En primer lloc, la Sra. A no em coneix, ni a mi ni a cap dels meus clients. Això l’hauria de prevenir de fer-nos cap recomanació fins a tenir una idea clara del nostre “perfil de risc”, és a dir de la nostra tolerància al risc i d’altres característiques objectives i subjectives com a inversors. Ho aconseguiria no fent-nos respondre a un “qüestionari de riscos” com ella creu, sinó mantenint una relació personal dilatada amb nosaltres que li permetés conèixer exactament quin tipus d’inversors som i quins objectius financers tenim i ens podem permetre. En segon lloc té un “biaix de prospectiva”: segurament té molta més aversió a les pèrdues que satisfacció pels guanys (miopia inversora). Això li fa prendre decisions que seran més sovint equivocades que encertades, i amb una tendència més conservadora del que caldria. Que l’acció hagi caigut en els darrers dies no l’hauria de fer creure que hagi de caure en els següents. Si l’empresa té bons fonamentals, de fet té més probabilitats de pujar que de baixar. Tercer, la manera impulsiva de reaccionar a la caiguda de la cotització ens fa pensar que pateix també “l’efecte marc” (framing effect). Se li presenta la decisió (reconvertida en recomanació, en aquest cas) en un marc derivat d’una pèrdua absoluta important (10%), però intranscendent com a pèrdua relativa perquè l’acció encara guanya un 15% en els quatre mesos d’aquest any i més del 35% des de l’inici del 2018. En quart lloc, qui sap si també està seguint “l’efecte ramat” (herd behaviour) o seguidisme. Potser ha consultat amb col·legues que estan procedint a vendre les accions x d’altres clients i ella té por de quedar-se enrere. Una cosa és equivocar-se només un mateix i una altra cosa molt més tranquil·litzadora és equivocar-se en grup. Finalment -tot i que podríem seguir esmentant molts més biaixos i comportaments irracionals–, la Sra. A pateix en major o menor mesura una confusió sobre el concepte de seguretat, de manera que prefereix no prendre riscos i potser perdre poder adquisitiu, per sobre de mantenir el capital que implicarà guanyar la inflació, els impostos i les despeses, tres enemics que impliquen assumir cert risc si els vols derrotar. De fet, tampoc té gens clar la diferència entre invertir i especular, i així ens empeny a vendre davant la primera caiguda -una decisió especulativa- abans que mantenir les accions, que és la decisió adequada a la inversió a llarg termini.

El conjunt d’aquests comportaments, o fins i tot només uns quants, ens porta usualment al generalitzat desastre en els rendiments dels estalvis que observem i quantifiquem tan sovint en molts inversors. L’element positiu és que la irracionalitat conductual és curable amb educació financera, certa dedicació a les finances personals i, sobretot aprenent aritmètica i un càlcul de probabilitats bàsic. Val la pena.