En pri­mer lloc, la Sra. A no em coneix, ni a mi ni a cap dels meus cli­ents. Això l’hau­ria de pre­ve­nir de fer-nos cap reco­ma­nació fins a tenir una idea clara del nos­tre “per­fil de risc”, és a dir de la nos­tra tolerància al risc i d’altres carac­terísti­ques objec­ti­ves i sub­jec­ti­ves com a inver­sors. Ho acon­se­gui­ria no fent-nos res­pon­dre a un “qüesti­o­nari de ris­cos” com ella creu, sinó man­te­nint una relació per­so­nal dila­tada amb nosal­tres que li per­metés conèixer exac­ta­ment quin tipus d’inver­sors som i quins objec­tius finan­cers tenim i ens podem per­me­tre. En segon lloc té un “biaix de pros­pec­tiva”: segu­ra­ment té molta més aversió a les pèrdues que satis­facció pels guanys (mio­pia inver­sora). Això li fa pren­dre deci­si­ons que seran més sovint equi­vo­ca­des que encer­ta­des, i amb una tendència més con­ser­va­dora del que cal­dria. Que l’acció hagi cai­gut en els dar­rers dies no l’hau­ria de fer creure que hagi de caure en els següents. Si l’empresa té bons fona­men­tals, de fet té més pro­ba­bi­li­tats de pujar que de bai­xar. Ter­cer, la manera impul­siva de reac­ci­o­nar a la cai­guda de la cotit­zació ens fa pen­sar que pateix també “l’efecte marc” (fra­ming effect). Se li pre­senta la decisió (recon­ver­tida en reco­ma­nació, en aquest cas) en un marc deri­vat d’una pèrdua abso­luta impor­tant (10%), però intrans­cen­dent com a pèrdua rela­tiva perquè l’acció encara gua­nya un 15% en els qua­tre mesos d’aquest any i més del 35% des de l’inici del 2018. En quart lloc, qui sap si també està seguint “l’efecte ramat” (herd beha­vi­our) o segui­disme. Pot­ser ha con­sul­tat amb col·legues que estan pro­ce­dint a ven­dre les acci­ons x d’altres cli­ents i ella té por de que­dar-se enrere. Una cosa és equi­vo­car-se només un mateix i una altra cosa molt més tran­quil·lit­za­dora és equi­vo­car-se en grup. Final­ment -tot i que podríem seguir esmen­tant molts més biai­xos i com­por­ta­ments irra­ci­o­nals–, la Sra. A pateix en major o menor mesura una con­fusió sobre el con­cepte de segu­re­tat, de manera que pre­fe­reix no pren­dre ris­cos i pot­ser per­dre poder adqui­si­tiu, per sobre de man­te­nir el capi­tal que impli­carà gua­nyar la inflació, els impos­tos i les des­pe­ses, tres ene­mics que impli­quen assu­mir cert risc si els vols der­ro­tar. De fet, tam­poc té gens clar la diferència entre inver­tir i espe­cu­lar, i així ens empeny a ven­dre davant la pri­mera cai­guda -una decisió espe­cu­la­tiva- abans que man­te­nir les acci­ons, que és la decisió ade­quada a la inversió a llarg ter­mini.

El con­junt d’aquests com­por­ta­ments, o fins i tot només uns quants, ens porta usu­al­ment al gene­ra­lit­zat des­as­tre en els ren­di­ments dels estal­vis que obser­vem i quan­ti­fi­quem tan sovint en molts inver­sors. L’ele­ment posi­tiu és que la irra­ci­o­na­li­tat con­duc­tual és cura­ble amb edu­cació finan­cera, certa dedi­cació a les finan­ces per­so­nals i, sobre­tot apre­nent aritmètica i un càlcul de pro­ba­bi­li­tats bàsic. Val la pena.