Això li ho diré d’aquí a quatre anys. Ara, en termes estrictes de resultats electorals, sí. Des del primer moment, vaig pensar que teníem una oportunitat raonable de ser la força més votada. I la campanya que hem fet hi ha ajudat.

La democràcia és així. Poden ser 81, poden ser 810 o poden ser 8. Això ens ha convertit en la força més votada i això ens dona una doble legitimitat. La possibilitat de governar com a força més votada, però també, que és el que m’agradaria, la possibilitat de construir una majoria pel canvi que vagi més enllà de la condició de força més votada.

Ho vam dir de manera senzilla i ara es tracta de mantenir-ho. Vam dir que ens decantàvem per un acord entre les forces de perfil republicà i hem d’intentar complir-ho.

Hem de reconèixer que la reacció de l’alcalde actual, Fèlix Larrosa, ha estat elegant. El dia de les eleccions va reconèixer que havia guanyat ERC i va expressar la seva voluntat de fer una oposició lleial i es va mostrar disposat a parlar de qualsevol projecte. Jo li vaig agrair la posició i que no busqués coalicions o solucions extravagants.

El PSC fa quatre anys va fer un pacte sobre paper amb Cs i en la pràctica de govern també amb el PP i, per tant, ha estat el mateix PSC el que s’ha condemnat a tenir una sola sortida: fer majoria amb Cs i el PP. El mateix Larrosa ha expressat la seva incomoditat per haver quedat atrapat en aquest escenari. Va prendre una decisió i en política les decisions porten conseqüències.

El procés de prospecció i converses tant amb Junts per Catalunya com amb els comuns ja està engegat. Hem d’intentar fer les coses de la manera més senzilla i menys teatral possible. Explicar que estem parlant, sí. Ara, si em pregunta per les regidories, li he de dir que no hem arribat a aquest punt.

Ells ho han dit durant la campanya, que en el seu entorn hi ha persones que són favorables al dret a l’autodeterminació, persones que són independentistes i d’altres que no ho són. Però jo el que els dic és que la nostra voluntat de representació no inclou només l’independentisme, sinó aquest 80% de catalans i lleidatans que no volen que hi hagi presos polítics ni exiliats, que consideren superiors els valors de la república que els valors de la monarquia i que creuen que el conflicte Catalunya-Espanya s’ha de resoldre per la via del diàleg. En aquest 80% ens podem trobar amb els comuns, amb Junts per Catalunya i fins i tot amb una part de l’electorat tradicional socialista decebut amb l’evolució del seu partit en els últims anys.

En el número 2 tenim Jordina Freixenet, que és de l’espai del socialisme republicà. I jo estic convençut que a Catalunya no tots els socialdemòcrates són al partit socialista, n’hi ha que són fora. La nostra llista ha tingut l’encert de ser prou àmplia, suficient perquè part de l’espai sociològic d’El Comú s’hi pugui sentir còmode.

Es podria governar en minoria. Però jo crec que la sensació que hi ha a Lleida és que el canvi és possible, que després de 40 anys es poden fer les coses de manera diferent. I, per tant, qui es despengi d’aquesta il·lusió s’arrisca políticament. Cadascú pot adoptar la posició que vulgui, però tothom es pot sentir interpel·lat per aquesta onada de canvi.

Em preocuparia no tant com a republicà, sinó perquè tenir una coalició que es posa en contra no sol ser un bon punt de partida. No sembla una posició ni generosa ni oberta. Però ja veurem en els propers dies què és el que passa.