directament sobre el poble i, a més, no hi haurà el suport que estan tenint ara els que estan sent jutjats; això, dit amb tota la solidaritat cap als presos polítics i els exiliats.

És el mateix que vam fer el 2015. No som una candidatura de polítics professionals i, per tant, volem incorporar les diverses visions, lluites, de Barcelona. Amb aquesta idea, en les vuit primeres posicions hi ha persones que no són orgàniques de la CUP i d’altres que sí. Però, com el 2015, les deu posicions següents són per a les diverses lluites, per reforçar la unitat popular des de les institucions. I les altres posicions són per als candidats als districtes. Això no és obligat, però creiem que és el més democràtic.

En clau mediàtica i electoralista, hauria estat més fàcil que es presentés de cap de llista una de les persones que fa quatre anys que són a l’Ajuntament, ja sigui perquè seria una cara més coneguda, ja sigui pel coneixement municipal, sobretot en clau tècnica. Això hi és i s’ha de dir, perquè negar que això ens genera un problema mediàtic és fer-nos trampes al solitari. Ara, a llarg termini, pensem que les dinàmiques de la institució generen unes lògiques centrades en el fet que l’objectiu sigui mantenir una quota de poder. Això dubto que passés en la nostra organització, per com està configurada, però quan les persones passen molt temps en un àmbit concret, la visió que tenen pot quedar condicionada per aquest marc. Aquesta manera de fer és una assegurança per no convertir-nos en un partit de l’statu quo.

La marca Barcelona no deixa de ser la idea de neoliberalisme aplicat a la ciutat; una determinada fase del model capitalista, la qual es basa en la privatització de tot, en l’especulació immobiliària primer, i en la turística després; és la Barcelona que s’ha anat encarint i ha acabat expulsant els veïns i veïnes. Abans de les municipals del 2015, hi va haver un intent de fer una confluència per als comicis. Nosaltres vam participar en les converses amb la gent que va acabar formant Barcelona en Comú, però vam marcar una línia vermella: si venim a ser una candidatura transformadora, si venim a qüestionar el que ha estat la Barcelona dels darrers 30 anys, no pot ser que en formi part una de les formacions polítiques que n’han estat creadores, Iniciativa. Aquest va ser el principal motiu que ens va fer creure que havíem d’anar sols. Entenem que, en aquests quatre anys, aquest model no s’ha qüestionat, no s’ha qüestionat en l’àmbit turístic, no s’ha qüestionat el poder dels poders fàctics... Deien que volien fer el govern de tots, i això ja falla! No es pot governar per a tothom a la ciutat de Barcelona: o governes per als poderosos, per als poders fàctics, o governes per a les classes populars. Aquesta visió, contradictòria de partida, és una mostra del que ha acabat passant. Segurament s’han fet molts esforços pal·liatius per lluitar contra la desigualtat, una cosa que no deixa d’estar dins la visió clàssica de la socialdemocràcia, però no s’han confrontat els interessos fàctics.

Hi ha hagut un model d’especulació urbanística, en què tot el que s’ha construït, fins i tot des de l’administració, ha passat a mans privades, cosa que ha generat que només un 1,6% del parc d’habitatge sigui de lloguer social. A més, s’ha produït l’atac dels fons voltor i els grans tenidors de deixar pisos buits per generar un augment del preu de l’habitatge. Hi ha una tendència a dir que la solució és la construcció. Nosaltres defensem que no cal construir, perquè la ciutat ja està prou densificada. A més, tota la construcció s’hauria de fer des d’una constructora municipal. Fins ara s’ha treballat amb la idea de la col·laboració publicoprivada, una idea que s’ha demostrat ineficient amb el que ha passat a l’àrea metropolitana, on, quan s’ha plantejat a les constructores que havia de ser 50-50, no s’ha presentat ningú. Defensem que s’ha de regular el preu de l’habitatge: s’ha de crear un preu de referència i no s’ha de fer d’acord amb la llei de l’oferta i la demanda. El que cal és mirar els ingressos de la gent i, a partir d’aquí, posar un percentatge, que a Barcelona creiem que ha de ser un 20% dels ingressos familiars. Hi ha d’haver criteri social en aquest aspecte. I l’eina més factible actualment és seguir l’informe del col·lectiu Ronda per expropiar pisos buits de grans tenidors amb la fórmula de decretar l’emergència social.

Nosaltres la vam votar a favor perquè les assemblees d’habitatge la veien bé. És una mesura que permet avançar. Ara, això continua incidint en l’habitatge de compra. I tampoc tenim clar què faran les grans promotores... sense moratòria, miraran d’esquivar-la.

És possible... No sé si l’esquerra no ha estat capaç d’articular un discurs o si el que passa és que el discurs que articula l’esquerra té menys recorregut mediàtic. El discurs de l’esquerra ha estat basat en la idea que l’augment de les desigualtats i l’augment de la pobresa fan augmentar la inseguretat. I ha deixat clar que la solució són polítiques socials i no tant mecanismes punitius. A més, l’índex de presentació de denúncies ha baixat, i això és producte de diverses coses, com ara el fet que molts dels delictes es cometen contra persones d’origen immigrant, que potser no poden presentar la denúncia, i per desconfiança en la policia i la justícia.

