Per a mi ha estat un plaer. A mi m’agrada trobar-me amb la gent. La gent et parla de manera molt amable dels problemes dels barris, de la seguretat, de l’habitatge, de la neteja, de democràcia local... Han estat uns mesos molt agradables. Jo he fet la meva vida a París i a Évry, he vingut molt a Barcelona, però quan ets candidat parles amb la gent de manera diferent. He trobat gent i entitats molt amables, podia imaginar-me la seva opinió política, ja que en les trobades hi havia gent amb els llaços grocs... però parlant només de Barcelona, dels problemes als barris, dels problemes socials, he trobat gent preocupada per la degradació de Barcelona però orgullosa de ser barcelonina i amb ganes de canvi, potser no el que represento jo, però amb ganes de canvi.

Jo crec que hi ha més convivència del que la gent pensa als barris, però sabem tots que les fractures estan presents. Però Barcelona potser és part de la solució al problema que viu Catalunya en els darrers temps, sense ser naïf, sense cap bonisme per part meva.

Els reptes d’una gran ciutat com Barcelona, cosmopolita, oberta, global, amb 1.600.000 habitants, però amb milions de turistes, són reptes de gran ciutat, però semblants a altres llocs: el canvi climàtic, l’habitatge, la convivència, la seguretat... Barcelona és una marca, és un model de ciutat, una cosa que jo ja coneixia. Tot i això, m’impressiona encara que Barcelona sigui una ciutat amb grans sentiments d’identitats de poble, a Sant Andreu, al Poblenou... és un actiu que s’ha de preservar. Però hi ha un element que em preocupa molt: la desigualtat, i no només perquè un 20% de la població visqui per sota del llindar de la pobresa, sinó perquè entre un barri i un altre hi ha fins a 10 anys de diferència d’esperança de vida. Hi ha gent que pateix les conseqüències de la crisi, que són ben patents, també les del procés, i de la gestió de Colau. Molts barris del nord de Barcelona tenen una sensació d’haver estat abandonats.

En un moment determinat, jo vull canviar de vida, obrir una nova etapa. Faig política des de fa molt temps, he viscut 20 anys, del 1997 al 2017, molt intensos, sobretot els anys de govern, afrontant les conseqüències de la crisi econòmica, veient com s’esmicolava el Partit Socialista (PS) francès, i afrontant l’onada terrorista, un fet que em va canviar la vida, com ho va fer a molts francesos. Vaig aprendre a saber què era realment important. Tenia ganes d’aquest canvi. El juny del 2017 em van proposar de venir més sovint a Espanya, a Madrid i a Barcelona, en un moment de tensió a Catalunya, convidat per Societat Civil Catalana (SCC), per Empresaris de Catalunya o per Ciutadans. Vaig participar en actes, com el del Teatre Goya, també a la manifestació de SCC. Jo ja havia deixat el PS, Cs és una formació lliberal, progressista, europeista, amb què coincideixo en molts dels temes, sobretot en la crítica del nacionalisme. No hi ha cap problema polític o intel·lectual per ser amb ells. A més, fa anys que no coincideixo, i ja se sap, amb algunes de les apostes del PSC. Jo crec que Borrell i Iceta tampoc coincideixen... Crec que el veritable debat d’Europa en aquests moments és respecte a la democràcia i la llibertat davant els nacionalismes, els populismes, que són diferents a cada país, és cert, però aquest és el gran debat d’avui. El debat dels eixos esquerra-dreta ja no és el més important. No es pot negar que hi és. El que ha fet Macron o el que ha fet Cs aquí a mi sempre m’ha interessat. Si soc candidat és perquè crec que si Barcelona cau en mans dels independentistes i els populistes, de Maragall i Colau, això representarà un gran perill per a Barcelona, per a Catalunya, per a Espanya i per a la resta d’Europa.

A l’espai públic. S’ha de posar un sistema de càmeres de vigilància on hi ha més presència humana, on hi pugui haver tràfic de drogues, en places, allà on hi ha edificis públics... És un sistema que, en part, ja existeix però que s’ha de reforçar perquè és un sistema de prevenció però també que ajuda policies i jutges. És un sistema complementari a la feina dels policies. Ells també n’han de portar, de microcàmeres, per protegir-se i fer front també als drets de tots.

