El primer ministre canadenc, el liberal Justin Trudeau, s’examina avui a les urnes. Després de quatre anys al capdavant del país, té al davant unes eleccions complicadíssimes, en les quals no és gens clar que pugui repetir mandat.

Trudeau ja no és la novetat ni la imatge d’una política renovada amb una energia desbordant: ara és el primer ministre, amb promeses incomplertes, expectatives defraudades, polítiques controvertides i escàndols acumulats.

La seva popularitat està sota mínims, amb una aprovació del 46%, segons l’última enquesta de Gallup, quan el 2016, durant el primer any de mandat, va arribar al 72%. Per no ser, ja no és ni el més jove dels candidats: el seu principal rival, el conservador Andrew Scheer, en té 40, la mateixa edat de qui es preveu que li tregui més vots, el líder del Nou Partit Demòcrata (NPD), Jagmeet Singh, amb qui probablement haurà de calcular acords postelectorals.

Les últimes enquestes posaven xifres al frec a frec: un empat tècnic entre conservadors (32%) i liberals (31%). El sistema de repartiment d’escons, no obstant això, augura una victòria de representants per al partit de Trudeau per la mínima, sense majoria, ni mandat ni suma progressista clara per repetir com a primer ministre. El Trudeau obert a la modernitat, el feminista, l’acollidor de refugiats, el que va legalitzar el cànnabis, ha arribat a les eleccions amb una barreja de decepció i crisi.

El candidat que volia lluitar contra la crisi climàtica continua liderant el país amb més emissions de tot el G20, i adopta mesures tan oposades i contradictòries com ara aplicar un impost als combustibles fòssils i, alhora, adquirir un oleoducte. La qüestió mediambiental, de fet, ha estat un dels eixos centrals i divisius de la campanya electoral.

D’altra banda, s’han acumulat els escàndols que han danyat la seva aura immaculada: des d’un intent d’obstrucció a la justícia fins a les imatges racistes en què apareixia disfressat de negre.

En les sis setmanes de campanya electoral ha patit sempre en les enquestes, fins al punt que l’expresident dels EUA Barack Obama –no hi ha proves de si ha estat per petició de Trudeau o per voluntat pròpia– va sortir al rescat amb una piulada sorpresa per demanar el vot per a Trudeau, perquè “el món necessita el seu lideratge progressista ara”.

En el context global actual, cada vegada més ple de lideratges polítics populistes de dretes, el primer ministre canadenc s’ha erigit en un dels pocs progressistes que queden.

Per la seva banda, els conservadors tenen la possibilitat de fer història: fa dècades que un primer ministre amb majoria a la Cambra dels Comuns no perd una reelecció. I ho fan amb una aposta totalment oposada a l’estrella pop de Trudeau: Andrew Scheer és presentat com una figura “normal”, conservador econòmic i social que podria ser el veí de qualsevol canadenc, que fuig del tractament de celebritat de l’actual primer ministre. La proposta és bàsica, de retallada d’impostos i favorable al sector privat, amb un tarannà pragmàtic que ha de “salvar” el Canadà de les polítiques de Trudeau.

Scheer tampoc s’ha escapat dels escàndols: encara li pregunten per què va ocultar que té doble nacionalitat, canadenca i nord-americana, i no ha sabut donar cap resposta. En els últims compassos de la campanya, els dos principals partits han apostat per missatges de por per mobilitzar el seu electorat. Trudeau, reiterant l’amenaça de les “retallades” que podrien arribar amb un govern conservador. I Scheer, demanant el vot útil per evitar una coalició que veu molt evident entre els liberals i l’NPD, i advertint del cost econòmic que suposaria per al país.

En la recta final de campanya, els principals candidats van voltar per tot el país buscant tot el suport possible, sabent que cada elector pot marcar la diferència i trencar l’empat tècnic constant que ha marcat la campanya electoral per poder arribar als 170 escons que necessiten per a una majoria que es veu molt i molt llunyana per a qualsevol dels dos.

No és comú al Canadà el govern de coalició i, per tant, hauran de fer mans i mànigues per aguantar un govern de minoria. És més que probable, doncs, que la matinada de dimarts, amb tots els vots recomptats i els escons repartits, el Canadà encara no sàpiga qui serà el seu proper primer ministre.