Cinema

Dos amors inestables

Louis Garrel va guanyar el premi al millor guió de Sant Sebastià i va inaugurar el D’A Film Festival amb ‘Un hombre fiel’, film que ha dirigit, escrit i protagonitzat

Ber­to­lucci el va donar a conèixer quan tenia només vint anys amb Els somi­a­dors (2003), però Louis Gar­rel (París, 1983) és d’aquells cine­as­tes a qui també agrada posar-se al volant de les seves pròpies car­re­res i avui arriba als nos­tres cine­mes amb Un hom­bre fiel. No li ha tre­mo­lat la mà a l’hora d’escriure el guió a qua­tre mans amb una lle­genda com Jean-Claude Carrière (guio­nista habi­tual de Buñuel), diri­gir (per segon cop en la seva car­rera) i pro­ta­go­nit­zar jun­ta­ment amb Lae­ti­tia Casta aquesta història sobre la ines­ta­bi­li­tat de l’amor.

Guar­do­nada amb el premi al millor guió del Fes­ti­val de Sant Sebastià, Un hom­bre fiel va inau­gu­rar fa tres set­ma­nes el D’A film Fes­ti­val i vam tenir ocasió de par­lar amb l’actor i cine­asta. Avui arriba als cine­mes aquesta pel·lícula que “es pot con­si­de­rar una pel·lícula que parla de l’amor, una comèdia romàntica amb ele­ments de thri­ller”, segons va comen­tar a El Punt Avui. “Jo crec, però, que la base d’Un hom­bre fiel és la ines­ta­bi­li­tat dels sen­ti­ments –hi va afe­gir–. Tots vivim amb uns sen­ti­ments que can­vien ràpida­ment, i ens fa por, tenim una mena de ter­ror al canvi sen­ti­men­tal. L’amor pot pro­vo­car un gran ver­ti­gen. Jo dic sovint que l’amor és un malentès feliç, però amb el perill cons­tant que esde­vin­gui des­gra­ciat.”

Amors amb cadu­ci­tat

Abel, el seu per­so­natge, és plan­tat per Mari­anne (Lae­ti­tia Casta), la seva pare­lla, en la pri­mera escena del film. Al cap d’uns anys, però, queda vídua i ell intenta recu­pe­rar-la. El fill de Mari­anne i una jove obses­si­o­nada amb ell s’inter­po­sen entre la pare­lla.

“M’agrada aga­far els argu­ments clàssics –comenta Louis Gar­rel–. La meva pri­mera pel·lícula ja s’ins­pi­rava en una obra de Mus­set que es titu­lava Les capri­ces de Mari­anne. Per al segon film que diri­geixo he aga­fat una obra que m’agrada, La segona sor­presa de l’amor [1727], de Mari­vaux, que és la història d’una vídua que plora perquè el seu marit ja no hi és i d’un home que plora perquè la dona l’ha dei­xat. A par­tir d’aquesta obra vaig començar a escriure el guió amb Jean-Claude Carrière.” Ja havia tre­ba­llat amb ell: “Amb el meu pri­mer film vaig tenir alguns pro­ble­mes amb una escena, vaig dema­nar ajuda a Carrière i em va donar dues o tres idees. Tenia ganes de tre­ba­llar amb ell i li vaig pro­po­sar de fer junts un guió sen­cer. Encara que els temes de la pel·lícula són seri­o­sos, l’hem vol­gut fer de manera molt lleu­gera, sem­pre amb sen­tit de l’humor, que el tenim molt sem­blant.”

Aquest fi sen­tit de l’humor tra­vessa tota la història, nar­rada per les veus en off dels tres pro­ta­go­nis­tes adults. “M’agrada la con­tra­dicció que es pot pro­duir entre les imat­ges i la música o la veu en off. Jean-Claude Carrière mai havia tre­ba­llat amb tres veus en off dife­rents, i com que els rep­tes l’ins­pi­ren, vam deci­dir fer-ho així.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.