Sí, en quatre anys, sabent que formar un agent de la GUB és un any i mig. Ho necessitem perquè les hores extres són massa importants en el total de la feina i ja suposen un sobrecost de 9 milions d’euros l’any. També hem de fer front a les jubilacions que marca la nova llei. I els necessitem perquè hi ha d’haver més policia al carrer.

Clarament. Amb la formació necessària. Els Mossos també les tenen. Necessitem una GUB integral. Amb tots els recursos possibles i amb el material i les armes adaptades a la feina integral que desenvolupin. La GUB té 800 agents menys que fa 25 anys en una ciutat que ha multiplicat per 4,5 el nombre de turistes. I 3.048 agents és una xifra ridícula per a una ciutat d’1,6 milions. A més, falten mossos, i amb un 17% més de furts, un 20% més de robatoris... Tenim uns problemes que necessiten més presència de la policia. I demano també que els cossos de seguretat de l’Estat estiguin més presents, perquè en temes de tràfic de drogues, o d’altres, han d’intervenir. És una situació preocupant que necessita una resposta dins l’estat de dret, però amb autoritat.

Podem considerar que tots aquests problemes comencen a l’escola, però això no pot ser una explicació. Sabem que la nostra societat provoca violència, que la pobresa pot... però jo mai he associat la pobresa a la delinqüència, si no cada persona que està a l’atur seria un futur delinqüent i això no és així. El que hem de fer és ocupar-nos d’aquesta situació d’increment de la delinqüència. I la primera resposta ha de ser policial i judicial. Ara, també hi ha d’haver solucions socials. Però els barcelonins i els turistes necessiten solucions.

Sí. Podem pensar que aquest és un problema de la globalització, de l’Estat, de la cooperació amb Àfrica i no fer res, i això durarà molt de temps. O podem considerar que la nostra feina és arreglar els problemes, i l’ocupació de l’espai públic ho és. No podem permetre això! El manter és un ésser humà que mereix tot el nostre respecte, però hi ha una explotació per part de màfies, per part d’organitzacions criminals. Per tant, tenim ocupació i organització de l’espai públic per part de màfies, ja que aquests nois han de llogar un espai, estan vigilats... Hem passat de 200 a gairebé 2.000 i aquesta xifra seguirà pujant aquest estiu, fan una activitat il·legal perquè venen productes falsificats, perjudiquen el comerç i la imatge de Barcelona... Què ha de fer l’alcalde? Esperar? O dir: no es pot ocupar l’espai públic. Després s’han de trobar solucions amb estrangeria, amb polítiques socials... però la primera feina és que l’espai públic sigui de tots.

Sí, perquè molts són francòfons, del Senegal o la Costa d’Ivori, i jo soc molt conegut allà. Parlo amb ells i em diuen que tenen una situació molt complicada... No tots, però la majoria estan controlats per una organització, una confraria islàmica, del Senegal. Nosaltres no podem acceptar una explotació d’aquest tipus. Segur que podem trobar solucions, però el milió i mig d’euros que ha donat la cooperativa no ha donat cap resultat. A més, hi ha un efecte crida al Mediterrani: n’hi ha a Roma, a París, però aquí hem arribat a un nivell que no és acceptable.

Els 1.500 agents, el material, les reformes a les casernes, que estan fatal, costarien uns 300 milions d’euros en quatre anys. Ja els traurem, perquè és una prioritat. Ara, serà un repte per a l’alcalde i el nou equip perquè necessitem diners per a la seguretat, però també per a la neteja, per a l’enllumenat... Hi ha un repte en el pressupost, i les possibilitats fiscals són minses.