La Guàrdia Urbana ha d’estar molt més formada en qüestions com ara la lluita contra la violència masclista, els drets de persones migrades, l’estigmatització de determinats col·lectius com ara la prostitució i els manters... El cos de la Guàrdia Urbana no té ni un 5% de dones. Especificacions com aquestes milloren molt la manera com s’aborda la seguretat, però són molt menys mediàtiques que prometre 1.500 agents més. També creiem en una policia més de barri, una policia més en clau de mediació. I, a més, hi calen mecanismes de control. Ha funcionat com un lobby polític, i Barcelona en Comú no ha pogut revertir-ho.

La nostra proposta és la zonificació, àrees on es pugui treballar sense persecució policial. També hi ha el tema de la recol·locació laboral per a les persones que vulguin provar una altra feina, com tallers de pesca artesanal al port de Barcelona, per exemple.

Va ser una cosa molt reduïda, que donava solució a poques persones... Ara, amb la proposta sí que van dissoldre, tristament, la reivindicació, però sense aconseguir res, perquè les vulneracions dels drets continuen. Això Barcelona en Comú ho va fer amb més coses. Nosaltres sempre diem que en el moment en què entren a l’Ajuntament, el 2015, els carrers de Barcelona s’apaguen, i això reverteix el 2017, però hi ha un moment en què hi ha una certa cooptació de la mobilització popular per part del govern.

Segurament. Al final, el model de massificació turística que s’ha construït genera molts problemes de convivència; és un model basat inherentmenten l’oci i que genera problemes de convivència, sobretot al centre de Barcelona. L’enquesta de victimització, i això es diu menys, també deia que augmentava el nombre de conflictes amb els turistes.

No, no. Nosaltres no parlem mai de tancar Barcelona als turistes; tots viatgem. Nosaltres no critiquem el turisme de masses, sinó la massificació del turisme, perquè criticar el turisme de masses també té un punt classista. Ara, això sí, apostem pel decreixement. El nombre de visitants és desproporcionat.

El creixement turístic és una cosa espontània i sense el suport de les polítiques municipals? Més enllà de dissoldre el Consorci de Turisme, hi ha el pla d’actuació municipal, que és l’eina de regulació, i que ara aposta per l’estancament i no pel decreixement. Aquesta mateixa eina, amb participació popular, pot servir per apostar pel decreixement i donar-ne les eines.

Entenem que hi ha d’haver mesures per millorar la qualitat de l’aire, i més quan saps que provoca 400.000 morts prematures l’any. S’han d’aplicar mesures de pacificació dels carrers. Pel que fa al peatge, no és una mesura que introduïm en el programa, perquè entenem que provoca una segmentació de classe. La idea és que hi hagi menys cotxes a Barcelona, no pas que tots els que hi hagi siguin Audi. La mesura central ha de ser la intensificació del transport públic, la pacificació de les vies, els carrils bici i altres formes de mobilitat. Ara, si s’ha de parlar del peatge com una mesura d’emergència, per a un moment concret, l’entendríem com una mesura transicional i amb algun tipus de tarifació segons els ingressos econòmics.

En la fórmula, hi estem d’acord. La crítica, en tot cas, és als casos concrets, per la falta de participació veïnal o el control de la gentrificació. Però entenem que no deixen de ser solucions parcials en determinats llocs. La solució final no és la pacificació de determinades zones, sinó la pacificació total, i això només s’aconsegueix millorant el transport públic. I en aquesta línia també incorporem en el programa la construcció d’aparcaments dissuasius.

Dependrà. És una tendència, és cert. A través d’aquesta mal anomenada “economia col·laborativa”, el neoliberalisme vol carregar-se el treball tradicional i cercar noves fórmules amb què, a banda de precarització, es generi, i això és encara més determinant, una fragmentació total de la classe treballadora. No sé cap a on anirem, però, en el cas de Barcelona, la lluita del sector del taxi és un exemple de com s’ha pogut aturar aquesta dinàmica i mostra que la classe treballadora continua tenint eines.

Barcelona ha tendit cap a les grans i mitjanes superfícies, i nosaltres apostem per una defensa del comerç de proximitat. També defensem com a patrimoni els comerços emblemàtics de Barcelona, i llocs com la Boqueria. La nostra proposta concreta en el programa és la creació d’economats municipals. En la línia de la municipalització de serveis, aquesta podria ser una eina de suport als petits comerciants que poguessin fer-la servir puntualment, i per –des de la regulació de preus– generar competència al gran sector privat. Tot això, és clar, està vinculat amb la nostra proposta de canvi, de canviar les maneres de relacionar-nos, d’una ciutat diferent, de la ciutat compacta, on no s’hagi d’agafar el cotxe per anar a comprar...

Sempre hem funcionat així, i la realitat és que han servit per generar noves propostes especulatives més que cap altra cosa. S’ha de generar una Barcelona que creixei regular, estable, no a grans cops.

És cert que hi ha una exposició pública del cap de llista i això és contradictori amb una candidatura coral com la nostra, però algú ha de donar la cara. Estem preparats per a l’estigmatització de les propostes i si això existeix és perquè han remogut alguna cosa. La proposta de l’estàtua de Colom n’és un exemple: se’ns va intentar ridiculitzar, però segurament no hauria sortit mai a la premsa. Penso que nosaltres hem tingut resistència davant del pressing CUP, que ja té un neologisme i tot. Tot atac ha de ser una oportunitat per generar discurs.