Diu un vell proverbi que si camines sol vas més ràpid, però que si camines acompanyat arribes més lluny. Les multitudinàries marxes populars que ahir van acabar desbordant Barcelona i també totes les previsions de participació així ho testifiquen. Procedents de Vic, Berga, Tarragona, Tàrrega i Girona, més una sisena que va partir de Castelldefels l’últim dia, les columnes de gent es van anar engrandint, multiplicant, al llarg de tot el recorregut, i especialment en l’últim tram, fins a esdevenir veritables marees humanes. La força de la gent va deixar ahir de ser un lema o un somni i es va fer fortament visible. A la C-58, a la Meridiana, a Badalona, a la Gran Via, a la Diagonal… Amb pas ferm i imparable, els caminants van arribar més que contents, pletòrics. Alguns, especialment els que havien recorregut més quilòmetres, gairebé no se sentien les cames, però res importava; la queixa ahir no hi tenia cabuda. Només l’emoció i el goig d’haver fet història.

Com va dir Mariano Rajoy, “els catalans fan coses”. I una de les coses que fem és caminar. I caminar molt per la llibertat del nostre país. En Josep Pla Verdaguer no només presumia ahir de cognoms il·lustres. Als seus 72 anys, havia fet el recorregut Vic-Barcelona i encara li sobraven forces. “Si n’hagués hagut de fer 200, els hauria fet”, assegurava.

En Josep havia sortit de Vic dimecres al matí amb cinc persones més, de les quals només dues van arribar a la Garriga. “Allà, l’únic que m’acompanyava em va dir: «Hauràs de continuar tu sol...»” I ell no s’ho va pensar. Però la soledat en les “marxes per la llibertat” no existeix. “No he estat mai sol, sempre he estat acompanyat, i molt ben acompanyat”, afirmava ahir a punt d’arribar a Barcelona.

La Laia Monés, de 17 anys, que es va afegir a la marxa a Llinars, compartia l’entusiasme. “Acumulem tants anys de lluita compartida que al final s’ha convertit gairebé en una religió”, reconeixia. I en Francesc Tomàs (58), que havia sortit d’Argelaguet, a la Garrotxa, encara més lluny de Girona i de Vic, corroborava aquest sentiment de comunió que es vivia ahir en totes les marxes. “Ha estat èpic”, resumia, mentre amenitzava el trajecte amb un guitarró. “És una jarana segona de Veracruz. La música ha estat també important per fer més lleuger el recorregut”, insistia. Ell, com molts altres, entenia que aquestes marxes populars, organitzades per l’ANC i Òmnium Cultural i inèdites fins ara a Catalunya, tenen una càrrega simbòlica important. “És un camí, no pararem fins que no hi arribem.”

Aquest fervor, aquest sentiment de germanor i alegria, va ser constant fins al final. L’Eugeni Llahí (46), que venia de Tona, recordarà sempre amb especial emoció la rebuda als pobles. “A Centelles van fer 90 truites, la gent no ens ha pogut rebre amb més afecte, no ens ha pogut abrigar més”, explicava. Encara portava a sobre un trosset del fuet que li havien ficat dins la motxilla quan va marxar de la Garriga, on van obsequiar els caminants amb un menú variat que acabava amb paella. “Espectacular, va ser espectacular...”, repetia l’Eugeni, per qui les marxes que ahir van acabar a Barcelona han contribuït en gran mesura a “reviure l’essència de l’1-O, amb el poble com a gran protagonista”.

En Joaquim Assensi, de 52 anys, va fer tot el trajecte des de Folgueroles, al costat de Vic. “Ha estat increïble. Moments preciosos quan veies mares joves caminant amb els nadons a sobre i fins i tot donant el pit.” Per ell, la mobilització d’ahir no ha de ser un fet excepcional, sinó l’inici d’una nova etapa marcada “per la unió del poble”. “Crec que ja vam aprendre del 3-O. Això ha de seguir. No es pot parar, és l’única manera.”

D’anècdotes positives, moltes. D’elogis a l’organització, infinits. “Un 10”, subratllava la Rosa Planes. L’estat de felicitat que es vivia durant les marxes minimitzava o, directament, feia invisible qualsevol incident. Ningú en parlava. Si algú els va insultar o els va llançar pedres des d’un pont, el van ignorar. Fins i tot, seguint els consells d’en Tomàs, van respondre a algunes provocacions amb cançons i música. “El que compta és que tots junts hem caminat pel mig de l’AP-7”, destacava en Jordi Bufí (36), que venia de Granollers. “A Barberà ens han fet fora d’un cafè amb l’himne espanyol, però no ens ha importat. Ningú pot enterbolir una experiència tan extraordinària com aquesta”, comentava en Xavier, de 62 anys, procedent de Bagà.

L’animositat, ben visible en moltes cares, no era incompatible amb el reconeixement i la presa de consciència de la realitat, del moment difícil que està vivint Catalunya aquests dies. Les imatges de les fogueres, els aldarulls i les càrregues policials havien generat en molts dels caminants una sensació contradictòria. “En molts moments he pensat que nosaltres som dins d’una bombolla d’entusiasme, però alhora som molt conscients de la realitat. Ens sentim feliços, però enfadats alhora. Hem tingut moments d’emoció, però també d’impotència i de ràbia”, comentava la Montserrat (56), de Ribes de Freser.