Hi ha uns 80 solars a Barcelona on ja es podria construir. Ara, hi ha una reflexió que pot interessar al barceloní: les coses s’han de fer amb seny, però es pot densificar encara una miqueta més. La densitat d’habitants per quilòmetre quadrat està en 15.000; l’Hospitalet la té en 23.000, i París, en 36.000. Es pot densificar una miqueta més, es pot construir més amunt, sempre amb normes ecològiques. I hi ha dos sectors on es poden desenvolupar plans, el sector de la Marina, fins al Prat, i el sector de la Sagrera, fins al Besòs. L’altre dia vaig visitar la Sagrera.

Sí... [riu]. Si soc alcalde m’agradaria inaugurar aquesta estació però no estic segur que es pugui fer en aquest mandat... Però, tornant a l’habitatge, per a quan s’acabi la cobertura de les vies, hi ha un pla ja previst per construir molt habitatge, uns 10.000, la meitat social. Vigilant no fer guetos, reservant espai per a zones verdes, es pot construir, més amunt, millor i més, sempre que es respecti que hi hagi equipaments i sempre que hi hagi un pacte amb el privat... Barcelona es pot recosir en si mateixa i això és molt interessant. Barcelona i l’àrea metropolitana donen moltes possibilitats. L’habitatge ha de ser una competència exclusiva de l’àrea metropolitana.

No és fàcil. Barcelona té un parc d’habitatge social de lloguer que no arriba al 2%. I és una de les ciutats més cares del món. La seva riquesa cultural, patrimonial, esportiva... fa pujar el preu del metre quadrat i el preu del lloguer. I hi ha una contradicció: una ciutat que veu els seus preus baixar té un problema i tampoc és gaire bon senyal. Ara, estic bastant segur que l’oferta és un dels instruments per controlar el lloguer assequible. I per tenir lloguer assequible necessitem oferta i construir més. El preu del mercat no és fàcil de controlar però, si s’inventen instruments que dificulten la inversió, més pugen els preus, i això és el que està passant a Barcelona des de fa quatre anys.

És molt difícil de considerar que el turisme sigui un problema. Primer és un actiu. Representa el 15% del PIB de la ciutat; ho és pel comerç, pels restaurants, etcètera. Ara, s’ha de gestionar. Aquests darrers anys, no s’ha gestionat. He d’admetre que el pis turístic s’ha gestionat prou bé, s’han vigilat els fons d’inversió. Però necessitem un canvi en el tipus de turisme, tot i que no serà fàcil perquè tenim una platja i sempre tindrem un turisme de festa, mediterrani.

Però també és una realitat econòmica pel port. A més els vaixells seran cada cop més ecològics. Aquí hem de pensar com recuperar el turisme cultural, hem de pensar què fem amb la muntanya de Montjuïc en aquest àmbit, hem de promoure grans exposicions, grans esdeveniments culturals. Hem de pensar també en el turisme que repeteix o es queda més dies, cal adaptar els horaris, poder obrir els diumenges. Ja sé que el comerç està dividit però s’ha de pensar bé si s’obre diumenge o no, què fem amb els creuers que arriben dissabte a la nit i es queden unes hores... El turista també tria on va sabent si el comerç està obert en diumenge. No és un debat fàcil perquè pot canviar els usos de determinats barris, però és un dels temes que afecten el tipus de turisme que volem.

La prioritat és acabar les grans obres. Hem parlat de la Sagrera, un nus de metro, alta velocitat, rodalies; però també cal acabar les línies 9 i 10, renovar la xarxa d’autobusos, que té despistada la població.

El cotxe en general i, sobretot, el cotxe que contamina aniran sortint de les ciutat, de totes les ciutats. Fet que no és fàcil, perquè hi ha tota la gent que entra al matí i surt al vespre, gent que no pot agafar el transport públic, o perquè no existeix allà on viu o perquè no es correspon als seus horaris, perquè és gent que ha hagut de marxar perquè no podia pagar el lloguer però que hi treballa... Hem de vigilar de no castigar, aquesta és una de les explicacions del que ha passat a França amb els armilles grogues; hi ha un moment en què la gent se sent castigada i el cotxe és un element important en la vida de la gent. La contaminació, el cotxe i la resta provoquen morts prematures, això no es pot obviar. Aquesta transició cap al cotxe del demà, del d’aquí a 15 o 20 anys, el cotxe elèctric, l’híbrid, el compartit, s’ha de fer amb seny. No es pot, per exemple, tancar tota la Diagonal pel tramvia. En un moment de transició això provoca unes dificultats que no calen.

No en soc favorable perquè castiga la gent que ve de fora. Però el cotxe contaminant ha de tenir prohibit entrar. Ara, s’ha d’ajudar a la renovació del cotxe. Hem d’anar pensant en un pla general en què l’espai públic es fa cada cop més difícil pel cotxe, però això només pot funcionar si hi ha una gran inversió en rodalies, i aquí cal un pacte amb l’Estat, l’àrea metropolitana, la Generalitat. Sense unes rodalies com toquen i uns aparcaments dissuasius a l’entrada de la ciutat, això no funcionarà.

Amb seny. Com se li digui a una ocupació mixta de vianants i vehicles dels barris, el que s’ha fet sempre. Ara, el que he vist al Poblenou no m’ha convençut. Que es vagi organitzant l’espai, amb zones de trenta, on tothom pugui passar... em sembla bé, però la superilla al final congestiona certs barris.

Barcelona necessitaria un govern estable. Jo crec que una cosa és el govern i una altra, els pactes sobre alguns temes. En els debats s’ha vist que alguns coincidim en polítiques de sentit comú i d’interès per a la ciutat; això és possible. En el govern, primer jo haig de guanyar, ser el primer en vots i regidors. Jo crec que no hem pogut parlar de Barcelona durant el mes d’abril per les generals, però hi haurà, en aquesta campanya, un debat de ciutat concret, però brutal, en el sentit que es farà en pocs dies i dues línies: Colau i jo sobre el model de ciutat, la seguretat, l’habitatge, la col·laboració publicoprivada, i, l’altra, entre una Barcelona catalana, espanyola i europea contra la independentista, entre Maragall i jo. Aquests seran els dos debats. El joc està molt obert.

Sempre ho he dit, als constitucionalistes. Jo respecto les opinions i a Espanya es pot defensar la independència, però els meus valors em fan buscar el pacte amb el PSC, que ha de sortir de la seva ambigüitat, i el PP, si entra al consistori.

En un debat més tradicional, de dreta i esquerra, podríem trobar acords en temes d’impostos, de seguretat, amb els hereus de CiU, però hi ha una altra realitat política que és present perquè així ho han decidit ERC i JxCat presentant presos en les llistes de municipals i europees. Hi haurà gent que votarà encara en funció del problema identitari, i crec que aquesta gent encara és una majoria, i gent que votarà en funció del projecte de ciutat. I jo crec que la crida de canvi i la realitat de la degradació de la ciutat faran que això estigui obert fins al final.

La gent sap diferenciar unes eleccions generals d’unes municipals, i a Barcelona aquestes eleccions són més importants fins i tot que les del 28 d’abril, perquè està en joc el futur de la gran capital del sud d’Europa. Barcelona necessita un canvi profund, no pot caure en mans dels separatistes i populistes. Els resultats obtinguts en les generals a la ciutat demostren que, efectivament, el separatisme té un poder rellevant encara, però els barcelonins poden decidir si volen deixar el futur de la ciutat a les seves mans o en l’única alternativa possible, com és la nostra candidatura.

El paper i la rellevància de Cs a Espanya han crescut i són importants. A Barcelona encara mantenen una bona base de votants, però també hi ha molts indecisos, encara que aspirem al fet que confiïn en el nostre projecte. És evident que hi ha una divisió del vot important a Barcelona i que tot estarà molt igualat. Serà complicat que algú pugui governar en solitari, i els pactes per tant seran un factor decisiu un cop tinguem els resultats. En qualsevol cas, no podem permetre una aliança entre l’alcaldessa, Ada Colau, i Ernest Maragall, perquè això seria molt perillós per a la ciutat. Mentre Jaume Collboni no es decideixi, l’únic capaç d’aturar el populisme i el separatisme soc jo. Però per governar primer s’ha de guanyar.